Carícies negatives

Presència: Fet d’ésser, de trobar-se, present. Aquesta és la definició que he trobat en diversos diccionaris. Aleshores, cal buscar “present”: Que es troba en el lloc o a la vista d’una persona, d’un esdeveniment. A mi aquesta definició em queda curta, sobretot, pel que vull explicar avui en aquest post relacionat amb els nostres fills. Vull parlar de presència i d’estar present en el sentit d’estar atent amb tots els sentits a allò que fa, expressa, o diu el nostre fill. Perquè a vegades és possible que passem les 24 hores amb ell/a, al seu costat, però que, en el fons, no hi haguem estat “presents” ni cinc minuts al dia. Que no li haguem parat “atenció”, que no haguem entrat dins el seu món intern, de joc, o del que sigui. Que no li haguem dirigit una atenta mirada de mare/pare amorós que HI ÉS.

Per què és tan important la presència, més enllà de compartir l’espai i el temps? Doncs perquè els nostres fills, tots els nens i nenes del món, la necessiten. Quan són bebès és obvi, però a mesura que van creixent, també necessiten sempre la nostra mirada, la nostra presència en allò que fan, que descobreixen, que aprenen o en allò que els passa.

Si no estem presents, podem veure plorar el nostre fill i equivocar-nos en la causa que el fa entristir. Si no estem presents, no sabem gestionar els moments de conflicte que s’esdevenen tot sovint amb ells. Però sobretot, si no estem presents, els obligarem a ells a cridar-nos l’atenció una vegada i una altra perquè n’estiguem, encara que sigui per, només, renyar-los. Què vull dir?

Doncs que un nen necessita presència i atenció, i si aquesta només l’aconsegueix quan ens toca la moral, quan pica, o crida, o el que sigui que més ens molesti, ho farà. Perquè només d’aquesta manera obté la presència que tant anhela.

Ens estimen tant, ens necessiten tant, que, a falta de mirada amorosa i propera, prefereixen que els estiguem tot el dia renyant i amonestant-los, que no pas que no hi siguem. Que no hi siguem en cos i ànima, que estiguem caçant musaranyes, que estiguem a la lluna, amb les nostres coses, amb el cap a la feina, o en el món de la parella, o en el que sigui! I com més lluny estiguem d’ells, de mirar-los, de saber què els passa, d’atendre’ls en allò que tant necessiten (o sigui, la demostració de l’afecte), més ens reclamaran. I si saben que només els parem atenció quan en fan alguna, no pararan. I sí, serà un peix que es mossega la cua, perquè aleshores més ens faran enfadar i més malament se sentiran ells perquè no tenen tampoc el que volen (la mirada amorosa) i això ens anirà desgastant més i més… A nosaltres per descomptat, però també a ells.

Per això, posem molta consciència a saber com estem amb els nostres fills, quina mirada els donem… Si hi estem amb tota la presència que necessiten o si hi estem a mitges o gens. Si hi estem però voldríem estar en qualsevol altre lloc, si ens cansen, si ens molesten… Adonem-vos-en i mirem atentament si això, aquesta no-presència nostra, té conseqüències. Malauradament, crec que la resposta serà que sí. Per tant… posem fil a l’agulla i comencem a canviar les coses si no volem que el nostre fill es conformi amb les carícies negatives; amb els NO’s repetitius i esgotadors, amb les amonestacions infinites… Mirem com s’han establert els rols i com ens relacionem per veure si és una forma nociva per tots o no.

Estar presents potser no sempre és fàcil, però és vital, importantíssim, per la salut emocional i psíquica dels nostres fills i també, evidentment, per la nostra.

http://www.aflordepell.cat/2012/10/caricies-negatives/