Els joves de les faveles de Rio de Janeiro per Irene del Val
Geovani Martins (1991) va créixer
a diferents faveles del sud de Rio de Janeiro i a través dels tretze relats
breus que configuren el seu primer llibre O sol na cabeça ( 'Amb el sol al
damunt' 2018) ens narra petites grans experiències de la vida quotidiana dels
joves d’aquestes barriades. Martins ens transporta a un món on la norma és la
pobresa, la droga i la violència, que prenen forma en el tràfic de droga, les
armes de foc, la corrupció policial, el racisme i la diferència entre classes.
Narra la marginalitat de l’entorn a través de la mirada despreocupada d’un
adolescent que, tot i veure la lletjor, troba sentit a la vida en l’amistat.
La traducció Amb el sol al damunt
(Més Llibres, 2019) de Josep Doménech Ponsatí ha arribat a les meves mans ara
fa tres dies. Tenia en ment la pel·lícula brasilera de Fernando Meirelles,
Cidade de Deus (2002), adaptació de la novel·la homònima de Paulo Lins que, com
Martins, va néixer en una favela de Rio de Janeiro. En el llibre de Martins
també esperava trobar un relat de primera mà sobre la dura realitat que viu el
jovent de les faveles de Rio de Janeiro i he de dir que m’ha sorprès. El format
de relat breu serveix a l’escriptor per a representar situacions del dia a dia
que viuen diferents personatges a les faveles i a través d’un narrador, a
vegades omniscient, a vegades en primera persona, barreja de forma trencadora
preocupacions pròpies del jovent amb situacions de perill extrem per a
nosaltres impensables.
Martins fa servir l’argot del
carrer, utilitza expressions col·loquials i en especial el primer relat,
Voleio, està replet de paraulotes que sorprenen però que són molt
representatives del context que vol mostrar-nos. És una manera xocant d’entrar
al món de les faveles. Voleio aparentment és una excursió amb els amics a la
platja i d’entrada ni l’estil col·loquial ni les contínues referències a la
marihuana no són tan aliens al nostre entorn. No és fins al final del relat
quan veiem que està impregnat per la mort i la por a l’autoritat policial.
Al relat Espiral un noi no entén
perquè les velletes li tenen por quan se’l creuen pel carrer. La reiterada
situació sempre li fa venir ganes de plorar, fins que a poc a poc les mirades
racistes i classistes fan que entri en aquest joc que començarà i/o acabarà
quan es compri una arma de foc.
Ruleta Russa deixa entreveure la
facilitat amb què un adolescent (sovint per naturalesa inconscient) de la
favela pot entrar en contacte amb un revòlver del 38.
Estação Padre Miguel és un retrat
de la presència constant de les drogues i la violència policial amb què
conviuen els joves de Vintém, entre d’altres faveles.
La presència del sol és un continu
en els tretze contes. Martins aconsegueix que sentis la calor asfixiant que
envolta les cases i els carrer creant una boira que deforma el paisatge, com un
miratge. És l’irreal que trobem en El misteri de la favela i El cas de la
Papallona, protagonitzats per infants que viuen creant fantasies i espantats
amb les històries màgiques que els expliquen les àvies. «En Breno té nou
anys i és una criatura, l’eruga és com si fos una eruga criatura, però quan en
Breno sigui gran es convertirà en un home, no pas en una papallona, i els homes
no volen. El somni d’en Breno és volar, ja sigui com a pilot d’avió o com a
jugador de futbol.»
Els infants d’arreu del món tenen
aquesta innocència tan especial i els relats de Amb el sol al damunt parlen de
la dificultat de mantenir la innocència a la favela, del bon cor dels nens que
han nascut en un lloc desavantatjat i pels qui la distància entre el somni i la
realitat és abismal. Geovani Martins ens treu del nostre entorn conegut,
confortable i ens porta al seu terreny a través d’una narració senzilla i plena
de significat que sacseja la nostra consciència.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Si voleu participar, deixeu la vostra aportació i la recollirem, animeu-vos.