Treballar i viure en un recurs residencial per Òscar Martínez

L'acompanyament en la vida quotidiana és una de les tasques més exteses en el perfil laboral de l'educador/a social. Treballar en l'àmbit residencial, és a dir on viu l'usuari/ària, és un d'aquells llocs de treball on el professional actua des de la proximitat més sincera.

Hi ha un aspecte clau que diferencia aquest tipus de recursos d'altres de similars. L'educador o educadora actua en el mateix lloc on viu la persona usuaria i on passa la major part del seu temps. De fet, el professional només hi apareix en el moment en què ho requereix el seu horari laboral. Així doncs, qui dóna permís per ser-hi és l'usuari, qui convida i ratifica jornada rere jornada laboral el lloc de treball és la persona "atesa".

En la gran majoria de dispositius socials l'educand hi assiteix i hi participa durant una estona al dia, o fins i tot puntualment, però després marxa. Per tant, la seva vida quotidiana suceeix lluny d'aquests recursos.

En alguna altra ocasió he utilitzat la terminologia de "pisos compartits" per referir-me a la idea dels recursos residencials. Quan ho escrivia fa uns anys, feia referència especialment a la convivència dels propis usuaris. Actualment, també inclouria la convivència amb els propis professionals. I és que oferir només la visió del que passa entre els propis usuaris seria aportar una perspectiva limitada atès que la pròpia presència professional modifica de manera substancial tot allò que suceeix a la llar.

De fet, en una llar succeixen coses extraordinàries, professionalment parlant, que fan que el vincle que s'estableix entre els mateixos usuaris, però també entre educadors i usuaris, resulti molt interessant. És evident que quan vius amb persones es produeixen tot tipus de situacions: moments de distensió i també moments intensos on les relacions s'enforteixen. Però lògicament, com amb totes les relacions humanes, també es produeixen situacions on alguna de les parts no té ganes de compartir espais i vida amb els altres. 

En general, les persones podem decidir amb qui volem compartir els nostres despertars, els nostres esmorzars, vespres i nits. Però sovint, aquells que viuen en un recurs residencial no tenen aquesta opció. I de fet, no acostumen a tenir massa marge de maniobra per escollir on, com i amb qui viuen. Augmentar el poder de decisió de qualsevol persona usuària d'un servei social és un dels principals objectius de les entitats que els gestionen. 

Tot i això, hi ha certs límits que convé tenir en compte a l'hora de l'exigència d'un tipus de convivència o d'una altra. Perquè una persona que ha pogut decidir amb qui viu, però s'ha adaptat als altres, segurament pot arribar a sentir-se còmode. Tanmteix, si al fet de no poder decidir on viure li ha de sumar compartir un pis amb companys o companyes que no li fan el pes, serà difícil exigir-li a aquesta persona un grau de convivència òptim.

Tots hem viscut o hem sentit parlar dels problemes de convivència i les desavenències que es produeixen en les pisos d'estudiants. Així doncs, convindria ser exigent en el mateix grau en què ho seríem amb nosaltres mateixos en el cas de viure una situació similar.

1 Article a la Revista de Educación Social de EDUSO: http://www.eduso.net/res/?b=8&c=68&n=194