Els jocs tradicionals, entre l’esport i la cultura

Els jocs en la història, editat per Afers sota la coordinació de Carles Barrull i Elena Espuny recull trenta-nou articles elaborats per diversos especialistes en jocs tradicionals (antropòlegs, historiadors, mestres d’educació física, educadors, etc.) que ens mostren la importància d'aquesta mena de jocs al llarg de la història. Expliquen projectes educatius de promoció del joc tradicional, la cultura material i la immaterial dels jocs, l’ús de jocs tradicionals a les noves tecnologies, a les festes, a l’ensenyament no formal, als museus i en el turisme com a mecanismes d’integració dins la nostra societat intercultural. Els investigadors estudien les experiències de projectes realitzats a Catalunya (incidint en les Terres de l’Ebre), el País Valencià, Aragó, Galícia, Portugal o França. L’obra ens acosta a les últimes recerques, novetats i projectes sobre els jocs tradicionals.

Cap a mitjan dècada dels anys vuitanta, els líders de les federacions de jocs i esports tradicionals a Europa començaren a reunir-se de manera regular, de mnera que als anys setanta ja s’havia començat a percebre un ampli moviment de la societat civil instal·lat a Europa occidental, sovint en paral·lel amb la millora de la democràcia a diversos països, com ara Espanya amb la fi del franquisme. Les fonts de motivació eren les pròpies del context de l’esportista, tot i que també hi havia motivacions culturals i educatives, i sempre com un moviment lúdic alternatiu, encarnació de la renovació dels jocs i dels esports tradicionals. La voluntat dels seus membres era que el resultat esportiu no tingués un paper preponderant en la pràctica, deixant més espai per a la trobada humana i també a una pràctica vinculada amb la cultural local i, de retruc, amb la salut social. Així mateix, aquest moviment estigué, des dels seus inicis, molt atent al problema de la diversitat cultural. És també en aquest moment quan els jocs tradicionals descobriren punts en comú amb el moviment de l’esport per a tots, no orientats a la recerca de l’elit a través de la competició, sovint amb la participació dels ensenyants.

Una de les grans dificultats a eludir —a expurgar, es podria dir— va ser el complex d’inferioritat experimentat pels jugadors, els practicants, respecte del seu joc. Els jocs tradicionals foren acusats d’arcaisme pels defensors del «sistema esportiu modern», creant d’aquesta manera un sentiment d’humiliació en els practicants. Així doncs, ¿quines diferències hi ha, per exemple, entre el jeu de la crosse (joc del pal) del Nord de França i el golf? «El preu del material», podem afirmar sense por a equivocar-nos, però també el preu de la quota anual, perquè el joc en si mateix és gairebé idèntic. En el cas del primer joc, el material es fa localment i tot sovint se n’encarreguen els mateixos jugadors o gent del seu entorn. En el cas del segon, som al davant d’un sistema comercial on tot es compra i tot es ven. No han estat pas les característiques específiques del joc les que l’han fet famós, sinó que s’ha aconseguit a través d’un procés de mercantilització d’un producte comercial, associat a la imatge d’un joc practicat per les classes altes.

Avui en dia, la diferència entre els jocs tradicionals i els esports moderns es troba més aviat en una manera diferent de concebre la societat en la qual volem viure. D’una banda, es considera que la cultura popular pertany a tothom i que s’autoorganitza, principalment, a través dels voluntaris, de les associacions, dels jugadors, etc. De l’altra, la cultura popular esdevé, cada cop més, un producte comercial com qualsevol altre, una indústria, amb el predomini dels professionals de l’espectacle, dels esports professionals i del seu entorn comercial i financer. L’emoció humana —moment d’una gran intimitat i, per tant, de feblesa— s’usa cada cop més amb finalitats comercials. Si fem una anàlisi ràpida de la situació, podem concloure que tot el que hem dit prové de la fusió entre el món urbà i el món rural —aquest darrer a punt de desaparèixer; anàlisi desmentida pels nombrosos experiments duts a terme a escala europea i que demostren que el teixit urbà es pot arribar a organitzar de manera semblant a la dels barris rurals. Així doncs, som al davant d’un problema de decisions polítiques en el sentit general del terme. 

Els jocs tradicionals, locals, regionals, amb o sense competicions, són una espècie de filosofia, una manera de viure millor de manera conjunta, una manera de situar el «Nosaltres» davant del «Jo». «Nosaltres juguem, nosaltres decidim la nostra manera de viure». És doncs una manera de ser actor de la seva pròpia existència en el seu propi entorn, i no solament un espectador al marge. Aquesta diferència no significa un replegament sobre si mateix, més aviat el contrari, com ho prova l’entusiasme i les ganes d’intercanvi que constatem en els participants en cada activitat. Però es cert que els practicants són de totes les edats i que hem instituït un reglament que pretén que cada cultura i llengua siguin iguals, el que crea una estructura de societat on la tolerància és la regla moral que porta a cada moment la recerca de plaer en la descoberta d’altres cultures de joc, de rencontre, de diàleg i de compromís.

Amb els jocs tradicionals, ens trobem davant un concepte d’intercanvi interregional o nacional, però no de globalització o d’estandardització. Quan ens trobem amb jugadors d’altres regions, juguem als seus jocs, ells juguen als nostres, nosaltres descobrim la seva cultura, ells descobreixen la nostra. La finalitat no és imposar una cultura a una altra a través del joc o de l’esport, sinó intercanviar, construir lligams socials, el que no impedeix d’obtenir els resultats esportius que guarden un valor simbòlic. No obstant, els himnes nacionals s’obliden per mostrar que abans de tot formem part de la humanitat, enarborant els valors humanistes alhora universals i locals.

http://editorialafers.blogspot.com.es/2014/01/els-jocs-tradicionals-entre-lesport-i.html