Nois, noies, això no és amor! pel Xavier Tedó
Un de cada tres joves
justifica el fet de controlar la parella perquè entén la gelosia com una mostra
d’interès. És només una xifra, però demostra que encara queda molta feina per
fer per canviar alguns estereotips sobre les relacions de parella.
“L’amor que em fa patir és l’amor de veritat”. Això és el que li
diuen algunes adolescents a la psicòloga Amalia Gordóvil quan la visiten a la
consulta que té al Centre Grat de Barcelona. Gordóvil, que també és professora
dels estudis de psicologia i ciències de l’educació de la UOC, els respon que “sense llibertat no hi ha amor”. La gran
majoria de joves consideren inacceptable la violència de gènere -el 96% de les
noies i el 92% dels nois-, però hi ha alguns comportaments que no rebutgen amb
tanta contundència i amb els quals són més tolerants. Això explica que
determinades conductes masclistes siguin vistes com una mostra d’interès. Unes
conductes que justifiquen amb frases com les que li exposen a Gordóvil: “Si està pendent de mi és perquè soc especial
per a ell” o “Si s’embolica amb
tantes noies però sempre em busca a mi és perquè a mi m’estima de debò”.
Tot i que el control és la
forma de violència més comuna que pateixen les noies, curiosament un de cada
tres joves no ho veu com una actitud reprovable. Pensen que és inevitable, en
certes ocasions, controlar els horaris de la parella, impedir-li que vegi la
seva família o els amics, no permetre que treballi o estudiï o dir-li les coses
que pot fer i les que no. Un control que no és unidireccional, com remarca la
psicòloga: “Tots dos estableixen
mecanismes de control mutus, preguntes com «On ets?», «Què estàs fent?» són
habituals. Es creen relacions de dependència molt fortes. Més que violència de
gènere són relacions tòxiques”. El problema és que molta gent veu la
gelosia com una expressió d’amor. Les dades ho corroboren. Segons l’estudi
Percepció de la violència de gènere en l’adolescència i la joventut, del
ministeri de Sanitat, un de cada quatre adolescents admet que ho ha sentit dir
a un adult alguna vegada. Uns adults que no deixen de ser el mirall on es
busquen els joves. La docent lamenta aquesta associació: “Tot i els programes de prevenció, continuem amb el fals mite que la
gelosia significa amor, que estigui pendent de mi és el que importa, el control
representa que li agrado de debò perquè està per mi”.
Tot i que el control és la forma de
violència més comuna que pateixen les noies, curiosament un de cada tres joves
no ho veu com una actitud reprovable
Les històries d’amor romàntic
que reprodueixen les pel·lícules o les cançons que escolten contribueixen a
tenir aquesta visió esbiaixada del que representa estimar-se perquè disten molt
de la realitat. Són històries protagonitzades per dones i homes que busquen la
seva mitja taronja, a qui es puguin lliurar per sempre més; unes històries que
mostren uns estereotips basats en relacions poc sanes on la màxima és que en
l’amor tot s’hi val. “«Si ho hem passat
tan malament fins ara és perquè realment paga la pena o perquè han de venir
coses millors», et diuen en relacions de poc temps, quan al principi tot ha de
ser fàcil”, anota Gordóvil, que lamenta que es fomenti un romanticisme que
esdevé una condemna. “Estimar algú no té
res a veure a lliurar-se l’un a l’altre perdent tota l’autonomia”,
sentencia.
VIOLÈNCIA
RECÍPROCA
Hi ha experts que veuen en
aquest tipus de missatges una de les causes de la violència de gènere entre els
joves perquè fa que es normalitzin aquests comportaments. Les dades assenyalen
que la violència de gènere entre adolescents i joves no només existeix, sinó
que es produeix tant o més que entre els adults i els últims anys ha augmentat
significativament. La psicòloga afirma que “hi
ha més consciència perquè entre ells es van assessorant i ajudant, i els
mitjans de comunicació en parlen i hi ha més denúncies que abans”.
La professora de criminologia
de la UOC Patrícia Hernández també atribueix aquest augment al fet que el
problema és més visible ara: “Abans no
s’estudiava, no se’n parlava, però abans existia i ara se sap. Les relacions
tòxiques surten a la llum”. També coincideix que el control és mutu: “La poca recerca que s’ha fet demostra que el
rol d’agressor i víctima és compartit, que les conductes controladores són
recíproques entre els dos sexes. Tots dos agredeixen i controlen, tot i que les
conseqüències més greus les pateixen les noies perquè els nois són més forts
físicament”. La doctora en dret critica que les enquestes vagin adreçades
únicament al públic femení: “Mai es
pregunta al col·lectiu masculí, no se’ls pregunta si les noies controlen,
insulten o manipulen, i això provoca una polarització de rols per un feminisme
mal entès”.
L’especialista en victimologia
i violència de parella subratlla que és important diferenciar la violència de
gènere i la violència de parella perquè la primera és només la de l’home cap a
la dona, i les dades s’extreuen a partir d’enquestes que només pregunten a
dones i sobre el seu paper de víctima. “Quan la mostra és d’homes i dones i
se’ls pregunta tant pel rol de víctima com pel d’agressor, les dades canvien
molt, hi ha més violència de la que ens pensem, sobretot conductes que no són
tan greus, però que es produeixen de manera recíproca, com el control del mòbil
o del correu electrònic”. Hernández no creu que el control es pugui justificar
per l’efervescència dels primers amors o per la inexperiència dels adolescents:
“Si tenen aquestes dinàmiques a
l’adolescència, que és una etapa complexa perquè és un moment d’autoafirmació de la persona, les normalitzaran
i les traslladaran a la vida adulta i a l’àmbit familiar. No es pot justificar
com una cosa de l’edat, cal tallar-ho d’arrel”.
FAMÍLIA
I ESCOLA SÓN CLAUS
La resposta més eficaç és la
prevenció: “Conèixer models de relació
sans és fonamental i després que tinguin eines per detectar situacions de risc
i apartar-se’n. Que ho expliquin, tenint present que l’escola i l’institut
també han d’acompanyar-los en aquest procés”. La família també hi té molt a
fer. Però amb cura, com explica Gordóvil: “Des
de casa el que no s’ha de fer és obligar el fill o la filla a tallar la
relació, perquè llavors és més atractiva. Els pares han d’acompanyar, han de
ser més comprensius que censors”.
Els pares han d’acompanyar, han de ser més
comprensius que censors.
La psicòloga posa l’exemple
del que li va dir una mare que va venir a la consulta molt preocupada per la
relació que mantenia la seva filla amb un noi: “Li vaig prohibir que veiés un noi i me la posava en contra, però
després parlant amb ella es mostrava més receptiva, oberta als consells”.
Segons la professora, “els pares han de
fer xarxa per ser-hi quan caiguin” i alhora “oferir un model sa de parella”. Les línies vermelles han d’estar
ben delimitades. “Han de tenir clar que
no poden canviar l’altre, si els agrada la seva parella tal com és, bé, i si
no, fora”, resumeix Gordóvil.
UN
RASTRE MOLT PRESENT
Les noves tecnologies fomenten
la comunicació, però també impedeixen la desconnexió. Patrícia Hernández,
professora de criminologia de la UOC, destaca que aquestes eines “han potenciat les formes de control i de
coerció i fan molt més fàcil la humiliació pública”. De fet, una de cada
quatre noies reconeix que ha patit control a través del mòbil, i segons
l’informe anual de la Fundació ANAR (Ajuda a Nens i Adolescents en Risc) un 60%
de la violència s’exerceix amb les noves tecnologies. La psicòloga Amalia
Gordóvil hi afegeix que els mòbils, a més, “promouen
les relacions de dependència i dificulten el trencament d’una relació”. Les
adolescents que passen per la seva consulta així l’hi transmeten: “L’he
d’esborrar de tot arreu i és complicat”.
Senyals
d'alerta d'una relació tòxica
·
Estat anímic baix, apatia en l’actitud i a
l’hora de menjar.
·
Disminució sobtada del rendiment acadèmic amb
un absentisme injustificat a classe, abandonament dels estudis o fracàs
escolar.
·
Aïllament social, deixar de sortir amb els
amics i trencar els vincles afectius amb la família.
·
Excés de dependència de l’opinió de la parella,
que passa a tenir un paper central en relació a la resta.
·
Canvis d’actitud tant amb el professorat com
amb els companys. Més irritabilitat.
·
Canvis en la manera de vestir o en els
interessos i aficions. La seva vida gira al voltant de les preferències de la
seva parella, encara que sigui a desgrat.
·
Ansietat fruit del control que pateix.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Si voleu participar, deixeu la vostra aportació i la recollirem, animeu-vos.