Marcel Nos: un nen atrapat enmig d’un divorci mal resolt per Albert Solé

Quatre anys de disputes judicials, desescolarització i ‘segrestos’ internacionals

Marcel Nos viu ara amb el seu pare a Cabrera de Mar. /Cristina Calderer

En Marcel Nos té ara 13 anys però parla com si en tingués 18. Li costa somriure perquè els últims quatre anys han sigut un infern, que no se sap com l’afectaran en un futur. Uns pares de classe mitjana -ella metge de família i ell biòleg- que s’han tirat els plats pel cap, i qui ha rebut, com passa sovint, és el fill.

La mare, María José Llorens, va demanar el divorci de Salvador Nos el 2007, després d’un episodi d’agressió verbal molt forta que va denunciar, però que el jutge va arxivar. El 2008 van donar la custòdia a la mare, però amb un règim de visites del pare. Tot i algun incompliment, la situació era cordial. El 2009 a la María José li van diagnosticar un problema important de salut i la mare va demanar al pare que tingués el Marcel més temps del que havien pactat. Aquesta situació va durar un parell d’anys fins que la María José es va curar i va demanar tornar a la situació de custòdia anterior. I aquí és on va començar la guerra.

El menjador escolar

El Salvador volia que la situació de custòdia compartida -la que tenien a la pràctica- es mantingués i va demanar al jutge una modificació de les mesures de custòdia. “Ara veig que demanar el canvi va ser un error”, admet el pare. Un dels punts més conflictius va ser el menjador escolar. Al Salvador li agradava dinar amb el seu fill cada dia i l’anava a buscar cada migdia, però la mare va decidir que el Marcel es quedés a l’escola. “Jo no sóc la mare Teresa de Calcuta, i menys quan em retallen els meus drets”, recorda el pare, que anava igualment cada dia a l’escola, amb el consegüent conflicte amb els professors, i fins i tot els Mossos van haver d’intervenir algun cop. La situació a l’escola era tan tensa que el Salvador va deixar de portar-hi el Marcel els dies que estava amb ell. En aquest moment la DGAIA (la direcció general d’Atenció a la Infància i l’Adolescència) fa el primer informe del cas Marcel Nos. El curs 2011-12 el nen arriba a anar a dues escoles alhora.

“La pressió que el Salvador fa al Marcel és brutal”, explica la mare, fins al punt que el juny del 2012 el Marcel diu al jutge que ja no vol viure més amb la mare i que només vol estar amb el pare. “Jo no sabia que diria això”, es justifica el Salvador. Com és obvi, la tensió mare-fill és molt gran. Aquell estiu el Marcel marxa tot l’agost amb el pare i no torna fins ben entrat el setembre, amb l’escola ja començada. “El Marcel torna de vacances i ja no era el mateix d’abans”, explica la mare. Un dia que era amb ella es va escapar de casa i va presentar una denúncia contra la mare per maltractaments -per haver-li apagat una burilla al cap- i per haver-li fet tocaments als genitals. La mare nega els fets de ple, i lamenta que el seu fill “ja ha après a mentir”. Ni el pare ni el Marcel volen parlar amb l’ARA d’aquest episodi. Aquesta denúncia s’acabarà desestimant dues vegades.

A l’octubre el Marcel decideix no tornar més amb la mare després d’escapar-se fins a tres vegades de casa seva, i fins al gener deixa d’anar a l’escola. Davant aquesta situació i la denúncia del fill cap a la mare, la DGAIA adverteix als pares que està sobre el cas i que fins i tot els podria prendre el fill. La mare diu que és per aquest motiu que el Salvador s’endú el Marcel per Setmana Santa (2013) a Tanzània. “Tinc una postal del Marcel dient-me que no tornarà més”, explica la María José. El pare i el fill ho neguen, i diuen que van tornar una setmana més tard, amb l’escola començada, per culpa de la feina d’ell. Dos dies després d’aterrar a Catalunya, la DGAIA els va prendre el Marcel per internar-lo a un CRAE (un centre de menors tutelats), del qual sortirà al cap de 5 mesos, per tornar amb el pare. El juliol del 2014 arriba la sentència que denega la custòdia compartida del Marcel i pren la pàtria potestat al pare, però el Salvador continua sense fer-ne cas, perquè el fill no vol anar amb la mare de cap manera. El maig del 2015, però, una fiscal de Granollers exigeix el compliment de la sentència, que el pare acata.

Refer el vincle

Dos dies més tard, però, la mare, aconsellada per psicòlegs que creuen en la síndrome d’alienació parental (SAP), s’endú el Marcel dos mesos a Holanda i França, aïllat del seu pare, sense accés al mòbil ni a cap ordinador. “Per refer el vincle amb ell”, explica la María José. “Li vaig dir a la mare que allò era un segrest -va penjar un vídeo a YouTube denunciant-ho, gravat abans de marxar- perquè ho feia contra la meva voluntat i li dic que d’aquella manera no refarà cap vincle”, explica el Marcel. “No va ser cap segrest, molta gent sabia on era el Marcel, menys el pare -argumenta la mare-. Vaig posar-ho tot en una balança sabent que no feia bé, vaig prioritzar arreglar la situació amb ell”. Van tornar a finals de juliol, i després d’unes setmanes d’impàs, la mare ha permès que el Marcel torni amb el pare i estan intentant fer un pacte entre els tres: “He renunciat a la via judicial; el Marcel necessita un pare i una mare”, conclou la María José.

http://www.ara.cat/societat/Marcel-Nos-atrapat-divorci-resolt_0_1447655236.html#rlabs=2%20p$2