SOP - Assertivitat, Laura Rucio, Diana Beriain, Núria Farriols.Saber dir si, saber dir no.

Què és?

L’assertivitat és la capacitat d’autoafirmar els propis drets, sense deixar-se manipular i sense manipular els altres (1).

És l’habilitat social que permet expressar les emocions, pensaments, sentiments i decisions de la manera més respectuosa per a la identitat de la persona i per a la dels altres.

És a dir, l’assertivitat permet dir:

“Jo sóc així!

Això és el que jo penso, crec, opino...

Aquests són els meus sentiments sobre aquest tema.

Aquests són els meus drets...” (2).

Per tant, aconseguir una interacció satisfactòria dependrà més de nosaltres mateixos, de sentir-nos valorats i respectats, i no tant de l’altre. Ens caldran unes habilitats per respondre correctament i una sèrie de conviccions o esquemes mentals que ens facin sentir-nos bé amb nosaltres mateixos (1).

L’assertivitat i, per tant, la manera de dir, de fer de cadascú, reuneix dos aspectes importants: la comunicació verbal i la no verbal. És tan important el que es diu com el com es diu. Per tant, aquesta conducta assertiva és el que la gent rep de nosaltres i la manera com nosaltres ens mostrem a l’exterior. El fet de ser coherent amb els propis pensaments, sentiments i actes ajuda, inevitablement, a un millor benestar personal (2).

Que sigueu assertius no vol dir que aconseguiu tots els vostres objectius, però sí que teniu més probabilitats de relacionar-vos d’una manera més satisfactòria amb els altres.

Què no és?

Tot i que sembli fàcil adoptar una conducta assertiva davant els altres com a forma d’entendre i manejar-vos amb les relacions, en general es pot tendir més a mantenir un tipus de conducta no assertiva. Els estudis i la teoria identifiquen dos tipus de conductes allunyades d’una postura assertiva. Per una banda, trobem la persona que habitualment respon de manera agressiva davant les situacions i, per l’altra, hi ha aquella persona que respon d’una manera més passiva. Aquestes possibles conductes que classifiquen els nivells de conducta o patró relacional poden confondre. Per això us els aclarim per treure-us de possibles dubtes.

Agressivitat

La persona que actua sota una actitud més agressiva defensa amb excès els drets i interessos personals, sense tenir en compte els altres, o simplement perquè no té les habilitats necessàries per poder afrontar aquesta situació que li provoca ansietat (1).

Manel Güell (2) relaciona aquest model amb la resposta primària dels mamífers: la lluita. Per tant, la persona demostra l’agressivitat a costa de dir la seva opinió, decidir, actuar... sense tenir en compte les opinions, decisions, sentiments... dels altres. Amb aquesta postura sembla que la persona agressiva domini la situació o sembli superior a la resta, però la realitat no és aquesta, és únicament la manera que ha trobat per relacionar-se amb els altres. Vicente E. Caballo (2 p.23) ha realitzat una anàlisi força interessant dels sentiments i pensaments que viuen les persones ancorades en l’agressivitat.

La taula següent mostra les característiques bàsiques de la persona que té una conducta agressiva:

ELEMENTS NO VERBALS

• Mirada fixa
• Veu alta
• Parla ràpida
• Gestos d’amenaça
• Postura intimidatòria, que envaeix l’espai de l’altre
• Tensió corporal

EMOCIONS I SENTIMENTS

• Baixa autoestima
• Sentiment de culpa
• Sensació de pèrdua de control
• Nota que els altres el/la deixen sol/a cada vegada que és agressiu/iva.
• Frustració

ELEMENTS COGNITIUS

• No tinc necessitat de respectar els altres.
• Només em respecten si sóc agressiu/iva.
• No puc suportar que les coses no siguin com jo vull.
• Les coses són blanques o negres: o jo o tu.

És cert que hi ha moments conflictius en què un s’expressa espontàniament de manera agressiva, tant per atacar com per defendre la seva postura. Però, fins i tot en aquests casos, es recomana fer ús de l’assertivitat, ja que, si no, els espirals d’acció/reacció (vegeu-ne els exemples) acostumen a generar més situacions d’agressivitat. Sent assertius també es pot fer front als diferents punts de vista dels altres (4).

Imaginem una escena que comporta alguna mena de tensió:

- Dos companys de classe. Un dels nois, poc assertiu, té prestat el llibre del seu company de classe des de fa més d’un mes. Aquest està cansat de dir-li que l’hi torni, però el primer noi sempre se n’oblida. Per fi, un dia l’hi torna, i l’altre li diu: “Home, doncs, moltes gràcies. M’agraden molt les persones que retornen les coses prestades ràpidament”.

L’altre noi se sent tallat i, no sent assertiu, pensa que enfrontant-se a l’altre noi podrà sortir-se’n, d’aquesta situació que li ha creat malestar i ansietat. I li diu: “Doncs tu també tens mans per venir-lo a buscar, oi?”, “Doncs no sé a què ve això ara..”, o pitjor encara “Escolta, a tu ningú t’ha demanat l’opinió”. 

- La teva mare et demana: “Avui pots anar tu a comprar?”.

- Tu li contestes:” noooo puuuuc!”, perquè has de fer un treball de la universitat.

- La teva mare s’enfada perquè no col•labores i t’ho fa saber: “Estic farta, sempre tens la mateixa excusa”.

- Tu t’emprenyes perquè no et deixa estudiar amb tranquil·litat: “Aquí no hi ha qui es concentri!”.

La tensió que s’ha generat pel fet de tractar-vos amb agressivitat fa que la propera vegada que la mare hagi de demanar un favor sigui sota l’exigència i generi un altre conflicte perquè el/la fill/a haurà d’anar a comprar sense tenir l’opció de dialogar o negociar amb la mare sobre la compaginació de les tasques de la casa amb les dels estudis.

Amb aquests exemples volem deixar constància de l’agressivitat que utilitzem en les situacions més ínfimes sense pensar-hi. Però no cal dramatitzar la situació. Podem aprendre a ser assertius entrenant habilitats socials i evitant condicions potenciadores de l’agressivitat (4).

Passivitat

Si la persona agressiva no considera els drets dels altres, la persona passiva destaca per no tenir en compte els seus propis drets. En el model de Güell (2), aquest comportament respon a la fugida. La persona passiva no vetlla pels seus drets perquè no és capaç o no s’atreveix a manifestar les seves opinions, a expressar els seus sentiments, pensaments... Es reprimeix per tal de no molestar la resta. Al contrari que l’agressiu, aquesta persona pot crear en els altres un sentiment de victimisme. Però, en altres ocasions, la seva conducta passiva farà que terceres persones se n’aprofitin. El fet de no considerar ni reivindicar els propis drets serà el que originarà el patiment de les persones amb aquest tipus de conducta relacional. Tot i així, les persones passives s’expressen a la seva manera. Quan el seu cos no aguanta més tensió i patiment, revela el que el cap o el cor estava amagant. Acostumen a somatitzar com a conseqüència de no ser capaces d’expressar el seu malestar a nivell verbal. Hem d’estar alerta del que ens diu el cos de les persones que estimem i de nosaltres mateixos!

La taula següent mostra les conseqüències de les conductes de passivitat que mostren algunes persones:

ELEMENTS NO VERBALS

• Mirada baixa
• Veu feble
• Vacil•lacions
• Postura corporal enfonsada
• Tensió a la cara i als llavis.Falses rialles

EMOCIONS I SENTIMENTS

• Baixa autoestima
• Sensació de desesperança
• Solitud
• Sentiment d’enuig
• Sensació de pèrdua de control
• Manca de respecte a si mateix/a

ELEMENTS COGNITIUS

• Els altres són més importants que jo.
• He de sacrificar-me pels altres.
• Si dic que no, si no ajudo els altres, mai més em tindran en compte.
• Penso que els altres s’aprofiten de mi.
• No penso amoïnar els altres amb les meves coses.

Hem pogut veure que tant davant d’una situació de fugida o de lluita, l’emoció generada en la persona és de caràcter negatiu. Tant en l’una com en l’altra es viuen sentiments de solitud, hi ha una baixa autoestima, etc. Això permet entendre que ni la persona agressiva ni la passiva estan satisfetes de la seva acció, ja que no els produeix un benefici emocional (2).

La pregunta espontània que ens podem fer és: “Per què no canvien la manera de relacionar-se?... Així patiran menys!”. Però modificar aquestes conductes tan arrelades a la personalitat és més complex del que sembla. El problema és que les dues conductes es retroalimenten negativament perquè les explosions que pateixen els agressius (freqüentment) i els passius (rarament), els evidencien que només poden conviure a partir del crit (per defensar-se) o a partir del silenci (per resguardar-se).

Us mostrem alguns exemples dels pensaments que retroalimenten negativament les persones que els pateixen:

La persona agressiva pensa: “Només em fan cas quan crido i els amenaço!”.

- De ben segur que més d’una vegada tothom ha de fer-se respectar amb un crit, imposant l’autoritat que no ha estat reconeguda, però no podem generalitzar el nostre pensament creient que sempre hem de cridar.

La persona passiva pensa: “Si crido o dic la meva, cauré malament als companys, per això és millor dir que sí a tot el que em proposin. No vull que s’enfadin”.

- També queda clar que no podem abaixar el cap davant de totes les situacions de la vida. Com a persones que som, tenim uns drets i els hem d’aprofitar. Respectar l’altre és perfectament compatible amb respectar-se a un mateix. Respectar-se a un mateix també es pot aprendre.

Segurament, en llegir aquest apartat, us haureu sentit identificats en algun moment de la vostra vida, ja que cada un de nosaltres acostumem a inclinar-nos cap a un costat de la balança. La nostra personalitat i altres factors són els responsables que actuem d’una manera més agressiva o passiva. Però ara ja coneixem quin és el punt mig: la conducta assertiva i, com tot, trobar l’equilibri és un repte ben difícil, però val la pena practicar.

Com puc ser assertiu?

Hi ha diferents corrents psicològics que ofereixen diversos camins per millorar les habilitats comunicatives i potenciar així l’assertivitat. Tant es pot començar a treballar pels pensaments que incapaciten la persona a relacionar-se correctament, com es pot donar especial importància als sentiments que fan patir i col•lapsen. Es pot començar a treballar des de per què (origen) la persona ha adoptat aquesta conducta, o treballar a partir de per a què (finalitat) ha de mantenir una determinada conducta. Tant és si comencem a treballar des del pensament, des del sentiment o des de la conducta, perquè, al cap i a la fi, aquests tres vèrtexs estan intrínsicament units, un modifica consegüentment l’altre. Podeu començar per aquell que us faci sentir més còmodes.

Els motius de la falta d’assertivitat en una persona poden ser diversos. Podem pensar que és per la manca d’habilitats, però unes altres persones no responen assertivament perquè l’ansietat que tenen en determinades situacions els ho impedeix. També pot ser per falta de motivació, o bé per obstacles ambientals, entre d’altres (3, p.183).

Hi ha algunes tècniques per reduir l’ansietat, perquè, com ja hem dit, depenent de l’estat de la persona, es poden afavorir o dificultar respostes assertives. (1)

La relaxació

La respiració

Treballant l’assertivitat no solament millora l’efectivitat interpersonal, sinó que millorarà la pròpia qualitat de vida (3). Hem de tenir en compte que, tot i que és important fer ús de l’assertivitat, en circumstàncies específiques cal utilitzar de manera adequada les estratègies relacionals.

Segons Lange (3), l’entrenament en habilitats socials passa per 4 fases:

1. Primer de tot, conscienciar sobre els drets que tenen les persones.

2. Distingir, com ja hem fet anteriorment (vegeu: Què és? i Què no és?), la conducta assertiva de la no assertiva (agressiva o passiva).

3. Poder canviar la manera de pensar de la persona en situacions concretes.

4. Posar en pràctica la conducta assertiva (una de les tècniques més efectives és el role playing, en què dues o més persones simulen una situació concreta per tal de treballar les habilitats socials i és a partir d’aquí que es pot detectar el que és efectiu i el que caldria millorar. Permet tenir en compte la vivència i les emocions sorgides en l’actuació per tal de posar-se en la pell de l’altre).

Altres tècniques que us poden ajudar a aconseguir una conducta assertiva són:

Modelatge: imitar, però amb l’estil personal de cadascú, una conducta assertiva, ja que la persona que serveix de model us mostra eines socials que podeu fer vostres.

Reforçament: És necessari que la persona que tracta de millorar la seva conducta rebi reforços positius, com per exemple: “Molt bé!”o “Gràcies”.

Retroalimentació: Informar la persona que treballa la seva assertivitat sobre el que ha fet bé, el que cal millorar, donant alternatives que la puguin ajudar (5 p.796).

Treballant aquests aspectes, de ben segur que serà més fàcil apostar per la conducta assertiva una vegada us trobeu cara a cara amb una persona.

On i com puc aplicar-la?

Després de llegir els apartats anteriors, queda clar que les habilitats socials són elements indispensables per viure de forma mes adaptativa. Però és millor que concretem quines són les situacions en què l’assertivitat ens pot ajudar a relacionar-nos.

Paradoxalment, les persones amb qui podem tenir més conflictes relacionals són aquelles a les quals estem més units: els pares, la parella, els amics i els fills. El motiu es deu no tan sols al fet que passem més temps amb elles, sinó als vincles emocionals que hem establert amb aquestes persones (2). Allà on hi ha emoció podem trobar més fàcilment conflicte. Veiem, però, què produeix l’assertivitat en determinades relacions.

Assertivitat en determinades relacions personals i properes: Relacions de parella,amb els fills i amb els pares.

Facilita la comunicació, element clau per a fer la relació més intensa entre dues persones. La comunicació és un element clau que sustenta les relacions de parella, entre d’altres, i és on més clarament es posen de manifest els comportaments assertius i no assertius (1). Potenciar la comunicació significa poder tractar amb sinceritat i tranquil•litat tant els aspectes bons com els més crítics. No hem de confondre mantenir una relació assertiva amb evitar els conflictes i aparentar una bona relació, ja que en les bones relacions hi ha conflictes, conflictes que es poden aclarir o solucionar.

Els fills: Per a aquells que teniu fills, i per a aquells que algun dia en tindreu, no està de més reflexionar sobre el tipus de relació que ajudarà a una bona comunicació amb els fills, els tresors més preuats. L’assertivitat, en aquest cas, servirà de model de conducta relacional per al fill, per tant, la força que té la relació comunicativa amb el nen o nena és molt potent. L’assertivitat ajudarà els pares a establir un vincle sa amb el fill i, a l’hora, a donar-li pautes i eines relacionals per als futurs amics del fill. Hem d’estar atents de no caure en el malentès de dir que sí a tot el que el fill proposa. L’assertivitat es demostra també posant límits coherents al nen. Saber-li dir que no pot ser molt bon aprenentatge per al nen. S’ha d’utilitzar la conducta assertiva tant per elogiar com per destacar el que cal corregir.

Els pares: Els fills també poden prendre la decisió de canviar l’estil relacional amb els pares. Tot i que de primeres costi adaptar-se a un nou patró relacional, permetrà crear un vincle més sa i intens, ja que es potenciarà el respecte per ambdues parts (2).

Quines tècniques puc utilitzar per millorar l'assertivitat?

Per dir que no s’ha de respondre amb una veu moderada i amb una postura relaxada. Mirant l’interlocutor a la cara i ser constant i decidit amb el missatge que es vol transmetre.

A l’hora d’acceptar crítiques, cal fer-ho quan sigui certa i negar-la quan no ho sigui, sense ofendre, però, la persona que la fa. Pel fet de rebre una crítica, no s’ha de contraatacar amb una altra crítica. Convé mantenir un contacte visual amb la persona de la manera més relaxada possible.

Expressió de malestar. Si volem mostrar els nostres sentiments, haurem d’expressar la conducta exacta que ha produït el malestar i no criticar la persona que ha realitzat la conducta, evitant les etiquetes. No cal repetir-se amb el tema a tractar. Tampoc convé generalitzar i s’ha de procurar parlar en primera persona, evitant els termes de “sempre” i “mai”, ja que és diferent dir: “últimament et veig absent” que “sempre ets als núvols” (1). Si la situació ho permet, es pot demanar un canvi concret de conducta que milloraria la relació amb l’altre (2).

Si heu de demanar un favor, millor específicar concretament la demanda que feu. Podeu mostrar la vostra petició sense imperatius, i sense disculpar-vos per la vostra reclamació. També s’ha de tenir en compte que hem d’acceptar la resposta de l’altre tant si ens agrada com si no. En cas que l’altra persona dubti, podem tornar-hi a insistir, però amb el respecte corresponent. Recorda que és millor fer una demanda de canvi que una queixa.

Per fer pactes és obvi que s’han de respectar els drets d’ambdues parts. Tenir cura de no afectar negativament a nivell emocional.

A l’hora de fer compliments, s’han d’elogiar aspectes molt concrets, i si pot ser, dir el nom de la persona reconeguda. En la frase d’elogi convé expressar el sentiment positiu que us ha produït l’altra persona.

Mostrarem també algunes tècniques més específiques a utilitzar per tal que us en pugueu sortir en algun moment que es creiï conflicte i que els vostres drets estiguin vulnerats (6, pàg. ).

Disc rallat: Consisteix a repetir el punt de vista que considereu adequat.

ex: “Sé que vols diners però no puc deixar-te més diners... no puc deixar-te’n més...”

Acord assertiu: Es tracta d’acceptar la part de la crítica que considereu verídica.

ex: “És cert que avui no et deixo diners, però altres vegades te n’he deixat”.

Pregunta assertiva: Aquesta tècnica s’usa preguntant a la persona per tal d’obtenir informació que us pot ajudar en la pròpia argumentació. És una manera de manejar la crítica.

ex: “Què és el que he fet que t’ha sabut greu?”.

Processar el canvi: Consisteix a desplaçar el centre de la discussió en els aspectes rellevants.

ex: “Estem parlant d’altres detalls, hem perdut el fil de la qüestió”.

Ajornament assertiu: Es tracta de posposar la resposta a la pregunta amenaçant.

ex: “Prefereixo parlar més tard d’aquest tema, ara estem massa nerviosos”.

I recorda que proposar-se ser assertiu és un magnífic propòsit per començar cada any!

Vols saber-ne més?

• Castanyer, O. (2003) La asertividad: expresión de una sana autoestima. Bilbao: Desclee de Brouwer.
• Güell, M. (2005). Per què he dit blanc si volia dir negre? Tècniques assertives per al professorat i els formadors. Barcelona: GRAÓ.
• Caballo, V. (1999). Manual de evaluación y entrenamiento de las habilidades sociales. Madrid: Siglo XXI de España editores.
• Redorta, J. (2005). El poder y sus conflictos o ¿Quién puede más?. Barcelona: Paidós plural.
• Labrador, F.J. et al. (2005) Manual de técnicas de modificación y terapia de conducta. Madrid: Ediciones Pirámide.
• Mc Kay M, Davis M. & Fanning P. (1985) Técnicas cognitivas para el tratamiento del estrés. Barcelona: Martínez Roca.
• Davis, M., McKay, M. Eshelman, E.R. (1985). Técnicas de autocontrol emocional. Barcelona: Martínez Roca.

http://fpcee.blanquerna.url.edu/sop/cat/Assertivitat.asp?item=108