“Els microtraumes passen de generació en generació” per Víctor M. Amela

Patiment mental El 4,5% dels nens són maltractats, la majoria dels quals (60%) amb maltractament físic; un 37%, per negligències; un 18%, psicològic, i sexual, un 5%. Això pot ocasionar un trastorn mental. L’opinió medicopsiquiàtrica hegemònica diu que és un fenomen biològic, cerebral, orgànic. medicable amb fàrmacs: un reduccionisme que Anna Rigat i altres psicòlegs i pedagogs rebutgen, perquè consideren el trastorn mental un fenomen de base relacional, interpersonal i social, derivat de relacions -més o menys pertorbades- entre ments. Ho exposen amb casos clínics a l’assaig Relaciones, vivencias i psicopatología. Las bases relacionales del sufrimiento mental excesivo (Herder).

Tinc 34 anys. Sóc d’Olot. Sóc psicòloga i pedagoga. Tinc parella, sense fills. Política? Agnòstica. No tinc creences religioses. Tinc un màster en Evolució Normal i Patològica en la Infantesa i l’Adolescència. Treballo al Centre de Desenvolupament Infantil i Atenció Precoç

Torturem els fills?

De vegades els maltractem, els infligim un patiment mental excessiu.

Patiment mental?

D’altres parlen de psicopatologia, medicalitzant aquest patiment… innecessàriament. Hi ha un patiment mental natural, part de la vida, i un altre d’excessiu.

Causat pels pares?

Pares i adults. És la nostra responsabilitat analitzar-nos per evitar-los als nostres nens! O els causarem microtraumes.

Què és un microtrauma?

Conductes subtils, poc òbvies, però que deixen alguna empremta en la criatura: una falta d’atenció o afecte, una negligència… Des que neix, el nen busca una cosa: la mirada i la veu dels pares.

I no sempre la troba?

De vegades aquests pares no van rebre aquesta mirada i no la saben donar.

Això s’hereta, per tant?

No és genètic, però sí que és intergeneracional!: els microtraumes es transmeten, sí.

Serà més il·lustratiu un cas real.

Després de molt de temps de ser incapaç de dibuixar res, una nena traça una carona amb ulls. I la mare deixa anar: “En blau no!”

. Aquesta mare porta la filla a consulta per les seves rebel·lies, i t’adones del trauma de la mare: explica que la van abandonar en un internat però que no té rancúnia.

Doncs ho paga amb la nena…

Exacte, i no ho fa expressament. Acaba plorant, i la filla, que havia entrat amb el cap cot i els cabells tapant-li la cara, diu: “No m’ho havies explicat mai, mama”, i li passa un braç per l’espatlla i l’acaba consolant!

Bravo!

Es crea un vincle, sí. Tots naixem buscant un vincle emocional, i si ens falta a casa queda una ferida, i busquem afecte fora. Mai no escatimis elogis als teus fills!

I això per què?

Perquè elogiïs petits èxits del nen no el faràs un arrogant… Al contrari! Li dónes seguretat, autoestima. Si no, tendirà al narcisisme per compensar la mancança.

Val més passar-me que fer curt.

Sí, reforça les coses bones, no desvaloris: si el teu fill arriba amb un notable, felicita’l! No li diguis: “A veure si la pròxima és un excel·lent”.

Reforçar l’autoestima…

Si els pares se centren a renyar, castigar, sense donar calidesa, el nen aprendrà aquesta fredor. I la reproduirà en les relacions futures amb col·legues, parelles, fills…

Hi ha nens més difícils que d’altres, oi?

Aquestes desobediències, alteracions del son, pors, ansietats, rebel·lies… són símptomes d’alguna disfunció relacional, no de cap malaltia! Però encara impera la idea que convé diagnosticar i medicar símptomes. No: prefereixo indagar-ne la causa.

I tot té solució?

Tot pot millorar, i serà més fàcil com més aviat l’abordem. Una nena no es podia adormir sola, i els seus pares s’enfadaven…

I?

N’hi va haver prou que el pare la fes jeure i li expliqués un conte durant deu minuts. La criatura necessita seguretat…

Què més necessita el nen?

El que jo anomeno a, e, i, o, u.

A veure.

A: amor. E: educació. I: instigació. O: ordre. U: unió.

Com convé expressar l’amor?

Amb presència: els pares que preparen l’esmorzar, acompanyen a l’escola, juguen, són els que guanyen autoritat davant el nen!

Educació.

Consisteix a ser coherent, sensible, posar límits: les sancions només seran eficaces si abans has guanyat autoritat amb amor.

Instigació.

Juga amb el teu fill, fantasieja, imagina, crea.

Ordre.

Hàbits diaris, rutines, seguretat.

Unió.

Vincle emocional: que hi hagi més amor que negativitat. És impossible ser pares perfectes, però és possible ser prou bons!

La separació dels pares traumatitza?

No si està ben gestionada, si hi ha consens en l’educació, si no hi ha baralles, si la relació del nen amb cada progenitor és sana.

Hi ha una síndrome del fill adoptat?

Hi ha una memòria sensorial i emocional: sempre aflora una ràbia derivada de l’abandonament… És normal. Però de pares només n’hi ha uns: els que exerceixen, cuiden i són presents. Res de sentir-se culpables!

Està bé dir-ho.

De vegades el fill adoptat és rebel: por de l’abandonament! I posa proves als pares inconscientment, fa que les coses siguin difícils per verificar que no l’abandonen! És normal.

Expliqui’m algun altre cas.

A una nena maltractada la van separar de la mare. Vam aconseguir que la mare millorés i la visités cada setmana. I llavors arriba la justícia… i condemna la mare a allunyar-se sis mesos de la nena. Quin desastre!

I si a un nen li toca un pare o una mare… complicadets? Què fem?

La societat ha de donar armes al nen per ajudar-lo a elaborar això, i enfortir-lo, que sàpiga que no és culpable i sobrevisqui.

http://www3.escolacristiana.org/wp_recullpremsa/2014/03/la-vanguardia-la-contra-%E2%80%9Cels-microtraumes-passen-de-generacio-en-generacio%E2%80%9D/