Mercè Castro Puig: "Després de la mort d'un fill la vida pot tenir, d'alguna manera, més sentit"

Dol Amb la mort del seu fill Ignasi, Mercè Castro va començar un procés molt dolorós que ha acabat en una "capacitat més gran d'estimar". Ho explica a 'Palabras que consuelan' (Plataforma) i al blog 'Como afrontar la muerte de un hijo', en què dóna eines per transcendir el dol

La periodista Mercè Castro ha fet un llarg procés de dol per la mort del seu fill. Ara ajuda altres persones a transcendir el dolor.

Tornaven en cotxe d'un dinar familiar de Sant Esteve quan un vehicle que anava en sentit contrari va perdre el control i va topar contra el seu. L'Ignasi, que tenia 15 anys, es va donar un cop al cap i ja no es va despertar. Va morir després de tres dies en coma. "A tots ens agradaria que la mort seguís un ordre i primer morís la gent més gran, però la vida d'això no hi entén, i hi ha morts que considerem fora de temps".

I no hi estem preparats.

En el cas de la mort d'un fill, hi ha gent que, inconscientment, opta per quedar-s'hi. El dolor és tan fort que la persona es va tancant. M'agrada parlar per a les persones que decideixen tirar endavant i travessar el dolor. Moltes vegades he pensat que no ho aconseguiria i he tingut alts i baixos. S'ha de tenir molta paciència amb un mateix. El dol és un procés que demana molt de nosaltres perquè s'ha d'afrontar un gran canvi interior. Comences el dol sent una persona i l'acabes sent una altra.

¿Hi ha una vida abans del dol i una altra després?

La vida mai serà la mateixa que abans. Una sacsejada d'aquest nivell et descol·loca i et reobre el que estava mal tancat, i per això penso que es necessita el suport de terapeutes. Encara que el dol és personal i intransferible, hi ha coses que són generals, com tenir la voluntat de sortir-ne i crear moments amorosos i felicitat en el teu entorn. Quan t'estàs morint no serveix el compte corrent, ni el prestigi social ni els títols. Només serveix que algú t'agafi la mà i et reconforti, i això només es pot fer amb amor, perdó i acceptació del que està passant. I això que es veu clar en una situació límit, cal aplicar-ho en el dia a dia amb els veïns, companys de feina... Fins i tot amb qui no t'entens! Perquè ell també et pot fer de mestre.

És possible tornar a estimar la vida.

Sí. Ningú se'n va ni un minut abans ni un minut després de quan ha de marxar.

Aquesta idea suposo que dóna molta serenitat, però arribar fins aquí...

És un procés. Al principi no en vols ni sentir a parlar, ni tan sols pots dir la paraula mort unida al teu fill. Però en aquest llarg camí -que en el meu cas va durar anys- un acaba acceptant que la vida és com és. I tinc la certesa que ningú neix ni mor quan no toca. I morir és molt semblant a néixer: l'energia no es crea ni es destrueix, es transforma.

Quan va començar a sortir-se'n?

El dolor t'esquinça per dins durant molts mesos. Crec que vaig estar dos anys una mica fora del món. Em vaig permetre sentir totes les emocions -tristesa, por, culpa, frustració...- i en alguns moments vaig tenir la por de tornar-me boja. I és normal. Costa molt sortir del llit, costa molt pensar que te'n sortiràs. Però un dels meus motius era ensenyar al meu altre fill que després d'un cop així és possible tornar-se a aixecar, i sabia que ell no ho aconseguiria si no ho feia jo.

La vida pot tornar a tenir sentit després de la mort d'un fill.

I, d'alguna manera, pot tenir més sentit, perquè jo ara sé que el sentit de la meva vida és donar i rebre amor, i abans no ho sabia. Però això és un procés i el dolor i el temps no curen.

Es diu que el temps ho cura tot.

El temps no cura res. L'epicentre del dolor està intacte. El que cura és el que tu fas per transcendir aquell dolor. És l'actitud, el treball intern...

I com es pot transcendir el dolor?

Primer, no negant el que sents. Jo vaig estar molt de temps ignorant que sentia ràbia, perquè la mort d'un fill produeix molta ràbia i, si no la treus, t'enverina. En canvi, si la saps expressar de manera positiva és un motor.

Hi ha parelles que es trenquen després de la mort d'un fill.

Jo ho comparo amb quan neix un fill. Si a la parella hi havia amor, s'enforteix. Si no, es trenca, perquè ningú aguanta res després de la mort d'un fill.

I com viuen el dol els germans?

Tenen un paper dolorós. S'han quedat sense un referent i tenen uns pares com mai havien vist. Per amor als pares es mostren com si no passés res, però per dins estan destrossats. Aconsello que se'ls doni ajuda terapèutica perquè pugin expressar el que senten sense por de ferir o entristir més els pares.

Vosaltres parleu de l'Ignasi i recordeu anècdotes seves.

I també recordem quan s'enfadava. Perquè un dels perills és idealitzar el fill mort i això impedeix el benestar dels altres fills, que mai poden lluitar contra un germà absent que agafa la categoria d'ésser superior.

La maternitat no s'acaba quan mor el fill, escriu al llibre.

Una de les coses que més agraeixo haver après amb la mort de l'Ignasi -i ningú ho hauria d'aprendre així- és que l'amor perdura i va més enllà de la mort. Aquest descobriment em fa sentir menys sola. És com estar embarassada, et sents sempre acompanyada.

L'entorn a vegades no sap com actuar. Hi ha paraules que consolin?

Al tanatori les paraules sobren. Però hi ha un altre tipus de llenguatge: el de les mirades, les abraçades, els somriures... No serveix de res dir "Has de distreure't", "Tenir un altre fill"... El que serveix és escoltar. I, més endavant, oferir eines o llibres que a altres persones els hagin anat bé però amb respecte.

Com es troba ara?

Molt feliç, perquè he sigut àvia. Tornem a tenir l'entorn amorós que teníem. No estic en dol per la mort de l'Ignasi. Hi pot haver moments de nostàlgia, però és una nostàlgia molt dolça.

http://www.ara.cat/premium/societat/MERCECASTRO-PUIG-Despres-dalguna-Mes_0_1075692445.html