dimarts, 13 d’octubre de 2015

Cent trenta-sis dies al niu del cucut de Ceneta Pi

Ara que farem un país nou, aprofitem per sacsejar-ho tot i bandejar allò que no funciona. Cal replantejar les regles del joc del sistema de protecció a la infància. Aquest llibre posa sobre la taula les reflexions crítiques i despiatades de dos pre-adolescents d'11 anys. El Marcel explica, en primera persona, al seu amic Gerard, com el varen "protegir", sense cap necessitat de ser protegit. Ell, el protagonista de ficció i el protagonista real d'un internament en un centre de protecció (CRAE), explica que els CRAE fan més mal a més nens, que bé a pocs nens. Els relats que el Marcel regala al seu amic de ficció són un retrat de la realitat de la quotidianitat dels CRAEs, amb detalls kafkians que, de vegades t'arrenquen un somriure que tapa la llàgrima.

Quan el Gerard i el Marcel es van conèixer, a partir de l’affaire de la llibreta recuperada, de seguida es van fer amics. Van intercanviar-se una pila de correus electrònics. Un dia, la Clara, sense voler però també sense evitar-ho –com fan sovint els pares i les mares, encara que no ho vulguin reconèixer– va entrar al compte de correu del seu fill Gerard. No va poder evitar llegir-se’ls tots d’una tirada: vint-i-tres correus i vint relats que els dos amics havien intercanviat. El recull de correus creuats entre el Gerard i el Marcel, de setembre de 2013 a juliol de 2014, i els relats que en Marcel regala al seu amic, deixen al descobert les misèries d’una maquinària perversa que es perpetua a si mateixa sense aparent possibilitat de control. El sistema de protecció de menors, necessari i útil per a uns, abominable i vulnerador de drets fonamentals, per a uns altres, és qüestionat sovint per qui més el coneix, però rarament ningú en vol parlar.

És un llibre de lectura fàcil, el format d’intercanvi de correus el fa molt àgil; però de digestió difícil, per la inevitable conclusió que el nostre sistema de protecció a la infància no protegeix gaire.

L' autors Ceneta Pi i Vendrell (Barcelona, 1965)

Viu a Sant Adrià de Besòs, la seva ciutat d’adopció, des de 1997. És funcionària, administrativa, a la Generalitat de Catalunya. Ha desenvolupat la seva tasca professional, des de 1987, en diferents departaments: a Salut, Ensenyament, Presidència, Benestar Social i, actualment, a Justícia.

Ha obtingut l’accèssit del concurs de contes curts Paraules d’Adriana, organitzat per l’Ajuntament de Sant Adrià de Besòs, dos anys consecutius: el 2009, amb el relat La foto i, el 2010, amb el relat L’esquela.

Escriu els seus pensaments, no tan sovint com voldria, al seu blog TRES14SETZE.

7 comentaris:

  1. Hace unas pocas horas he asistido a la presentación del libro escrito por Ceneta Pi "136 dies al niu del cucut". La novela, de tipo epistolar, relata la correspondencia entre Marcel y Gerard, dos niños que critican a su manera la tutela administrativa que padece el primero. He de reconocer que el libro no es malo pero la presentación realizada en la librería Alibri de Barcelona ha sido el más claro ejemplo de lo que Hanna Arendt llamaba "la banalidad del mal".

    No menos de cien personas han acudido a la convocatoria. Por el aire distendido y los saludos que se prodigaban los presentes me he dado cuenta que la mayoría estaban relacionados de alguna manera entre ellos, probablemente por haber padecido los efectos "cariñosos" de la DGAIA. Eso al menos es lo que he imaginado. La charla ha sido crítica con el sistema de tutela de los menores en Cataluña y hasta ahí no hay pero alguno. Lo que me ha sorprendido es reconocer entre el público a personajes como Xavier Soley, antiguo director de la DGAIA o incluso a Elisa Trujillo, que fue apartada de la dirección del CRAE Petit Princep de Santa Coloma de Gramanet por graves irregularidades (1) . Y entonces me he dado cuenta que la escritora, Ceneta Pi, ha trabajado en la DGAIA con anterioridad y actualmente lo hace en Justicia. Xavier Soley, Elisa Trujillo y Ceneta Pi además han formado parte de una misma lista electoral al presentarse por CiU a la alcaldía de Sant Adrià del Besòs. ¿Qué están criticando entonces esta gente? Ellos han formado parte del Sistema y que yo recuerde cuando lo hacían no dijeron ni pío, ¿o es que se estropeó justo cuando ellos salieron o fueron echados del mismo? Qué casualidad. El público era de la misma cuerda en su gran mayoría, así que no ha habido preguntas ni debate alguno.

    Está muy bien escribir libros y quejarse del Sistema, pero es mucho más digno y honesto señalar CUANDO eres funcionario los expedientes que están conculcando los derechos de los niños y sus familias.

    A día de hoy ni un solo funcionario, administrativo o técnico del Sistema ha hablado claramente de lo que todo sabemos. Y mira que es fácil, que se trata de dar cuatro pasos e ir a hablar con el Síndic de Greuges y explicar lo que sabéis. Que yo sepa Rafael Ribó aún no ha mordido a nadie, mientras que la conciencia sí que clava los dientes como si fuera un perro rabioso. O eso se supone.

    El Sistema, queridos míos, sois vosotros. Que durmáis bien esta noche : 2800 niños tutelados fuera de su familia no lo harán.

    ResponElimina
  2. Marta, Yo también estuve en la misma presentación. ¿Donde está la mentira que esconde la verdad? ¿Cual es la verdad que no se dijo? ¿Cual es la mentira que sí se dijo? Tiras contra tres personas señalando como "pecado" su adscripción a determinado partido o lista o pensamiento político y el hecho de que dos de ellas estuvieran en la presentación pública de un libro entre otras cien, dices. Que estuviera la autora del libro... supongo que no es motivo de descalificación y que haya trabajado muchos años en la Administración más que un demérito igual es un "plus" para escribir de algo que... conoce. Ensalzas la labor del Síndic pero... en ningún caso dices nada sustancial: nos das un titular que promete pero no tiene "contenido". ¿Que es lo que todos sabemos? ¿Te refieres a lo que encontramos en el libro aunque sea una versión aportada desde la percepción de un menor "usuario temporal" del sistema de protección"? Pues ya ha sido muy valiente Ceneta Pi dándole voz a este menor, cuando otros le ponían "mordaza", ¿no te parece?

    Yo no he formado parte del sistema, ni estoy en la lista de nada ni siquiera voto aquella formación política, te lo juro, pero algo se de "este caso". Porqué hay un caso real agazapado en la ficción del libro novelado. Yo sé quien ayudó y dió la cara y quien no. ¿Quieres que desgranemos tu y yo nombres y apellidos de uno en uno y que hicieron y que no? ¡Cuando quieras! Tendrás sorpresas si aceptas el envite (o quizás no).

    Tienes una gran confianza en el Síndic. Yo también la tuve. El Síndic (M Jesús Larios, su adjunta para infancia), conoció perfectamente a tiempo lo que se cocía. Lamento su "no intervención" porqué perjudicó gravemente a Marcel. Ella misma, M Jesús Larios, se disculpó personalmente -a toro pasado- con el "menor" por no haber estado suficientemente atentos a sus demandas (quiso decir que no se le hizo "ni puto caso" a su petición escrita y desesperada de "socorro" que les llegó a través de "alguien de dentro"; era su obligación, pero "otro alguien" intentó que no llegara a destino).

    Si, hay mucha suciedad y mucha ropa blanca por lavar que jamás quedará blanca ni con lejía. El día que quieras nos emplazamos y miramos de una en una las 800 páginas del expediente (lo que falta en el expediente... no lo podremos leer).

    ResponElimina
  3. FINS A LA BARRETINA DE POSSEIDORS DE LA VERITAT I PENSAMENT ÚNIC

    Ei, companys, no tots érem amics a la presentació del meu llibre Cent trenta-sis dies al niu del cucut. Raptat per error administratiu, tornat a raptar per error judicial. Podeu deixar de protegir-me?, dimecres passat, 7 d’octubre de 2015, a la llibreria Alibri. Hi havia almenys una persona que no. Teníem, sense saber-ho, la representant de la defensa de tots els infants i adolescents tutelats a Catalunya. Va considerar que el meu llibre “no era malo” però no li varen agradar alguns dels meus amics ni l’aire distès i les salutacions que ens vàrem fer. A més a més, va trobar que tots plegats patíem de la patologia de “la banalitat del mal” i, per si tot això fos poc, va saber (i sembla que no li va agradar) que jo sóc funcionària i he treballat a la DGAIA, cosa que em converteix en indigna i deshonesta.

    Aquesta persona, que s’ha auto erigit en la defensora dels drets dels infants desemparats de Catalunya, té un blog on hi diu mitges veritats (que tots sabem que és la millor manera de fabricar mentides, difamacions i escampar l’ombra del dubte), insinuacions intrigants de les quals es desprèn que tothom que treballa o ha treballat al sistema de protecció a la infància, som personatges menyspreables. Té una especial aversió als partits partidaris de la independència de Catalunya i fa unes deduccions i treu unes conclusions que espanten. “Personatge” és el terme que ella fa servir per a esmentar les persones que a ella no li agraden. És una persona honesta i digna, i encara diria més, és la saberuda encarregada de repartir els carnets de l’honestedat i la dignitat. Era a l’acte de presentació del meu llibre, que recull el testimoni del Marcel, i es va trobar en una situació inesperada i pertorbadora, va reconèixer dos amics meus entre el públic, que no li agradaven. De sobte, es va sentir més fora de lloc que un pop en un garatge, en descobrir que no érem antisistemes de soca-rel. Va aparèixer a la meva presentació i va marxar de seguida, com la Ventafocs en tocar les dotze -amb el meu llibre a sota el braç per endinsar-se en la seva lectura i després penjar un post per explicar al món mundial que a la llibreria Alibri es va sentir moralment superior a tots els presents. Era l’única persona digna i honesta de la sala i de part de l’estranger, a més de ser la representant de les pures essències dels anti sistema. Es va sentir estranya enmig de les persones que ens saludàvem i ens mostràvem estimació. L’anomenaré “ella”.

    Ella va decidir venir a la presentació del meu llibre. Des d’aquí li dono les gràcies per haver vingut i haver-se gastat els corresponents 15 euros. Va venir a la presentació, doncs, tal com ella explica en un post del seu blog, que va redactar al cap de poques hores de la presentació, on diu, amb displicència, “he de reconocer que el libro no es malo”. Així, amb aquest deix, com si li sabés greu que fos bo. D’entrada, gràcies, malgrat que es veu a la llegua que hagués desitjat que no li agradés, ha hagut de reconèixer que és bo. I bo deu ser, si fa el post i comença dient que fa poques hores que ha assistit a la presentació, i ja es veu en cor de fer-ne la valoració, deu ser que la lectura li ha resultat àgil. És evident que té una qualitat extraordinària de lectura ràpida, ella. Sé que és un llibre que enganxa, que es llegeix ràpid, però tant com “unas pocas horas”, no ho sé. En tot cas, repeteixo, moltes gràcies per venir a la presentació, moltes gràcies per gastar-se els dinerets, moltes gràcies per llegir el llibre i moltes gràcies per dir que “no es malo”.

    Donades les gràcies pertinents, he de treure-la de l’error en què es troba, ella. L’acte de presentació del meu llibre no era cap xerrada ni cap ni cap debat sobre el sistema de protecció a la infància. Era la presentació d’un llibre, del meu llibre. Meu i del Marcel.

    ResponElimina
  4. A ella li va faltar un debat, acabada la presentació. Em sap greu, però el torn de preguntes del públic en una presentació no és per fer cap debat, Sol ser per parlar del llibre en qüestió o d’altres aspectes relacionats amb el llibre i/o la carrera de l’autor. Diu que no hi va haver preguntes. Aquí apareix la seva predilecció per les mitges veritats, o sigui, les mentides. No és cert. N’hi va haver una. Una persona va preguntar si hi hauria segona part del llibre, perquè trobava que la història del Marcel havia quedat inacabada. I jo li vaig contestar que, sens dubte, hi hauria la segona part on, explicaré el maltractament judicial al que ha estat sotmès el Marcel, després del maltractament administratiu que explica el llibre que presentàvem. De tota manera, si ella hi era, i hi va trobar a faltar alguna pregunta respecte al sistema de protecció a la infància, per què no la va fer? Atès que el llibre és una esmena gairebé a la totalitat del sistema de protecció a la infància, feta des de la mirada de dos preadolescents, fins i tot hagués trobat pertinent alguna pregunta al respecte i li hauria donat el meu punt de vista, amb molt de gust. Des de la meva perspectiva de persona que ha treballat durant 9 anys a la DGAIA, alguna cosa en dec saber, amb el seu permís, que ja sé que ella en sap més que ningú. Se li nota, per com escriu, que és saberuda de mena. Segur que va pensar que el meu punt de vista és el d’un personatge indigne i deshonest. El cas és que no en va fer cap, de pregunta. Curiós que algú que es queixa que no hi hagi preguntes, no en faci cap. Potser anava vestida de caputxeta disfressada de lagarterana i per això no es va voler fer notar.

    Una vegada aclarit que allò era la presentació del llibre del Marcel i meu, no és d’estranyar que el centenar de persones que varen assistir a la presentació, excepte ella i potser algun altre curiós, fossin persones dels cercles d’amistat del Marcel i meu. O sigui la meva gent i la gent del Marcel. És el que sol passar quan es fan presentacions, ni més ni menys. Però es veu que a ella això la va sorprendre. L’aire distès i les salutacions entre nosaltres gairebé diria que els va trobar fora de lloc (em sap greu!). Tampoc no li va semblar bé que hi hagués allà persones a qui ella té per personatges malvats. Ho lamento, però els meus amics, els trio jo. I jo no em guio pel que em diuen els altres, ho comprovo en persona. Jo no dono per bones les difamacions i els rumors interessats, encara que vagin avalats pel Síndic de Greuges o el Papa de Roma. Encara em creuria més els del Papa de Roma, arribat el cas, més que res perquè prefereixo les revelacions de l’esperit sant que les dels educadors que tenen un conflicte laboral i van a difamar dels seus patrons al Síndic de Greuges i ell, diligent, adreça una queixa a l’Administració. En canvi, però, rep un crit de socors d’un xaval de 10 anys i l’ignora. Pel que diu, a ella el Síndic li mereix tota la confiança del món. Ho celebro i em quadra. Tots dos fan cas a les difamacions i la rumorologia.

    Per a la seva informació, entre el públic, hi havia gent de la DGAIA, de Presidència, d’Ensenyament, de Salut i fins i tot d’algun altre Departament de la Generalitat. Treballar a l’Administració durant 28 anys, té això. També hi havia la meva família, els meus fills, el seu pare, la meva parella, dues germanes, dos cunyats, una neboda, els meus sogres, cosins, amics i amigues d’àmbits diversos i, fins i tot, més d’una persona que ha sofert els embats del sistema de protecció a la infància. Em varen voler acompanyar en aquest dia important molts amics i amigues de Sant Adrià de Besòs i sí, també alguns dels meus companys de la llista de CiU a les passades eleccions municipals, no només els dos que ella va reconèixer i titllar de personatges. Dues presències que van crear en ella la necessitat d’investigar qui sóc jo. (Gràcies per l’interès!). També hi havia la gent del Marcel, la seva gent, el seu pare, amics d’escola, i d’altres àmbits.

    ResponElimina
  5. Ella ens indica en el tercer paràgraf del seu post que escriure llibres està bé (gràcies!) i queixar-se del sistema, també (gràcies altra vegada!) però ella opina que jo m’hagués hagut de queixar quan era funcionària, suposo que es refereix quan jo treballava a la DGAIA. El que jo em pregunto és: ella sap si jo em vaig queixar o no, quan era funcionària? Sap res de què feia o deixava de fer, quan treballava a la DGAIA?
    Des d’aquí li demano disculpes, a ella, per publicar el llibre després que el Marcel m’ho demanés, després d’haver tingut temps de d’escriure’l i haver trobat una editorial que me l’edités, i li suplico, humilment, que em doni un carnet de digna i honesta. I ja, de passada, li demano disculpes perquè faré la segona part també des de fora de la DGAIA, si no hi ha res de nou!
    Es veu que aquest decalatge en el temps em fa patir la patologia de “la banalitat del mal” de Hanna Arendt. És un tema que a ella, li interessa molt, hi té un altre post dedicat només a aquesta patologia, al seu blog.

    El bonic post del blog que ens ocupa acaba amb el suggeriment (gairebé ordre) que, si els funcionaris veiem conculcació de drets dels infants i llurs famílies, anem a denunciar-ho al Síndic de Greuges. El mateix Síndic de Greuges que no va fer ni cas al Marcel. No, gràcies! Jo, si mai em veig enmig d’una conculcació de drets en l’exercici de la meva professió, si no li sap greu a ella, aniré a Fiscalia.

    El problema, estimada ella, és que al sistema hi caben aquestes conculcacions, perquè s’ha dotat de suficients vaguetats i ambigüitats per tal que tot sigui legal i, per tant, no denunciable, més enllà de fer reflexions en veu alta a l’opinió pública. I exactament és el que pretén el meu llibre, meu i del Marcel, donar a conèixer les disfuncions del sistema que, massa sovint, provoca patiment, enlloc de donar protecció. El meu objectiu és explicar el testimoni de la tenacitat i resistència pacífica del Marcel i posar el meu humil granet de sorra per crear un estat d’opinió que obligui els governants, siguin del color que siguin, i a tota la societat, a reflexionar sobre la necessitat d’un canvi de model del sistema de protecció a la infància. Canvi de model que costarà perquè implica moltes administracions i també perquè trobarà l’oposició frontal d’alguns tècnics i educadors que creuen que tenen la sacrosanta missió de salvar nens i potser ja no podran prendre decisions, fer i desfer sense donar explicacions a ningú, amb el subterfugi de criteris tècnics i de l’interès superior dels infants, avalats per informes subjectius i farcits de vaguetats, sospites i suposicions. Perquè potser no a tothom li agradarà que els informes es puguin revisar, que les entrevistes es puguin gravar. En definitiva, que hi hagi les garanties pròpies d’un estat de dret.

    No està de més recordar que l’actual llei d’infància a Catalunya, es va aprovar per unanimitat, però està clar que la seva implementació no dóna resposta a les bones voluntats polítiques i legislatives. El testimoni del Marcel n’és un clar exemple.


    Ei, però tots tranquils, el llibre “no es malo”!

    ResponElimina
  6. Soc educador social, això d'entrada. He treballat durant 10 anys a diferentes centres d'acollides. No conec a la Marta Alonso però el que diu al seu bloc es força familiar per a tots els que hem estat en contacte amb la tutela administrativa dels menors. Tots hem expresat el nostre descontent amb una situació general però pocs hem denunciat casos particulars perque ja sabem el que passa quan ho fem : acomiadament i ostrascisme. Així que impera la llei del silenci. Es que ningú va veure el que passava al CRAE Estels amb els nens que sortien de cap de setmana amb families acollidores? O el que passava al CRAE del carrer Jonqueres? Si tots nosaltres, si cadascú de nosaltres, denunciés els fets sense pensar en la nómina de final de mes, si no estiguessim cómodament asseguts al sofà de "mirar cap a l'altre costat" o a la cadira "de la subvenció" moltes d'aquestes coses no passarien mai més. Ceneta, el silenci es còmplice. Però tu tranquil.la, que tu "no eres mala".

    ResponElimina
  7. Efectivament, com que el silenci és còmplice, he publicat aquest llibre. Ni sóc mala, ni deixo de ser-ne. Publico el llibre perquè el Marcel m'ho ha demanat i, com ja he dit, si algun dia conec alguna cosa constitutiva de delicte, no dubtaré a anar a Fiscalia. De moment, el que he conegut, i que a mi em sembla que no sempre protegeix els menors, és la manera de funcionar del sistema, emparat per la legislació vigent, on hi té cabuda molta arbitrarietat, no és constitutiu de delicte. I l'únic que puc fer, i he fet, ha estat no callar

    ResponElimina