ESCRIT D'OPINIÓ D'UN EDUCADOR DE TARRAGONA

Pren cinc minuts de reflexió...

Ja fa dies, per no dir mesos, que la societat esta passant per un mal moment econòmic. Ho veiem clarament cada dia al mitjans de comunicació, revoltes, manifestacions, reivindicacions,... i tot té el mateix fons comú; malestar vers la gestió que s’està fent del nostre país. Cadascú lluita pel seu benestar i per a què els afecti el menys possible els moments que estem passant. No crec que hi hagi interessos creuats, ans al contrari, penso que la societat està patint un retrocés a nivell social i de la pèrdua de valors prosocials tant importants com el companyerisme, la solidaritat o fins i tot el respecte cap al altres. Ens estan enganyant, estan jugant amb les nostres famílies, amb nosaltres mateixos. Hi ha una dita que diu “Divide y vencerás”, i els governants de la nostra terra ho estan aconseguint.

Siguem intel·ligents! 

No podem permetre que es jugui amb els drets dels ciutadans! 

Ciutadans: tots els habitants d’un territori, TOTS! Es manipula la sanitat pública (a tots ens afecta, o volen engreixar-se les butxaques privatitzant-ho?), es manipula l’educació (que ens depara en un futur proper si qui ha de tirar endavant un país no té dret a una bona formació?), es manipulen els cossos de seguretat (volem una societat on regni la llei del més fort?), es manipulen els serveis socials (acabarem tots vivint en barraques i sota el pont?), es manipulen els serveis penitenciaris (volem que hi hagi més víctimes en mans d’uns agressors que no han rebut cap tractament de reinserció ni rehabilitació?) i finalment dir que es manipula tota la xarxa de funcionariat públic amb unes retallades i unes condicions laborals lamentables. Segurament part dels civils s’enorgulliran i s’ompliran la boca recolzant les mesures del govern, pensant que sobra funcionariat o fins i tot que els sous són desorbitats per la seva tasca (pensen que no fan res i són uns privilegiats). I ara pregunto jo; qui no s’ha queixat mai de les llargues cues que es generen en els serveis públics per realitzar gestions i/o tràmits administratius? o fins i tot qui no ha patit mai les interminables esperes per rebre una documentació que s’ha sol·licitat?. Si poguéssim aixecar la mà i comptabilitzar-ho, ben segur que quasi tots els ciutadans del carrer ho farien. I ara bé, que passarà quan realment s’apliquin les retallades proposades? Es fàcil de preveure que succeirà, més i més queixes i reclamacions. Llavors serà el moment de cridar als quatre vents; vosaltres teniu part de culpa d’aquesta situació!!! Reflexió, molta reflexió és el que es necessita, i sobretot prendre consciència que “si tots els tripulants de la nau, no remem en la mateixa direcció, la nau s’enfonsa i tan sols el capità juntament amb les seves “mans dretes” pujaran a l’únic bot salvavides que hi ha”.

Després d’aquesta reflexió, m’agradaria explicar una breu història, on segurament molta gent s’hi sentirà identificada. En Xavier neix en una família benestant on no hi manquen els recursos econòmics. Rep la millor educació en els millors centres d’ensenyament públics de la ciutat. Molts dies ell i els seus companys passen alguna hora al pati sense fer res. El mestre està de baixa i no cobreixen les seves funcions amb cap substitut, l’excusa és la falta de diners públics. Així passen els anys i els cursos pel Xavier, a casa volen que segueixi els estudis, però ell es troba desmotivat, per a què a d’anar a l’institut si falten professors i no es fan les classes? L’avorriment i la desmotivació el duen a provar el tabac i posteriorment el consum de cànnabis. Els pares decideixen acompanyar-lo als serveis sanitaris on, no poden atendre la demanda per falta de recursos humans i li donen visita al cap de sis mesos. Abans de fer la primera visita, i en un estat toxicològic important amb la intenció de lucrar-se per comprar cànnabis, agredeix a una noia de 16 anys que acompanya el seu avi a comprar el pa. Ambdós sofreixen greus lesions havent d’estar dies hospitalitzats. En Xavier queda detingut pel cos de policia i queda reclús en presó preventiva. La falta de personal al jutjats allarga el judici dos anys. La falta d’equip de tractament i rehabilitació al centre penitenciari fa que tot el dia estigui al pati. Als dos anys surt en llibertat... Podem imaginar-nos com acabarà la història? o realment no té un final i es convertirà en “un peix que es mossega la cua” i es repetirà el conte amb víctimes noves?

Aquest és el punt on volia arribar, i sobretot per la part que em toca com educador social. Segons la Constitució i altres documents oficials els quals la societat actual defensa, tota persona té dret a... dret a ... i dret a... I en un d’aquests drets, especifica que estan reclús ha de rebre un tractament per tal de ser conscient de la problemàtica que pateix, del mal que ha generat a les víctimes i de millorar com a persona realitzant els diferents programes d’intervenció, rehabilitació, reinserció, reeducació, tractament i resocialització que el centre penitenciari ha d’oferir-li, ja que es troba en el seu dret com ciutadà espanyol. És un pres, diran alguns, ni aigua! diran uns altres. Però, ¿algú ha parat a pensar en totes les parts implicades, o fins i tot empatitzar amb les víctimes de l’agressor o els familiars d’aquest que són víctimes també d’una societat mancada de recursos públics? Sóc del parer que tota persona té dret, i ho dic ben fort!, té dret! a una segona oportunitat, que pugui tenir els recursos suficients als seu abast per reconduir la seva vida, perquè tots sabem que la vida dóna voltes i desconeixem on podem estar demà, ni si tindrem la desgràcia de sofrir l’ingrés d’un familiar nostre a la presó. ¿Permetríem que aquest, familiar nostre, estigués en situació de desemparament i sense poder tenir un bon equip de tractament (educadors socials, treballadors socials, psicòlegs, mestres, criminòlegs) que ajudi a reconduir la seva vida, amb l’única finalitat que en la seva posada en llibertat no pugui generar més víctimes innocents en la societat?

Ei gent! , això no deixa de ser una crida a la societat, i al Govern, per tal que es reflexioni sobre quins “funcionaris” són o no finalistes i essencials. Tots tenim família, amics, coneguts que poden passar situacions difícils i que llavors es quan us n’adonareu, que voleu que tinguin una segona oportunitat. Potser llavors serà massa tard, i les presons hauran passat de ser un lloc de reinserció, reeducació i rehabilitació social, i s’hauran convertit en una “gran gàbia” on retenir els delinqüents i agressors, que una vegada finalitzada la condemna tornaran a buscar víctimes a qui poder fer mal.

Pensem, reflexionem i sobretot intentem que el que ja tenim i no valorem és pot perdre en un obrir i tancar d’ulls, i que tots, absolutament tots tenim un paper molt important a la societat en que vivim, o ¿podrien prescindir d’algú de vosaltres al món?

Marc M. i M.

Educador Social

http://www.ugtpresons.com/antiga/modules.php?name=News&file=print&sid=1905