Les sales de consum d’heroïna: una polèmica porta de sortida. Escrit per Jordi Mumbrú

L’Ajuntament de Barcelona intentarà aprovar, el nou Pla de Drogues que consolida les ‘narcosales’

Les dades i l’experiència de tots aquests anys demostren que són equipaments necessaris que redueixen els riscos i els danys

El 2004 es recollien 13.000 xeringues al mes pels carrers de Barcelona, mentre que l’any passat la xifra va caure fins a 3.000

Un home es punxa enmig del carrer a Barcelona

Les sales de venopunció, dites narcosales, són els espais on les persones amb addiccions poden consumir heroïna o la droga que portin a sobre amb una supervisió sanitària. Els usuaris també poden aprofitar i prendre’s un cafè calent, canviar xeringues usades per altres de noves, curar-se algunes ferides i parlar amb els educadors. També poden iniciar un tractament.

La sola existència de les sales de venopunció és difícil de pair, perquè comporta reconèixer que entre la societat hi ha persones que es punxen, que es droguen i perquè entre els veïns existeix la por que puguin atraure els traficants. Tan potents són aquests arguments, que són pocs els països de tot el món que tenen sales de venopunció. A l’Estat només n’hi ha a Bilbao, ja que Madrid també en tenia però va decidir tancar-les. Per contra, l’experiència demostra que, almenys a Barcelona, són un equipament necessari per diferents motius: redueixen els riscos dels drogoaddictes de patir una sobredosi; faciliten l’intercanvi de xeringues de manera que ja no se’n veuen pels carrers i disminueixen les malalties i, sobretot, són necessaris perquè faciliten el primer contacte amb els educadors, que són la possible porta de sortida de l’infern que viuen els addictes a la droga.

La primera sala de venopunció de Barcelona es va obrir l’any 2004, no sense polèmica. La seva obertura va venir condicionada pel tancament del poblat de Can Tunis, que va quedar engolit per l’ampliació del Port de Barcelona. Can Tunis s’havia convertit en un important mercat d’heroïna i, com que estava entre el Port i la ronda litoral, quedava al marge de la ciutat i això va provocar la poca implicació dels polítics. Quan es va enderrocar Can Tunis, els traficants i els consumidors van tornar a la ciutat, i els barcelonins van reviure una realitat que semblava superada, com la de heroïnòmans punxant-se enmig d’un parc.

El primer pas de l’Ajuntament, promogut per la aleshores tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Barcelona Imma Mayol (ICV-EUiA) i presidenta de l’Agència de Salut Pública, va ser obrir la sala de venopunció de Baluard, a Drassanes, ja que Ciutat Vella era el districte que més havia notat el retorn dels consumidors. L’altre districte més afectat era Nou Barris, però el seu regidor i també tinent d’alcalde, José Ignacio Cuervo, es va oposar frontalment a que es pogués obrir un equipament d’aquestes característiques al seu territori. Els veïns, animats en ocasions pels partits de l’oposició (CiU i PP), es van oposar a l’equipament i van dificultar molt la tasca d’Imma Mayol, que va haver de destinar molts esforços per convèncer al PSC (el soci de govern) que aquesta era la millor opció.

Finalment, després de manifestacions veïnals i tensions internes entre l’equip de govern, es va trobar una solució que va satisfer fins i tot a José Cuervo, metge de formació: obrir sales de venopunció a tots els districtes, per evitar l’efecte crida que es temien els veïns i incorporar aquests espais en equipaments sanitaris. Un dels primers districtes en seguir l’exemple va ser el d’Horta-Guinardó (governat per ICV) que va obrir una sala de venopunció en un mòdul prefabricat davant de l’Hospital de la Vall d’Hebron. Els veïns, per protestar contra l’equipament perquè es temien que atrauria els camells, van estar més d’un any tallant cada setmana el trànsit de la ronda de Dalt. Però després de la tempesta va arribar la calma. I amb el silenci es va avançar molt. 

Tots els partits van pactar un Pla de Drogues a mig termini, que encara s’està desplegant, i com en el tema de la immigració, es van comprometre a no fer partidisme i avantposar sempre l’acord per solucionar un problema que afecta a moltes famílies enlloc de posar pals a les rodes a canvi d’un titular, com passa a vegades en política.

“El pla continua. Ens l’hem fet nostre”, va assegurar la delegada de Salut de l’Ajuntament, Cristina Iniesta en una recent roda de premsa. La tinent d’alcalde Maite Fandos va confirmar que, tot i el canvi de govern, s’han continuat desplegant l’acord sobre drogues i durant aquest mandat, sense fer soroll, s’han anat obrint noves sales de venopunció, integrades dins d’equipaments sanitaris a Sants, Sarrià, Sant Martí i properament se n’obrirà un a Nou Barris i es traslladarà el de Drassanes que, tot i una recent ampliació, ha quedat petit i encara no està vinculat a cap centre sanitari. La aprovació del nou pla, seguiment de l’anterior, està prevista pel ple municipal del mes de setembre.

“Hem anat aprenent”

El director de Qualitat i Serveis de l’Agència de Salut Pública, Joan Ramon Villalbí, coneix les dades i també casos concrets i és un ferm defensor d’aquests equipaments. Com saben molt bé els educadors socials, un dels principals reptes per ajudar als consumidors és guanyar-se la seva confiança. Les sales de venopunció faciliten molt aquesta tasca ja que és el mateix usuari el que va a buscar el servei. “Les addiccions per definició són cròniques. I la gent triga molt a buscar ajuda, perquè és pensa que controla i que ho podran deixar. Normalment, quan van a buscar a ajuda ja ha passat massa temps”, explica. Les sales de venopunció, en canvi, permeten que el consumidor tingui sempre contacte amb uns professionals que intenten, poc a poc, convèncer-lo perquè comenci un tractament. Aquesta realitat, segons explica Villalbí, s’ha pogut veure molt bé gràcies a l’equipament de la Vall d’Hebron, on van arribar nous consumidors d’heroïna que van tenir menys dificultats per seguir un tractament. “Nosaltres mateixos hem anat aprenent”, reconeix.

En el consum de drogues hi juguen diferents factors i un d’ells és aquest tipus d’equipament. L’any 2007 atenien gairebé 9.000 consumidors, mentre que l’any 2009 la xifra era d’uns 5.000. El descens en el consum d’heroïna ha continuat i l’any 2012 es van atendre a 3.500 persones.

Pel que fa a les xeringues que es troben per terra, un fet que genera una certa alarma social i que pot provocar la transmissió de malalties, l’any 2004 se’n recollien prop de 13.000 al mes. Aquesta xifra ha caigut en picat i, actualment, se’n recullen unes 3.000 a tot Barcelona.

Villalbí també assegura que, en cap cas, aquests equipaments han atret a traficants.

http://www.eldiario.es/catalunyaplural/sales-consum-dheroina-possible-sortida_0_158184404.html