PARES i MARES, COM RELACIONAR-NOS AMB ELS NOSTRES FILLS/ES?

Tres consells per a començar, que poden anar bé per no perdre el nord si tenim un fill amb comportament difícil:

1. Intentem veure les coses des de la perspectiva del nostre fill, cosa que no significa que hàgim de cedir davant dels seus desitjos, sinó que tinguem present que el nen té una visió molt limitada de les coses, centrada en l’aquí i l’ara de la situació i en aplaçar tot el que no li agrada fer. Una mica de comprensió suavitzarà la tensió i ajudarà al camí de la mútua comprensió.

2. No buscar culpables. Un fill desafiant no és culpa d’ell ni dels pares. És bo perdonar al fill pels problemes que ens pugui haver portat i dels errors que nosaltres havem pogut cometre. El ressentiment i la ràbia continguda són reaccions emocionals que ens serveixen de ben poc.

3. Mantenir la distància. Tenim capacitat per actuar de forma autònoma, no estem obligats a reaccionar. Recordar que som persones separades. Això ajudarà a no culpar-se per cada cosa que el nostre fill faci. Som els pares dels nostres fills, no el nostre altre jo.

Principis bàsics per a millorar el comportament difícil

Proporcionar conseqüències immediates al bon o mal comportament

No posposar el compliment de les demandes que fem. Cada vegada que repetim quatre o cinc vegades una demanda, el nen guanya terreny i en la seva ment guanya força la idea de que les seves tàctiques de resistència funcionen, encara que sigui temporalment.

Proporcionar conseqüències específiques

No reaccionar amb missatges generals com “ets un nen molt dolent”. Qualsevol demanda global constitueix un atac contra la seva integritat personal o contra el seu comportament en general (per què sempre actues de manera tant estúpida?). Amb aquestes reaccions l’únic que aconseguirem és confondre’l o desanimar-lo.

Les conseqüències al mal comportament haurien de ser proporcionades a la gravetat d’aquest.

Si responem a les diferents transgressions no com si fossin fets aïllats, sinó com una acumulació d’esdeveniments, estarem estimulant l’escalada d’interaccions desafiants. Hem d’ensenyar que a cada tipus de conducta li corresponen unes determinades conseqüències, sinó el nen no pot construir un patró previsible d’acció i reacció en què basar-se.

Proporcionar respostes consistents

Les pautes d’educació imprevisibles creen inseguretat i són el que estimula més la conducta desafiant.

Tots tenim canvis en el nostre estat d’ànim, per la qual cosa no és fàcil aplicar en tot moment les mateixes regles. Tanmateix com més consistents siguem, més clar quedarà al nostre fill què pot esperar rebre davant d’una determinada conducta.

La consistència entre els pares és essencial, és important que el conflicte entre ells sigui mínim.

Els nens desafiants reben contínuament la desaprovació dels que els envolten. Un dels passos previs per millorar la seva conducta és donar atenció a les conductes positives, no només a les negatives.

Aplicar programes amb incentius abans de fer servir el càstig

La investigació i l’observació clínica demostren que el càstig de les conductes negatives perd tota la força si no va acompanyat d’incentius per a les conductes positives.

És recomanable no utilitzar el càstig abans d’haver establert un programa específic per premiar aquelles conductes positives que han de substituir les negatives.

Anticipar i fer un pla per a contrarrestar la mala conducta

La planificació és especialment important quan el mal comportament pot provocar els efectes més indesitjables, és a dir, quan pot incomodar a molta més gent; en els espais públics. Es tractaria de comunicar-se amb el nostre fill amb la finalitat de concretar el que esperem d’ell. Elaborem doncs un pla utilitzant primer el incentius i després (i només després) els càstigs.

Bibliografia:

Russell A. Barkley, Christine M. benton. (2000)Hijos desafiantes y rebeldes, Barcelona, Editorial paidós.

http://blocs.xtec.cat/orientaciossunyer/pares-i-mares/