L’APRENENTATGE A LA XARXA (2): ENTRE L’ACCIÓ PREVENTIVA I EDUCATIVA per Jordi Bernabeu

Il·lustració dins String Figures and How to Make Them, de Caroline Furness Jayne (1906). 

Hi ha una preocupació sobre l’ús adolescent de l’entorn 2.0. Difícilment es pot dubtar de les seves oportunitats i els seus avantatges, però certs casos apareguts en los darrers anys han fet saltar les alarmes sobre la necessitat d’un discurs preventiu. En el post anterior vam contextualitzar l’ús adolescent de les xarxes socials des d’una perspectiva teòrica; en el text següent, ens centrem en dues qüestions fonamentals: la dependència que pot generar l’ús abusiu de les xarxes i els problemes associats al seu vessant relacional.

Ara fa deu anys, el programa «30 minuts» emetia un documental amb el títol El misteri del milió de desapareguts, on presentava el fenomen japonès dels «Hikikomoris»: adolescents i joves asiàtics que, arran de la seva addicció a Internet, es tancaven durant llargs períodes a la seva habitació amb l’única finalitat d’estar permanentment connectats. Poc després, alguns mitjans es preguntaven si aquesta realitat estava passant a casa nostra. Fa un parell d’anys ens alarmàvem amb el comiat d’Amanda Todd (15 anys) per YouTube, i a partir d’aquest cas va sorgir un degoteig d’adolescents que han manifestat haver estat víctimes d’assetjaments a la xarxa. Fruit d’aquests tràgics successos, han anat sorgint un reguitzell de notícies i alertes sobre els riscos de determinades pràctiques al voltant d’Internet.

No es pretensió d’aquest text reflexionar sobre el motiu d’aquestes situacions de desesperació, ni perquè certes lògiques d’aïllament són incapaces d’afrontar algunes situacions. Tampoc no pretenem esdevenir altaveu d’alarmes sobre els perills de la xarxa, que només ajuden a saturar les nostres angoixes adultes. Ens han de servir per reflexionar i estem obligats a fer-ne una anàlisi crítica. Tot plegat passa per entendre que Internet només ha estat el mitjà (i no el fi) perquè algunes persones hagin tingut problemes en la seva gestió, en condició o no de «víctimes». Per tot plegat, és convenient proposar un conjunt d’idees per a la reflexió. 

Ens centrem bàsicament en dues qüestions:

1. Les noves maneres de comunicar-nos, relacionar-nos i presentar-nos al món que ens proposa Internet han esdevingut per a molts adolescents i joves font de felicitat, però també de problemes.Ciberbullying (assetjament escolar, entre amics, etc.), sexting (enviament de missatges amb contingut sexual), grooming (ciberassetjament a menors)… són paraules cada vegada més freqüents als mitjans, però que alhora necessiten un acompanyament i una reflexió en la seva explicació. Disposar d’algunes pautes i conèixer alguns riscos ens pot ajudar a gestionar millor totes aquestes relacions.

L’assetjament, des d’un context tecnològic, és un fenomen relativament nou en la nostra societat. L’expansió de l’ús civil d’Internet durant les últimes dues dècades –consolidant-se en aquesta– ha provocat diferències importants pel que fa a les relacions. En el cas dels adolescents, ha modificat substancialment les formes de relació. A tot això, la irrupció dels smartphones i l’eclosió de les xarxes socials han provocat un augment de les demandes per dificultats relacionals en adolescents en edat escolar.

Moltes d’aquestes relacions solen ser viscudes des de l’alarma adulta com un problema. I el ciberassetjament ha estat un concepte sovint recurrent. Cowie (2013) parla de l’existència de «pànic moral» al voltant d’aquestes situacions. Els estudis sobre el ciberassetjament comencen a ser freqüents a l’inici d’aquest segle. Sorgeixen quan es conceptualitza aquesta pràctica a partir del concepte clàssic d’assetjament. El primer a parlar d’assetjament fou Olweus (1989), que el definí com «una conducta de persecució física i/o psicològica que realitza un/a alumne/a contra un/a altre/a, que escull com a víctima dels seus repetits atacs. Aquesta acció, repetida i intencionada, situa la víctima en una posició de la qual difícilment pot escapar pels seus propis mitjans. La continuïtat d’aquesta mena de relacions provoca en les víctimes efectes clarament negatius: descens de l’autoestima, estats d’ansietat, i fins i tot estats depressius, la qual cosa en dificulta la integració en el medi escolar i el desenvolupament normal dels aprenentatges». Pel que fa a la versió tecnològica, Avilés (2009) defineix que «existe ciberacoso cuando, de forma reiterada, un sujeto recibe de otros, a través de soportes móviles o virtuales, agresiones (amenazas, insultos, ridiculizaciones, extorsiones, robos de contraseñas, suplantaciones de identidad, vacío social…) con mensajes de texto o voz, imágenes fijas o grabadas, etc., con la finalidad de socavar su autoestima y dignidad personal y dañar su estatus social, provocándole victimización psicológica, estrés emocional y rechazo social».

A l’Estat espanyol disposem de dades difoses sobre l’estat de la qüestió. Els estudis realitzats conclouen que reben ciberassetjament sistemàtic aproximadament entre el 4% i el 6% de l’alumnat i que es donen diferències importants pel que fa al gènere: les noies solen ser víctimes mentre que els nois són agressors (Avilés, 2009).

Hikikomori , Hiasuki, 2004.

2. D’altra banda, existeix un debat sobre el concepte d’addicció o sobreutilització de la xarxa. Tot i que la realitat a casa nostra difereix de molts exemples procedents del món asiàtic (com el cas delsHikikomoris), cal entendre que algunes maneres d’utilitzar la xarxa poden plantejar problemes des de la lògica de dependència o incapacitat per controlar-ne l’ús. Disposem d’indicadors i pautes d’abordatge que ens poden ajudar a detectar-ho i posteriorment treballar-ho, i és recomanable no caure en reduccionismes. Si en alguna cosa coincideix la comunitat científica internacional és en la necessitat d’entendre aquestes tecnologies com a símptoma d’un problema de base i no causa d’aquest. És a dir, ens enganxem al mòbil o a les relacions en línia per suplir altres mancances tot sovint, de nou, lligades al jo i a la qüestió social. Molts estudis proposen que aquelles persones que acaben utilitzant les pantalles problemàticament correlacionen amb simptomatologia afectiva i ansiosa. Dit d’altra manera, aspectes com estar trist, deprimit, sentir-se sol o posar-se molt nerviós davant el contacte social són factors risc que cal tenir presents.

L’addició a Internet és un tema complex. Si bé és cert que hi ha nombrosos exemples d’ús problemàtic, manquen validacions consensuades vers què es considera o no un ús que respongui als criteris d’addicció. De fet, tot i que l’última revisió del manual diagnòstic DSM-5 recull aspectes relacionats amb el seu ús problemàtic, no considera el fenomen en la seva globalitat: no hi queden classificats, per exemple, alguns usos relacionats amb les xarxes socials, entenem que donada la rapidesa i velocitat tant de la seva aparició com del seu desenvolupament.

El debat se situa en si aquests problemes esdevenen causa o símptoma d’un trastorn de base. En el cas de la primera hipòtesi (l’addicció a Internet compleix diferents problemes que el classifiquen com a trastorn amb entitat pròpia), el que implica que Internet esdevindria element causal per a l’aparició d’uns problemes determinats (Young, 1997; Muñoz-Rivas, Fernández i Gámez-Guadix, 2010, Griffiths, 2010). En el segon cas (existeix un trastorn de base que desenvoluparia l’ús problemàtic), representaria símptoma d’una altra psicopatologia o un problema de salut mental que el precediria (Carbonell, Fuster, Chamarro i Oberts, 2012).

Estudis recents (Bernardi, 2010) situen aquest problema amb una prevalença reduïda alhora que amb difícil estimació a Occident (Europa i els Estats Units): entre el 0,3 i el 0,7% als Estats Units, aproximadament. Paral·lelament, en estudis realitzat al Japó o la Xina, on la presència de xarxes socials i jocs en línia és molt més alta que a casa nostra, es xifra en un 5%.

ENTRE L’ACCIÓ PREVENTIVA I EDUCATIVA

Com a educadors, se’ns obre tot un nou món d’intervenció que necessita una reflexió seriosa i un posicionament consensuat. Afortunadament ressorgeixen paraules tan nostrades com treball cooperatiu, participació, horitzontalitat, etc. En un rumb diferent al qual probablement estem acostumats a treballar, amb els corresponents matisos a fer. Avançarem a mesura que experimentem i participem d’aquest entorn. El repte no és només adaptar-se a la revolució tecnològica, pel que fa a l’adquisició, dinamització i coneixement de tecnologies de la informació i comunicació, sinó sobretot pel que fa a les noves categories que conformen aquest marc:

• Relacions que s’allarguen molt més enllà de l’horari i itinerari professional, en un context d’interconnexió permanent en una xarxa que inclou diversos agents.
• Amb informació abundant; que es complementa entre l’espai físic i digital
• I que genera coneixement a partir de l’experimentació, participació, producció i creació col·lectiva.

A diferència d’altres fenòmens que ens ha tocat abordar, no té sentit plantejar posicions resistencialistes, que no acrítiques. Ben al contrari, és ara que es necessita una reflexió sobre l’ètica a la xarxa, i aprofundir en les noves realitats amb què topem com a professionals. Estem obligats a repensar-ho tot. Cal que ens qüestionem aspectes bàsics: com utilitzar-les per millorar l’acompanyament educatiu a infants i joves? En el món digital calen educadors? Cal utilitzar les mateixes eines/perfils com a professionals que com a ciutadans? Com emfatitzar i afavorir les bones pràctiques, que són moltes? Quin discurs cal potenciar per evitar usos problemàtics? I, en tot cas, per a aquells que plantegen una visió crítica, agafar-ne la part més reflexiva: quins seran els efectes de tanta hiperconnexió i hipervirtualitat? Com ajudar a construir comunitats a la xarxa? L’eficiència i la immediatesa de la xarxa són contraproduents a mitjà i llarg termini? Una societat més ràpida i amb més proximitat però cada vegada amb menys contacte físic?

Cal una reflexió seriosa i de caràcter molt global que ens ensenyi a conviure amb aquesta nova realitat assumint que és un nou fenomen que ha vingut per quedar-se i que estem en plena fase d’experimentació. Anem amb molt de compte a generar alarmes innecessàries, que acaben generant un efecte crida: se’n parla més, preval la desinformació i hi ha certs discursos que s’acaben institucionalitzant i configurant com amodus operandi de la nostra opinió col·lectiva.

AVISOS PER A LA INTERVENCIÓ PREVENTIVA

1. Aturem-nos a pensar sobre quin ha de ser el sentit del missatge que acompanyi qualsevol discurs de finalitat preventiva.

Cal prioritzar que vigilem amb els mòbils establint controls –sovint impossibles– o treballar des de la lògica sana de la convivència i l’autonomia? Hi ha experiències en centres educatius que tenen com a finalitat integrar el mòbil com a eina pedagògica. Cal cercar l’equilibri entre l’ús pedagògic i l’ús «recreatiu» o relacional. Experiències positives ens han de servir per ajudar a desenvolupar usos complexos, positius i que estableixen models associats a bones pràctiques.

Cal que comencem a prohibir segons què a quines edats o cal que ajudem a adquirir responsabilitzacions progressives? En el camp educatiu tenim tendència a donar resposta aplicant-hi normatives i regulacions per al control davant de qualsevol innovació tecnològica que ens pugui col·locar en situació de conflicte i «desigualtat» envers l’educand. Utilitzem excuses legals per justificar segons quins usos, i en el nostre camp aquestes són poc adequades. No és realista pensar que infants i adolescents han de complir les condicions d’accés a Facebook (14 anys) o Whatsapp (16 anys). I més quan aquests moltes vegades entren per demanada, desig o intenció dels mateixos adults de referència. Té més sentit participar d’aquests entorns acompanyant en la seva entrada a partir de l’observació i detecció de pautes no adequades de l’ús que «toca» per edat: millor, com a adult, conèixer i ser present a Facebook en una classe de segon d’ESO (la gran majoria de l’alumnat hi és independentment de les normes d’accés) que no pas donar com a resposta que l’ús és il·legal. I punt.

Cal que aprenguem a desconnectar-los a la nit o cal que ensenyem que no és necessari estar les 24 hores pendents? Un dels aspectes que caldrà treballar és ajudar a trobar moments de desconnexió: ensenyar a fugir de la hiperconnexió, tot i que des d’una postura adolescent. És a dir, enfocar el missatge a «no cal que responguis un Whatsapp a les 2 de la nit si estàs dormint», més que no pas «apaga el mòbil quan dormis». Tanmateix, «si diumenge pel matí no mires el mòbil i et dediques a altres temes, tampoc passa res».

2. La discreció, que no passotisme, també pot donar resultats. Això és, atendre de manera personalitzada i/o col·lectiva els conflictes fugint de magnificacions i generalitzacions inútils, vetllar per treballar acuradament les audiències que directament o indirecta participen o es veuen afectades i treballar en un clima de tranquil·litat relativa. Si bé certs casos ens poden ajudar a pensar, no utilitzem grans titulars per mimetitzar segons quines problemàtiques. I si volem transmetre una informació el més acurada possible, posem en el mateix ordre d’importància el sensacionalisme al voltant de les 28 milions de relacions trencades del Whatsapp i la notícia del dia després desmentint el mateix estudi apel·lant a una falta de rigor en la font i la pròpia interpretació. Reduint aquestes pràctiques als nostres modes de comprensió, obviem alguns errors que ens afecten directament: darrere de greus problemes com el suïcidi de l’adolescent canadenca Amanda Todd i d’altres assetjaments a casa nostra,han faltat professionals referents al darrere i processos bàsics de detecció, acompanyament i intervenció de situacions problema.

És molt probable que tingui més sentit treballar als instituts per a una major i millor convivència que no pas fer xerrades de caire tecnològic o prioritzar visites de la policia per alertar dels problemes. Dit d’una altra manera, si hi ha riscos és perquè també hi ha beneficis. No ens podem quedar només amb l’amenaça i cal que potenciem les oportunitats. Té més bon pronòstic treballar com construir un bon perfil de Facebook o Instagram i els avantatges d’una bona identitat digital que no pas els riscos de les fotos de perfil i certes imatges exposades a qualsevol de les xarxes socials.

En una altra dimensió, des de la perspectiva familiar hi ha molts dubtes sobre com «tractar» la qüestió tecnològica a casa. Són demandes comunes les que pregunten quina és la millor edat per disposar desmartphone, entrar al Facebook o jugar en xarxa. I, com en qualsevol dels altres temes que afecten la relació educativa en l’àmbit familiar, seran claus el sentit comú, la prudència i/o moderació i la capacitat afectiva, d’observació i de comunicació. En definitiva, del «no et connectis a l’habitació» al «vine a connectar-te al menjador que així ens veiem», del «estàs enganxat al Whatsapp» al «què tal si un dia parlem? I a part m’escrius una cosa maca?», del «quan estudiïs tanca el Facebook» al «tu saps millor que ningú què et distreu i què no», del «no et compro el mòbil» al «regalar-te’l implica acceptar uns pactes», del «no et deixis controlar» a «estima’t i sàpigues què et fa mal i què no», etc.

3. Ens trobem amb casos on ens movem en un terreny no exempt de problemes des de la perspectiva legal. Conèixer quines limitacions i buits hi ha ens pot ajudar en la nostra pràctica professional: en relació amb els continguts il·legals, el que puguem considerar apropiat o no per qüestions d’edat, el tipus de contactes establerts o bé pel que fa als delictes i problemes legals existents.

4. Estem obligats a ajustar la nostra mirada (adulta) a aquestes noves formes de relació, comunicació i convivència adolescent. També caldrà educar en línia, estar-hi i esdevenir referents a la xarxa. No es tracta de deshumanitzar el contacte clàssic, ni passar-nos totalment a l’escena digital, sinó complementar la nostra feina com a educadors en els seus propis espais de relació. Espais que, com dèiem, no esdevenen paral·lels, sinó totalment fusionats i complementaris. Dit d’una altra manera, som nosaltres, els adults, que ens encallem en l’eterna separació de l’anomenat món digital del mal anomenat món real.

BREU PROPOSTA D’IDEES PER AL TREBALL PREVENTIU

Una bona proposta d’acció preventiva hauria de treballar des de diferents eixos, al voltant de diferents temes. Aquí us en proposem un esquema:

1. Com construir identitat a la xarxa? Què implica ser-hi i participar?

• La reputació i/o el rastre digital: bones i males pràctiques.
• La privacitat i intimitat com a elements troncals que es replantegen.
• El desenvolupament d’usos complexos: la participació, en la creació de continguts.

2. Com treballar la qüestió relacional, tenint en compte que adults, adolescents i joves hi convivim? Com ajudar a crear comunitat?

• Enfocament des d’una perspectiva de convivència i ciutadania, que no tecnològica.
• Treball d’experiències positives i exposició de problemes coneguts.

3. Hi ha pautes que ajuden a fer usos més segurs?

• Propostes de control que poden ajudar en la seguretat: geolocalització, sobre les contrasenyes, etc.

4. Com detectar i intervenir enfront d’una possible dependència?

• Treball i detecció dels factors de risc que poden ajudar a detectar conductes vinculades a l’addicció: soledat, dificultats de relació, timidesa excessiva, inversió social (diferència significativa entre l’activitat a la xarxa i al món «físic»), problemes associats (descens del rendiment acadèmic o de les activitats de temps lliure en favor de la connexió), etc.
• Pautes de funcionament a establir davant d’un ús dependent i problemàtic: control dels dispositius, normes i límits, tipus de conductes alternatives, controls progressius.

5. Com presentar un discurs crític al voltant de la nostra privacitat, el control de les nostres dades i l’efecte sobre els nostres drets de la majoria d’empreses vinculades a les xarxes socials?

• Anàlisi dels elements que determinen quina gestió de les nostres dades i drets realitzen les empreses vinculades al món tecnològic pot ajudar-nos a desenvolupar capacitat crítica.
• Treball sobre els contractes d’acceptació a les aplicacions.
• La gratuïtat a l’entorn 2.0: concepte i implicacions.

http://blogs.cccb.org/lab/article_laprenentatge-a-la-xarxa-2-entre-laccio-preventiva-i-educativa/