Educació en la responsabilitat per un benestar adult.

Les actituds i les conductes que no s'aprenen en edats primerenques són més difícils d'assimilar en la vida adulta.

Desenvolupament autònom, equilibrat i madur. Qualsevol progenitor firmaria un futur semblant per al seu fill o filla. I ho faria perquè és conscient que no és senzill, ni s'aconsegueix de forma immediata ni a través d'una fórmula màgica. No obstant això, la formació en la infància i l'adolescència de factors com l'autonomia, l'autoestima o la capacitat crítica ajuda a prevenir danys en la salut psicològica de l'edat adulta. Els anomenats factors protectors del desenvolupament són una eina educativa que poden utilitzar pares i docents amb aquesta finalitat, ja que augmenten les possibilitats de créixer d'una forma equilibrada des del punt de vista psicològic i protegeixen de possibles conductes de risc durant l'adolescència i la joventut, com ara el consum de drogues, els trastorns alimentaris, les addiccions en general o les conductes agressives.

Autonomia
Fomentar l'autonomia entre els petits ajuda a dotar-los d'un caràcter independent. Tot i que encara necessiten els consells de pares i educadors, també poden prendre decisions per si mateixos i assimilar responsabilitats sense l'atenció constant dels adults. En aquest sentit, és crucial que els grans es limitin a explicar com es fa una tasca i deixar que sigui el menor qui l'executi. N'hi haurà prou de supervisar-la i d'apuntar algunes correccions, en comptes d'intentar que el menor es limiti a observar el que fa l'adult. 

És decisiu atorgar només les responsabilitats que s'ajustin a l'edat del menor. A més de ser clares i concretes per a no generar dubtes, cal assegurar-se que estan a l'abast de les seves habilitats. D'aquesta forma es podran culminar de forma satisfactòria. Un dels moments més delicats és aquell en què els menors que han de prendre decisions es troben en edats pròximes a l'adolescència. En aquesta situació, convé que els adults puguin opinar per mostrar el seu punt de vista, però no escollir per ells. Encara que aquests joves ho facin de forma errònia, és positiu que percebin que les seves eleccions tenen conseqüències.

Autoestima i seguretat en un mateix
És fonamental que el menor pugui ser capaç de donar-se un valor positiu a si mateix per guanyar confiança i prendre decisions amb més convicció. És, a més, una forma de prevenció en vista de la possibilitat d'alimentar un caràcter insegur durant la vida adulta. Un pas per a aconseguir-ho és destacar els èxits merescuts. I és que, de vegades, es dóna més importància als errors que cometen per corregir-los i s'obvien els seus encerts. Si se senten valorats davant una conducta desitjada és probable que la repeteixin de la mateixa manera en el futur.

En vista de les equivocacions del menor, el primer pas és ajudar que aquest reconegui el seu error, en comptes d'intentar passar per alt el que ha passat per a, després, ajudar-lo a esmenar-ho. La crítica no s'ha de vincular a la persona, sinó a l'acte en si. Per això, s'utilitzaran expressions com: "Això que has fet", en comptes de "És que ets...".

Capacitat crítica
Facilita la independència de criteri i és la millor manera de no dependre sempre de l'opinió dels altres. Aconseguir aquesta autonomia de pensament passa per assegurar que els menors sàpiguen que se'ls escoltarà. El criteri adult no hauria d'imposar-se sistemàticament, encara que la seva capacitat de decisió sigui més gran. És important escoltar els arguments dels joves de la casa, encara que només sigui perquè desenvolupin habilitats d'expressió d'idees i sentin satisfacció per saber que les seves opinions es tenen en consideració. En comptes de corregir de manera continuada les idees dels petits, resulta més beneficiós generar un clima en què es fomenti l'expressió i no sentin temor d'expressar la seva opinió. Quan es tracta de prendre decisions adequades a la seva edat, es pot fer una breu avaluació sobre els resultats d'aquesta i fomentar així un esperit d'autocrítica.

Responsabilitat
D'aquest factor, molt lligat a l'autonomia, depèn que en l'edat adulta una persona sigui conscient dels seus actes i tingui capacitat per reconèixer els seus errors i solucionar-los amb els propis mitjans. També és determinant perquè el menor aprengui a adaptar-se en entorns on hi ha normes que cal complir. Fomentar la responsabilitat requereix fixar amb anterioritat les regles de la casa, igual com les sancions pertinents si aquestes es trenquen. Si es fa així, els fills adquireixen un compromís més gran en el seu compliment, ja que són conscients de les conseqüències negatives a què s'hauran d'enfrontar si no segueixen l'acord pactat. Pares i adults han de ser un exemple en què fixar-se; en cas contrari, la seva credibilitat quedarà en dubte.

Tolerància a la frustració
No és fàcil ni per als menors ni per als adults l'acceptació que alguna cosa és diferent del que havien imaginat, però acceptar les equivocacions pròpies i saber esperar és més difícil d'inculcar en la infància. Infants i adolescents són, en general, idealistes, egocèntrics i impacients. Aquest és, precisament, un dels motius per què han de controlar la frustració que senten. En cas contrari, en la vida adulta mantindran una actitud infantil.

La millor fórmula per a aprendre a gestionar la frustració és, de nou, responsabilitzar els menors dels seus errors fins que interioritzin que és un sentiment natural que es pot donar en qualsevol context i davant el qual no s'han d'espantar, sinó que és una oportunitat per a treure el màxim partit a aquesta situació. En vista de les diverses mostres de fúria, enuig i plor per no haver aconseguit l'objectiu desitjat, la fermesa dels pares és bàsica perquè la personalitat del menor es reforci sense que es debiliti el seu paper educador.

http://webfacil.tinet.org/psicologia/106672

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Teorías de la Adolescencia: Stanley Hall y Margaret Mead

QUI SÓN? COM ELS VEIEM? CENTRES DE MENORS (CRAE I CREI)

Centres Residencials d’Acció Educativa (CRAE) a Barcelona ciutat.