Mentida o veritat disfressada: Per què l'adolescent trafica amb la veritat?

L'adolescència és un moment de canvis personals i de viure experiències fora de l'entorn familiar. Quan com a pares preguntem i ens interessem per aspectes de la vida del nostre fill adolescent, és possible que aquest interès real per part nostra sigui viscut per l'adolescent com una intromissió a la seva intimitat o com un "control" excessiu de la seva vida. Per aquest motiu, podem trobar-nos amb respostes fora de to, o bé amb mitges veritats o, directament, amb mentides.

A vegades i d'una manera inconscient, als pares ens agradaria que els nostres fills fossin sempre infants, ens agradaria poder ser presents en les diferents àrees de la seva vida, protegir-los dels perills i evitar-los disgustos. Per això ens costa acceptar que, quan el nostre fill o filla esdevé adolescent, ja no compti tant amb nosaltres, que prefereixi la companyia de la seva colla a la nostra, que es refiï més del consell d'un amic que del nostre consell; en definitiva, que reclami els seus propis espais d'intimitat.

No hem d'oblidar que l'adolescència és un temps d'experimentació i de canvi: l'adolescent està configurant la seva identitat i sovint la construeix oposant-se a la identitat dels pares, assajant diferents maneres de ser, començant mil i una activitats, vorejant a vegades conductes de risc, provant els seus límits, relacionant-se amb diferents grups, vestint-se de les formes més impensades, provocant... i tot plegat dins d'un cos i una ment en transformació. En aquest context, quan ens interessem per les activitats i amistats del nostre fill/a i fem preguntes sobre on ha anat, amb qui o què ha fet, és fàcil que contesti amb evasives o mitges veritats. D'una banda, està preservant la seva intimitat, demanant de forma implícita (o explícita!) que no se'l molesti, marcant la frontera fins on ens deixa passar; però, d'altra banda, també és possible que calli aquelles coses que sap que no ens agradarà sentir: el nostre fill coneix prou bé la dinàmica familiar i tot allò que nosaltres considerem correcte o incorrecte com per saber quines coses no ha de dir o ha de "disfressar" per tal d'evitar que l'atabalem amb sermons o que li recriminem determinades conductes. A voltes, respostes fora de to ("deixa'm estar!", "I a tu què t'importa!"), poden estar indicant que ni ell mateix no sap ben bé què li està passant (l'estat d'ànim variable és propi de l'adolescència).

Tot i això, els nostres fills no esdevenen adolescents d'un dia per l'altre; hem fet camí amb ells des que van néixer; per tant, la relació que establirem amb ells en l'adolescència serà fruit de la relació forjada durant la infància. Si volem que el nostre fill adolescent segueixi confiant en nosaltres i que no tingui necessitat de mentir-nos, el primer que haurem de fer és adaptar-nos a la nova situació familiar en la qual ja no tenim al davant un nen petit, sinó un adolescent amb unes noves capacitats i necessitats. En segon lloc, és important no envair innecessàriament el seu espai d'intimitat (si els forcem a respondre determinades qüestions, estem quasi convidant-los a mentir). En tercer lloc, és vital estar atents a quan ells volen obrir-se a nosaltres: una actitud de respecte i d'acceptació, donant la nostra opinió des de l'estimació, sense jutjar (per molt que ens escandalitzi el que ens digui) i agraint-los la seva confiança. És una manera positiva d'encarar un diàleg franc i sincer. No hi ha res que molesti més l'adolescent que l'adult alliçonador que l'escolta amb aires de superioritat, sense un interès genuí per allò que li està explicant. 

Cal recordar en tot moment que els pares, com a adults referents i acollidors incondicionals, seguim tenint molta importància per als fills adolescents, encara que en algun moment no ens ho sembli i haguem d'entomar alguna mentida i empassar-nos algunes mitges veritats.

http://www.familiaforum.net/article.php?id=1622