Llibres d’emocions per Mariona Masgrau i Karo Kunde
El 'boom' dels llibres
d'emocions a debat.
Una llibretera i gran lectora
ens explica que gairebé cada dia atén pares plens de bones intencions que
entren a l’establiment preguntant-li on és el prestatge dels llibres
d’emocions. Ella voldria respondre’ls: “Miri
a dreta i esquerra, amunt i avall: tota la secció de literatura, de més de mil
exemplars, està feta sobretot d’emocions”. Però finalment ha claudicat i ha
obert una secció específica sobre aquest tema. Adverteix, no obstant això, que
és només una renúncia temporal.
De fet, aquest nou prestatge
pot facilitar-li molt la feina: hi podrà posar tota aquesta nova multitud de
llibres explícits, moralitzants i embafadors que s’estan publicant a cabassos i
que sembla que han d’ajudar els nostres infants a “gestionar les emocions”, una expressió que també està molt de moda
i que equipara els estats anímics (incomptables, difusos, ambigus) amb les
divises. 'El conill feliç' o 'En Jaumet enrabiadíssim' podrien ser
alguns d’aquests títols. Són llibres que tracten les emocions com a estadis
monolítics i fàcilment diferenciables els uns dels altres; també fan una
diferència entre les emocions bones i les dolentes, i donen recursos per
mitigar les que són negatives i activar les bones: es poden encapsular, es pot
escriure en un globus allò que les provoca i després deixar-los volar, fer
rellotges d’emocions perquè els nens decideixin de bon matí com se senten (com
si això no canviés pel simple fet d’entrar per la porta de l’escola!), etc.
Aquests llibres simplifiquen les relacions
humanes i els humors fins a extrems fraudulents
Aquestes activitats porten a
equívocs importants: per exemple, sedimenten la idea que no pot conviure més
d’una emoció alhora en un mateix cos -i encara menys les bones i les dolentes-;
que el fet de dir i explicar un malestar provoca que desaparegui, que si posem
nom a les preocupacions ja tenen un peu fora, o que els estats d’ànim perduren
fins que se solucionen. Aquests llibres simplifiquen les relacions humanes i
els humors fins a extrems fraudulents, arraconen la idea d’un magma que
fluctua, i les converteixen en ingredients dosificables.
NO
ÉS LITERATURA
Els retraiem, a més a més, la
falta de valor literari: el seu discurs pobre, amb una moral tan evident que
espanta. Darrere d’un grafisme innovador sovint s’amaguen receptes per viure
millor, llibres d’autoajuda per a infants als quals hauríem de retirar
d’immediat l’etiqueta de literatura, ja que deixen els nens sense el plaer de
disfrutar d’una bona història, de reflexionar sobre una obra i treure’n les
pròpies conclusions. Aquests llibres es plantegen com a endevinalles, però ja
donen la resposta d’entrada, al títol mateix. ¿On queda el joc d’entendre? Què
aporten a l’infant, si ja d’antuvi li deixen ben clar l’aprenentatge que n’ha
de treure? Contra aquesta mena de llibres, cal reivindicar la bona literatura
infantil, plena de metàfores, matisos, que demana als nens que pensin i es
posicionin, que els posen a la pell d’altres personatges i els conviden a
parlar i elaborar els seus punts de vista, a discutir sense vergonya amb els
amics o adults per passar a ser més madurs (i no pas més bon gestors). Tres
bons exemples: 'Allà on viuen els
monstres', el clàssic de Sendak (Kalandraka), és una història divertida i
angoixant, amb un protagonista dèspota i desvalgut, dòcil i irascible, que fa
un viatge iniciàtic; 'Raspall', de
Pere Calders i il·lustracions de Carme Solé (Mars), ens parla d’un nen que juga
sol, sense necessitat de dir-nos si això és trist o bonic, o totes dues coses
alhora, i 'La petita Messi', de Pija
Lindenbaum (Takatuka) no vol saber res del nou xicot del seu oncle.
Cal reivindicar la bona literatura
infantil, plena de metàfores, matisos, que demana als nens que pensin i es
posicionin.
Malgrat tot, davant el dilema,
sempre val més optar per un llibre amb una bona història (que de ben segur que
despertarà una pila d’emocions) que no pas per un llibre amb una bona intenció
(que per molt que les anunciï a la portada, potser no conté ni emocions, ni
bones històries, ni res de res).
Mariona Masgrau i Karo Kunde
són professores d'Educació de la Universitat de Girona.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Si voleu participar, deixeu la vostra aportació i la recollirem, animeu-vos.