L’APRENENTATGE A LA XARXA (I). USOS I DILEMES per Jordi Bernabeu

Il·lustració dins String Figures and How to Make Them, de Caroline Furness Jayne (1906).

Tot el que s’entén per Internet 2.0 –les xarxes socials, bàsicament– ha esdevingut una revolució respecte a pràctiques de relació, comunicació, recerca i producció d’informació, i també de gestió de la nostra identitat i quotidianitat. La irrupció dels smartphones i la universalització d’Internet han condicionat molts aspectes de les nostres vides, i també les d’infants i adolescents, que sovint són objecte de preocupacions raonables. D’una banda, se’ns presenten noves maneres de relacionar-nos i exposar-nos socialment, i, de l’altra, es modifiquen processos troncals del nostre funcionament tant pel que fa al vessant individual com en la nostra condició comunitària i de ciutadans. Si bé és cert que en entorns adults i professionals ningú no dubta dels avantatges i les oportunitats que ofereix aquest nou entorn, quan traspassem la qüestió a infants, adolescents i joves, ens assalten força preocupacions: la xarxa és un entorn segur? Quan passa un ús de ser moderadament alt a ser excessiu i, per tant, perjudicial? Quina és la fina línia que separa la dispersió de la capacitat multitasca? I moltes més. A la primera part d’aquest article, ens proposem abordar quins problemes ens podem trobar.

El final del segle passat i el que portem de l’actual s’estan convertint, sens dubte, en una època de revolucions tecnològiques. L’ús civil d’Internet és un fenomen relativament nou, amb poc menys de dues dècades, però ja molt interioritzat a les nostres pautes de funcionament i socialització. El Veïnatge Universal presentat per McLuhan a The Medium is the Message (1967) esdevé, ara més que mai, una referència de treball. Si a finals de segle passat la psicòloga Sherry Turkle a Life on the Screen (1995) plantejava els canvis que proposaria Internet no només pel que fa a la comunicació, sinó en altres aspectes bàsics de la nostra persona (identitat, relacions, etc.), les seves paraules han quedat desfasades en poc temps. Això fa palesa la velocitat d’aquesta irrupció i l’avanç en les seves formes de presentació i desenvolupament, una rapidesa que tot sovint dificulta poder aturar-se a pensar sobre les seves formes d’ús.

Les innovacions tecnològiques sempre generen nous escenaris, sobre els quals planegen diferents visions. La resistència al canvi és un element característic davant de qualsevol revolució cultural i comunicativa, i actualment en vivim una de ben grossa. Cristina Sáez explicava en aquest blog que l’escriptura ja va donar maldecaps a Plató (afirmava que perdríem la capacitat de pensar en tenir-ho tot redactat) o que la invenció de la impremta va significar un avanç màgic per al coneixement que certes elits van resistir-se a acceptar (l’expansió i reproducció de la cultura inventada per Gutenberg van posar en entredit certes hegemonies culturals). A l’article del Pew Internet Research Millennials will benefit and suffer due to their hyperconnected lives (2012), es recollien visions de futur de diferents experts que evidenciaven dues postures clarament enfrontades: la més optimista que enaltia les noves oportunitats que sorgien i una altra de més pessimista i crítica davant dels possibles problemes que tot plegat podria provocar. Cal afegir-hi que nadius i immigrants digitals convivim i llegim en els mateixos espais, però amb punts de partida diferents. Abans de centrar-nos en les problemàtiques, però, cal aclarir dos punts importants.

En primer lloc, cal anar amb compte amb la tendència a construir problemes a partir de noves categories comnomophobia, sexting, bullying, phubbing, grooming i tot un seguit de nous termes. I no hem de caure malintencionadament en l’error de pensar que determinades xacres socials són conseqüència de la irrupció d’Internet en aquests últims anys evitant atendre la qüestió estructural que fa anys que arrosseguem. Per exemple, les possibles relacions de control entre adolescents constitueixen un tema que s’arrossega de fa anys i amb el qual ara topem de front. I no precisament per culpa del doble check. Confondre el sentit dels mitjans és com arribar al cim sense valorar el recorregut que ens hi ha portat.

Paul Wash

En segon lloc, el món que envolta infants, adolescents i joves tendeix a prioritzar, inicialment, respostes de control davant de qualsevol procés de canvi o nova pràctica de relació social. És probable que als professionals que treballem amb adolescents i joves ens resulti inicialment més fàcil formular un discurs farcit de normes, regulacions i restriccions que no pas endinsar-nos en un món nou. Tal com comenta Jaume Funes, «siempre comenzamos buscando una manera de inhabilitar todo aquello que nos desborda o hace que se tambalee nuestro edificio pedagógico y didáctico». Tinguem present que la majoria de controls no és que no siguin útils, sinó que són difícilment aplicables, per no dir impossibles. El sociòleg Manuel Castells no es cansa de repetir que els avantatges d’aquesta revolució superen amb escreix els seus inconvenients: augmenta la sociabilitat, i no pas al contrari, en dos mons interdependents: el digital i el físic. Dolors Reig, d’altra banda, planteja que la veritable escletxa no radica en la qüestió digital, sinó que és d’aprenentatge. Tot plegat ho podríem lligar novament amb l’etern avís de Jaume Funes, que situa la veritable crisi actual –la qüestió que ens ocupa– en la docència i no pas en l’adolescència.

Diferents autors han estudiat els nous processos sorgits de l’ús de la xarxa i els seus efectes principals. Cal tenir en compte el punts següents:

1) El seu ús esdevé una pràctica estesa: una majoria social es connecta regularment en el seu dia a dia (The Cocktail Analysis, 2012) independentment dels motius associats al seu ús (professional, oci, etc.). Aquesta consigna és aplicable als diferents grups d’edat.

2) S’estan produint canvis importants en la nostra forma de relació, en el sentit ampli del terme (Reig, 2011; Castells, 2007). Es plantegen noves maneres de relacionar-nos i exposar-nos, alhora que es modifiquen processos molt bàsics de les nostres maneres de fer: en el processament i filtratge d’informació, de memorització, dels processos d’aprenentatge i fins i tot dels mecanismes clàssics de participació, i del que s’entén per privacitat i intimitat. Diferents estudis estan investigant els efectes d’aquests nous mecanismes de funcionament.

3) Hi pot haver usos problemàtics que estan en període d’estudi –per la seva novetat– o bé de transformació –redimensionant problemes ja coneguts. A la comunitat professional –de l’atenció social, educativa, psicològica i sanitària– li preocupen, principalment, tres tipus de problemes: (1) els vinculats a la sobreutilització i/o possible dependència (Carbonell, Fúster, Chamarro i Oberst, 2012); (2) els relatius a la qüestió relacional –ciberassetjaments i derivats– (Avilés, 2013), i (3) els relatius a l’existència de conseqüències al voltant de l’ús simultani i convergent de diferents pantalles (Jenkins, 2008).

4) En el desenvolupament de la tasca preventiva ens manquen estratègies validades de prevenció i atenció d’aquests usos. Cal aprofundir en aquesta qüestió, i plantejar quins han de ser els canals i les metodologies de treball, i també el sentit de referència i utilitat dels professionals que treballen amb adolescents i joves (Funes, 2010).

CARACETRÍSTIQUES PRINCIPALS DE L’ÚS ADOLESCENT

Federico Morando

Són diverses les qüestions que tenen a veure amb l’ús adolescent i jove de les pantalles (smartphones i d’altres que permeten la connexió a Internet). Algunes de les consideracions principals són les següents:

1) Elements que conformen la seva identitat. A partir de dos mons fusionats, virtual i físic, com a complementaris.

Sherry Turkle (1995) ha analitzat des de fa anys amb profunditat el concepte de les identitats a la xarxa. Inicialment, parla de l’existència de dues identitats: la virtual i la real. Un concepte que potser tenia un cert sentit en el principi de la seva lògica d’estudi, però poc adaptat a l’evolució del fenomen (se centra sobretot en jocs tipus Second Life). I així ho adapta a les seves obres posteriors, condicionat principalment per la irrupció dels smartphones (Alone together, 2011). En un recent estudi de Busquet i altres autors (2012), s’afirma directament que «los jóvenes y adolescentes valoran la red como una continuación del mundo real, mientras que para los padres se trata de un sitio distinto». Això significa que la distinció entre identitat real i virtual és un constructe adult, propi d’una generació que hem viscut abans i durant Internet. Per a la generació d’adolescents i joves actuals, els primers a disposar d’Internet des del seu naixement, aquesta diferència no és clara. Al contrari, són dues identitats totalment complementàries, que participen alhora en la seva conformació d’identitat general (self). Jaume Funes (2012) escrivia que «per a la majoria dels adolescents actuals poques coses tenen sentit sense referència a ells. Són en la mesura que estan “en línia” i són en la mesura que són imatge. No hi ha identitat sense perfil de xarxa virtual. No hi ha sociabilitat sense interacció digital».

2) Un ús essencialment relacional

Disposar d’un smartphone o una connexió a Internet esdevé un mecanisme clau per poder-se socialitzar (González, M. et al., 2006). Estar en línia, doncs, és un mecanisme més de relació, una extensió al món «físic», un element per quedar a la plaça o per seguir la conversa iniciada al carrer. I que també té altres finalitats: lligar, conversar, quedar, discutir, etc.

3) Eines i mitjans canviants però que es consoliden

Dèiem que la revolució tecnològica es mou a una gran velocitat. McLuhan (Medium is the message, 1967) ja preveia que aquests nous entorns vindrien acompanyats d’uns ritmes de vertigen. Mentre escrivim aquestes ratlles, les mètriques d’ús de Facebook ens presenten que molts joves emigren a Twitter, bàsicament, per evitar el control adult. Aquestes variacions constants es donen en diferents plataformes i convergeixen (Jenkins, 2008). Per això, és preferible parlar de xarxes socials i Internet en general més que no pas d’aplicacions concretes.

4) Ells i elles en fan usos diferents

Si en algun tema coincideixen diferents autors és en la diversitat d’usos entre nois i noies (Bertomeu, 2011;Castaño, 2009; González, M. et al., 2006). La qüestió del gènere és cabdal en la mesura que proposa usos diferents. Per al gènere femení, pren rellevància la qüestió comunicacional. Elles conversen més, utilitzen aplicacions més centrades en la missatgeria instantània. Ells, en canvi, són mes proclius al joc (videojocs, MMPPGG, etc.) o la connexió amb finalitats d’entreteniment.

5) Canvis en l’adolescent connectat: la multistasca, la memòria, el processament de la informació, la lectura, etc.

Dolors Reig (2013) escriu sobre les diferents conseqüències en les lògiques clàssiques i bàsiques dels processos d’aprenentatge i socialització dels adolescents. Adolescents i joves són més proclius a simultaniejar diferents tasques de baixa complexitat (Rosen, 2008). Reig cita:

Small (2009) i els seus estudis en què es demostra més rapidesa en els processos de solució de problemes, en la qüestió decisional (operativa).

Sparrow (2009) per afirmar que modifica els aspectes bàsics de processament de la informació (no cal memoritzar aspectes que sabem que trobarem a la xarxa).

Lunsford (2008), que treballa les noves direccions de l’alfabetització digital; Bauerlein (The dumbest generation, 2009), que proposa la next idea, un nou tipus d’expressió ràpida i precipitada, que busca la propera idea, sense aprofundir.

Deresiewicz (2012) i el seu concepte d’infornívor: la multitasca com una estratègia d’adaptació a l’entorn.

És evident que calen noves formulacions per a aquest nou individu connectat (Reig, 2011). Contràriament, també trobem autors que qüestionen quines poden ser les conseqüències d’aquests nous sistemes de funcionament. De Pagès (Generació Google, 2012) es posiciona críticament davant d’aquests nous processos d’aprenentatge i gestió de la informació, considerant-los superficials i escassos en aprofundiment.

6) L’smartphone com una cosa integrada

A diferència de l’ús del telèfon mòbil clàssic, en què les trucades eren l’ús principal, l’ús adolescent i jove de l’smartphone és diferent. L’smartphone és el dispositiu a partir del qual el noi o la noia manté activa la seva funció socialitzadora durant les vint-i-quatre hores del dia, el seu procés de relacions i la seva funció socialitzadora (González, M. et al., 2006). Per aquest motiu, esdevé una extensió més de la seva persona. Un apèndix, que diria McLuhan (Medium is the message, 1967).

7) L’exposició pública de la seva identitat: replantejant la privacitat i la intimitat

La qüestió de dades i drets a Internet és una de les preocupacions principals al voltant del «costat fosc d’Internet». Hi ha, però, enfocaments clarament diferenciats: (1) des d’una perspectiva juridicolegal, que tractaria la protecció i seguretat de la nostra identitat a la xarxa i el funcionament en general en l’entorn 2.0, i (2) des d’una perspectiva psicològica, educativa i/o social, que, pel que fa al nostre objecte d’interès, ens resulta més rellevant.

La identitat digital i tota la qüestió relacional associada han exposat noves formes de relació a l’espai digital i, en conseqüència, a l’espai públic. Tot plegat redimensiona aspectes bàsics i troncals de la nostra intimitat.Reig (2011) introdueix el concepte de la intimitat abundant: de quina manera publiquem la nostra vida en línia, tot i que condicionada, en certa mesura, a les nostres voluntats. A l’univers adolescent, això esdevé importantíssim. Si bé la població adulta ha estat socialitzada sota el marc de protecció de la nostra intimitat, cal replantejar-se quin sentit té aquest aspecte en el moment actual. L’exponencialitat de la xarxa, la seva velocitat a l’hora de transmetre els continguts i la dimensió que poden agafar aquests poden esdevenir grans oportunitats, però també font de maldecaps si no es gestionen sota uns mínims de control. Tot plegat afecta, principalment, aspectes vinculats a la qüestió acadèmica, professional i de reputació digital.

Constantment qüestionem l’exposició pública de nois i noies als seus murs i timelines (i de molts adults, cosa que obviem). Ens fa por pensar que aquelles imatges generaran obscenitat en ments pertorbades o problemes en les seves escasses possibilitats laborals de futur. Però, cada vegada més, caldrà acceptar que tant la dimensió del jo –del cos també– com de les relacions –líquides, citant Bauman– formen part d’aquesta nova configuració cultural i relacional. I en aquest sentit, els smartphones, per a moltes persones, adolescents també, funcionen com a mitjans per compartir i conformar les seves múltiples i provisionals identitats en interacció constant. Però queda per a un altre treball, queda tot el que té a veure amb què passa amb les nostres dades i els nostres drets.

Com que es tracta d’innovacions amb moltes potencialitats, poden sorgir usos problemàtics, per la qual cosa ens cal un discurs preventiu i formatiu al voltant de tot plegat. En el proper post, ens centrarem en la manera d’afavorir usos responsables, potenciar usuaris autònoms i crítics, i alhora establir els mecanismes bàsics de prevenció i atenció dels riscos i problemes derivats.

http://blogs.cccb.org/lab/article_laprenentatge-a-la-xarxa-1-usos-i-dilemes/