Quan estimar és controlar per Toni Cerdà.
És preocupant com es
normalitzen aquestes relacions entre adolescents, i la manca de reacció de
l'entorn.
Veure una parella
d'adolescents o joves enamorats en els primers passos d'una relació és de les
coses més boniques que hi ha: la innocència, com es miren, com es parlen,
l'emoció de rebre un missatge… Realment és una experiència que pot ser
meravellosa. O no. Com que no? Com pot ser que una vivència així no es
compongui, almenys principalment, per moments feliços? Doncs darrerament ens
trobem amb més freqüència amb relacions que se n'allunyen molt, i s'assemblen
més a aquesta que veurem a continuació.
La Laura (o Judith, o Antònia,
o Marta) és una noia de 14 anys. Fa ESO, i progressa amb un rendiment normal,
com la majoria de companys. Li agrada ballar, i assisteix a classes amb unes
amigues, amb les quals també surt a prendre alguna cosa els caps de setmana que
no tenen massa feina. Ara fa tres setmanes que té parella, i diu feliç que
aviat celebraran el primer mes junts.
Explica, entre contenta i
orgullosa, que el Jordi (o Alfred, o Lluís) l'estima moltíssim; és afectuós,
atent, cada cop passa més temps amb ella i l'acompanya on faci falta, i mostra
molt d'interès per conèixer les meves amistats. Molt bonic.
Després d'un parell de
setmanes, no està tan esplèndida. Diu que tot va bé, que està contenta i passen
molt temps junts, cada dia. Però li sap una mica de greu que ja no fa coses amb
les seves amigues perquè ell només vol estar amb ella; amb ella i sense ningú
més, perquè l'estima molt, i com podria ella quedar amb les seves amigues en
lloc de fer-ho amb ell, que se l'estima tant. Així que la Laura cedeix perquè
en Jordi està molt enamorat, i ja no va amb les seves amigues.
Ara fa dies que ell mira tots
els seus missatges al mòbil, els whatsapps que té amb els grups d'amigues i amb
uns amics, i allò que posa a l'Instagram i a l'Snapchat. Ell diu que també pot
veure el seu mòbil sempre que vulgui, però gairebé mai parla amb ningú, i només
es passen vídeos de jocs amb uns amics i no l'interessen gaire. De vegades es
molesta si en un grup hi ha altres nois i parlen amb ella, o si comenten alguna
foto seva, i es fica amb ells i li retreu que siguin amics. Recorda que les
amigues deien que els nois fan aquestes coses per gelosia, i com que estar
gelós només pot indicar estar enamorat, ella accedeix a bloquejar els seus
amics. Així no discuteixen, i ell no s'enfada.
Sovint s'interpreta la gelosia i el control
com un senyal d'amor, i no són percebuts com a senyals d'alarma
Uns mesos més tard ja han
trencat la relació. Un pensaria que, afortunadament, ella encara hi tornaria si
ell li demanés perdó. En aquest temps ell va començar a dir-li com (o com no)
s'havia de vestir, la resta ja estava arreglat: amb qui parlava, on anava i
quan hi anava, fins i tot tenia les contrasenyes de les seves xarxes socials.
Hi havia discussions, i l'un i l'altre s'estiraven els cabells, s'empenyien o
es pegaven, però no passava res perquè després es perdonaven. Després d'una
discussió més, es van dir de tot i van trencar.
Certament és preocupant com es
normalitzen aquestes relacions entre els adolescents, i la manca de reacció per
part de l'entorn més proper. Els primers a saber què passa dins una relació
solen ser sempre els amics; i quan parles amb ells t'adones que molts entenen
la gelosia i el control o les mostres de possessió del noi com un senyal
d'amor, i no són percebuts com a senyals d'alarma. Uns factors importants que
cal considerar són els models d'interacció adoptats per la família; en aquest
sentit tots hi juguem un paper fonamental i serà necessari que cadascun de
nosaltres prengui consciència i modifiqui actituds, comentaris, comportaments,
alguns molt integrats i encara socialment acceptats. També hi pesen molt
aquells models socials que promouen un pensament masclista, que els joves i
adolescents prenen com a referents. Per això és fonamental educar-los des de la
infantesa a totes les escales (familiar, escolar, etc.) amb valors d'igualtat
per aconseguir individus capaços de detectar, evitar, reproduir i perpetuar
estereotips masclistes.
Toni Cerdà és psicòleg de
Creix.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Si voleu participar, deixeu la vostra aportació i la recollirem, animeu-vos.