Una societat en petit. Relació entre germans per Paloma Arenós

La convivència diària ajuda els germans en l'aprenentatge de les relacions socials bàsiques i a expressar els sentiments

Les relacions entre els tres són una societat en petit. Amb la convivència diària, els germans Roc -de 9 anys-, Jana -de 6 i mig- i Ada -de gairebé 3- aprenen relacions socials bàsiques com la negociació, la paciència, la gelosia, la frustració, el joc, la seducció o a expressar els sentiments. Són un equip, però no sempre van a l'una, i els seus pares, l'Alba Dalmases -mestra de primària- i el Marc Hurtado -tècnic informàtic-, han d'assumir diversos papers de l'auca perquè les relacions siguin harmòniques. A més dels fills, conviuen a casa, a Sabadell, amb dues gosses -la Coré, que és una dogo, i la Puça, que és una petita carlí- i un gat -l'Obi Wan.

"Som una petita societat en la qual, durant el curs escolar i entre setmana, hem apostat per un ordre i una rutina en els horaris perquè la cosa rutlli. Els caps de setmana i de vacances anem més relaxats. Però és cert que cadascú necessita unes atencions concretes per edat i situació personal, que intentem atendre amb calidesa i tan bé com sabem", destaca l'Alba. Tots dos pares creuen que tenir germans "ajuda en el creixement personal, perquè han de negociar constantment i aprendre a relacionar-se".

De fet, la mare reconeix que li encanta la canalla, i ha crescut envoltada de nens. "Nosaltres som tres germans, però vinc d'una família extensa amb molts nens, i ho recordo amb molta alegria. Sempre havia volgut tenir set fills, però el Marc em va frenar. Però entre els nens i els animals ja gairebé ho tenim!", exclama, rient. Realment hi ha una bona fusió amb els animals. "La Puça va arribar a casa quan l'Ada tenia sis mesos. S'enganxava als pits de la Coré, que va tenir un embaràs psicològic, i jo vaig decidir treure'm llet i l'hi donava. Així que l'Ada i la Puça són germanes de llet. És una gosseta que quan qualsevol dels tres es posa malalt, de seguida va a fer-li companyia", detalla.

Però no tot és idíl·lic a casa dels Hurtado Dalmases. "No ens creiem els pares que diuen que mai criden als seus fills o que no discuteixen amb la parella. Amb la convivència és normal que algun dia se t'escapi un crit en un moment límit. Mirem que no sigui habitual i els eduquem des del respecte i l'afecte. En algun moment els nens es barallen, dos fan aliances i deixen l'altre de banda, però després tots s'abracen i tornen a estar bé", explica la parella.

No fer de jutge

"Quan tenen un conflicte miro de no fer de jutge i, depenent de la situació, surto de la sala on són perquè s'ho gestionin ells. I sovint ho resolen força bé", diu l'Alba. La psicòloga infantil Maria Lluïsa Ferrerós assegura que "protegir massa els nens és dolent perquè no aprenen a treure's les castanyes del foc, i han de saber buscar estratègies per tolerar les seves frustracions i afrontar els seus conflictes de manera eficaç". Sovint els pares intercedeixen, amb tota la bona voluntat, però creen l'efecte contrari del que volien. "Els envien el missatge subliminar que ells no serveixen, i això els fa baixar l'autoestima. Els nens mimats i sobreprotegits no s'estimen i pensen que no són capaços de fer res per ells mateixos", apunta l'experta.

Rutines horàries

En aquesta família, la rutina s'imposa perquè el dia rutlli. El pare es lleva a les 6.10 del matí, treu les gosses, prepara els esmorzars i marxa a la feina. La mare s'encarrega que els nens es vesteixin, esmorzin i tinguin el material preparat per anar plegats a l'Escola Roser Capdevila, a Terrassa, on treballa. "A última hora sempre hi ha algun entrebanc: una té la cara bruta, l'altre no vol posar-se el xandall... Però sempre aconseguim sortir", expliquen.

Després del ritme de l'escola i les extraescolars, hi ha una estona de joc, fins a les set. El Roc i la Jana es dutxen sols, però s'ha d'estar per l'Ada i que tot vagi bé, mentre l'altre prepara el sopar per menjar plegats a les vuit del vespre. "És l'únic àpat que fem els cinc junts, i mirem d'explicar-nos com ha anat el dia. El que més enyorem d'estar sols com a parella és que és impossible tenir una conversa fluida, sense interrupcions. Tots tres reclamen atenció", admet el Marc.

L'hora d'anar a dormir, com l'estona de joc lliure, és la que comporta més conflictes. "Si et despistes i et passes de l'hora habitual -expliquen els pares-, tot comença a anar malament perquè la petita es posa irritable i has de vigilar de no perdre els nervis". "El Roc, com que té 9 anys, es pot quedar una estona més amb nosaltres -afegeixen-, i a la Jana li costa d'entendre i ho qüestiona amb allò de: «Per què ell sí i jo no?» Ja li expliquem que quan sigui més gran també es quedarà una estona més". La nena té el missatge ben après, perquè quan se li demana com s'organitza per anar a dormir, diu: "Quan tingui 9 anys també em quedaré més tard, com el Roc".

Però no ho porta a la pràctica com cal, lamenta el Roc. "Dormim a la mateixa habitació i la Jana és molt sorollosa. He de dormir amb taps a les orelles perquè sempre canta i xerra a la nit i no puc descansar", assegura.

Espai i personalitat

El lloc que ocupen els fills sol marcar la seva personalitat, però els pares han d'esforçar-se per no potenciar els arquetips i oferir l'atenció personalitzada per a cadascú, mirant de dedicar-los una estona exclusiva. En el seu últim llibre, Creciendo juntos, el pediatre Carlos González alerta de la pressió educativa que sol recaure sobre el primer fill: "Moltes vegades el germà gran té un important desavantatge: els seus pares encara creuen en un arquetip de nen bo i obedient, tret de la tele i els llibres i de la tradició popular".

"Als dos anys -continua- pretens que la teva filla reculli les joguines o dormi sola, i et sorprens, fins que t'enfades, perquè no ho fa. Quan neix el segon, ja saps per experiència que els de dos anys ni recullen ni dormen sols, i per tant ni ho intentes. Al petit ningú li demanarà que reculli, [...] però segueixes esperant que la gran, que ja té vuit anys, faci els deures i obeeixi sense protestar. [...] Sempre esperem que sigui madur i responsable perquè és més gran que els altres, sense recordar que segueix sent un nen. Intenti tractar el seu fill com si fos el segon", aconsella González. L'Alba li dóna la raó: "El Roc no va demanar tenir germanes. Se les va trobar, van ser un regal. Abans jo abusava molt de dir-li que cuidés les seves germanes perquè ell és el gran. Però ara he fet un canvi i quan els deixo sempre els dic: «Cuideu-vos». I realment ho fan molt bé".

http://www.ara.cat/premium/suplements/criatures/societat-petit-Relacio-germans_0_1072692730.html