Els crèdits editorials, una mina!
La indústria cinematogràfica,
des de fa dècades, considera que una pel·lícula no ha acabat del tot fins a
l’últim crèdit, fins que no ha aparegut en pantalla el nom complet del
responsable de càtering i els títols de totes les cançons i escenaris, encara
que hi hagin sortit només de passada. Són llistes llargues, tècniques, difícils
de seguir, però fetes amb cura, i denoten la voluntat que l’espectador s’hi
quedi fins al final i poden arribar a ser autèntiques obres d’art.
Entreveiem un moviment
similar, tímid i lent, en els crèdits editorials: la voluntat de fer-los cada
cop més complets, rigorosos i llegibles ens sembla digna d’aplaudir, i ha de
ser també una exigència per part dels lectors. ¿Com pot ser que trobem encara
llibres on no aparegui el traductor? Per què moltes editorials fan veure que
els correctors no existeixen? Per què no podem saber qui ha sigut el
dissenyador i maquetador de llibres multidisciplinaris en què el format és
cabdal per al contingut?
Potser el problema és que no
som conscients de tot el que podem saber d’una obra mitjançant els crèdits
editorials i encara no els tenim prou en compte a l’hora d’escollir un llibre.
Avís per a navegants! Mitjançant els crèdits editorials millorarem les nostres
tries, perquè...
Sabrem la llengua original amb què es va
escriure un llibre; això ens ajudarà a contextualitzar-lo en la seva cultura i
entendre per què els protagonistes mengen brètzels o se’n van de vacances a
llocs tan curiosos com Lalandia.
Esbrinarem si es tracta o no d’una
traducció; així podrem valorar els mèrits lingüístics de l’autor i atribuir la
seva part d’èxit o de ruïna al traductor i al corrector.
Descobrirem quin any es va escriure el
llibre que tenim entre mans i quin any s’ha traduït o reeditat, i això ens
permetrà fer judicis més ponderats sobre com es dibuixen els rols (i les
llibertats) de gènere, la convivència de races, com es concep la família,
l’escola o l’infant. Així podem ser més o menys condescendents amb els rols de
gènere de 'Peter Pan' (escrit el 1904) o amb el colonialisme de 'Babar'
(1931-1936), si hi apliquem la perspectiva històrica, i podem elogiar la
modernitat dels 'Mumins' (1945-1970).
Sabrem qui ha sigut el responsable
d’integrar tan adequadament imatge i text, de saber trobar la tipografia més
escaient a l’obra o el paper més encertat per a la il·lustració i el contingut
d’un llibre. 'El Jinete Azul', per exemple, no escatima detalls.
Resseguirem la traçabilitat del llibre, és
a dir, sabrem si es tracta d’una producció de quilòmetre zero o bé d’un llibre
molt barat justament perquè ha tingut un cost ecològic molt elevat. Pol·len
Edicions, en aquest sentit, és una editorial elogiable, ja que els seus llibres
contenen sempre una motxilla ecològica, desglossen els recursos mediambientals
que s’han necessitat per publicar l’obra. Molts llibres impresos a l’altra
punta de món no resistirien un exercici de transparència com aquest.
Gaudirem de les picades d’ullet dels autors
i editors que, com en el cinema, són cada cop més freqüents. Shaun Tan
converteix els crèdits en una història més a 'Contes de la perifèria' (Barbara
Fiore); Raig Verd ens fa aquest irònic comentari en alguns dels seus llibres:
“Un cop llegit el llibre, si no el vols conservar, el pots deixar a l’abast
d’altres, passar-lo a un company o a un amic a qui pugui interessar. En el cas
de voler llençar-lo (cosa impensable), fes-ho sempre al contenidor blau de
reciclatge de paper”. I, en comptades ocasions, com a 'Dan i Diesel', de Charlotte
Hudson i Lindsey Gardiner (RBA, Ediciones Serres), només llegint els crèdits
podrem confirmar les nostres sospites sobre el sentit de l’obra.
I podrem saber també moltes altres coses
interessants i curioses: quantes edicions s’han fet de l’obra (i si és
minoritària o un èxit global), els òrgans públics o fundacions que han
contribuït en l’edició, o les entitats que han participat en el procés d’una
manera o altra. És el cas d’ 'Un conte propi', de Pandora Mirabilia, Camila
Monasterio i Irene Cuesta (Takatuka), en què els crèdits ens descobriran que
Pandora no és el nom d’una única persona sinó d’una cooperativa feminista i
interdisciplinar.
Els epígrafs editorials també
poden ser bonics i arrodonir la tasca editorial: als d’'El jardí secret', de Viena,
sempre es relaciona la data d’impressió de la primera edició de l’obra amb un
tret significatiu del seu contingut, o integren de manera enginyosa el número
d’ISBN a la contraportada.
Si ens acostumem a mirar els
crèdits dels llibres i també els segells editorials i els epígrafs finals
d’autors i editors aprendrem a valorar la feina de les editorials i els seus
col·laboradors. És una informació més per triar bons llibres, un aprenentatge
bàsic per esdevenir bons lectors. L’exigència ha de ser recíproca: els lectors
hem de voler saber més i els editors ens han d’explicar més coses sobre el seu
procés de treball, i amb un cos de lletra apte per a totes les diòptries!
Mariona Masgrau i Karo Kunde
són Professores d’Educació de la Universitat de Girona
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Si voleu participar, deixeu la vostra aportació i la recollirem, animeu-vos.