Cent trenta-sis dies al niu del cucut de Ceneta Pi

Ara que farem un país nou, aprofitem per sacsejar-ho tot i bandejar allò que no funciona. Cal replantejar les regles del joc del sistema de protecció a la infància. Aquest llibre posa sobre la taula les reflexions crítiques i despiatades de dos pre-adolescents d'11 anys. El Marcel explica, en primera persona, al seu amic Gerard, com el varen "protegir", sense cap necessitat de ser protegit. Ell, el protagonista de ficció i el protagonista real d'un internament en un centre de protecció (CRAE), explica que els CRAE fan més mal a més nens, que bé a pocs nens. Els relats que el Marcel regala al seu amic de ficció són un retrat de la realitat de la quotidianitat dels CRAEs, amb detalls kafkians que, de vegades t'arrenquen un somriure que tapa la llàgrima.

Quan el Gerard i el Marcel es van conèixer, a partir de l’affaire de la llibreta recuperada, de seguida es van fer amics. Van intercanviar-se una pila de correus electrònics. Un dia, la Clara, sense voler però també sense evitar-ho –com fan sovint els pares i les mares, encara que no ho vulguin reconèixer– va entrar al compte de correu del seu fill Gerard. No va poder evitar llegir-se’ls tots d’una tirada: vint-i-tres correus i vint relats que els dos amics havien intercanviat. El recull de correus creuats entre el Gerard i el Marcel, de setembre de 2013 a juliol de 2014, i els relats que en Marcel regala al seu amic, deixen al descobert les misèries d’una maquinària perversa que es perpetua a si mateixa sense aparent possibilitat de control. El sistema de protecció de menors, necessari i útil per a uns, abominable i vulnerador de drets fonamentals, per a uns altres, és qüestionat sovint per qui més el coneix, però rarament ningú en vol parlar.

És un llibre de lectura fàcil, el format d’intercanvi de correus el fa molt àgil; però de digestió difícil, per la inevitable conclusió que el nostre sistema de protecció a la infància no protegeix gaire.

L' autors Ceneta Pi i Vendrell (Barcelona, 1965)

Viu a Sant Adrià de Besòs, la seva ciutat d’adopció, des de 1997. És funcionària, administrativa, a la Generalitat de Catalunya. Ha desenvolupat la seva tasca professional, des de 1987, en diferents departaments: a Salut, Ensenyament, Presidència, Benestar Social i, actualment, a Justícia.

Ha obtingut l’accèssit del concurs de contes curts Paraules d’Adriana, organitzat per l’Ajuntament de Sant Adrià de Besòs, dos anys consecutius: el 2009, amb el relat La foto i, el 2010, amb el relat L’esquela.

Escriu els seus pensaments, no tan sovint com voldria, al seu blog TRES14SETZE.