dijous, 13 de febrer de 2020

Els joves de les faveles de Rio de Janeiro per Irene del Val

Geovani Martins (1991) va créixer a diferents faveles del sud de Rio de Janeiro i a través dels tretze relats breus que configuren el seu primer llibre O sol na cabeça ( 'Amb el sol al damunt' 2018) ens narra petites grans experiències de la vida quotidiana dels joves d’aquestes barriades. Martins ens transporta a un món on la norma és la pobresa, la droga i la violència, que prenen forma en el tràfic de droga, les armes de foc, la corrupció policial, el racisme i la diferència entre classes. Narra la marginalitat de l’entorn a través de la mirada despreocupada d’un adolescent que, tot i veure la lletjor, troba sentit a la vida en l’amistat.

La traducció Amb el sol al damunt (Més Llibres, 2019) de Josep Doménech Ponsatí ha arribat a les meves mans ara fa tres dies. Tenia en ment la pel·lícula brasilera de Fernando Meirelles, Cidade de Deus (2002), adaptació de la novel·la homònima de Paulo Lins que, com Martins, va néixer en una favela de Rio de Janeiro. En el llibre de Martins també esperava trobar un relat de primera mà sobre la dura realitat que viu el jovent de les faveles de Rio de Janeiro i he de dir que m’ha sorprès. El format de relat breu serveix a l’escriptor per a representar situacions del dia a dia que viuen diferents personatges a les faveles i a través d’un narrador, a vegades omniscient, a vegades en primera persona, barreja de forma trencadora preocupacions pròpies del jovent amb situacions de perill extrem per a nosaltres impensables.

Martins fa servir l’argot del carrer, utilitza expressions col·loquials i en especial el primer relat, Voleio, està replet de paraulotes que sorprenen però que són molt representatives del context que vol mostrar-nos. És una manera xocant d’entrar al món de les faveles. Voleio aparentment és una excursió amb els amics a la platja i d’entrada ni l’estil col·loquial ni les contínues referències a la marihuana no són tan aliens al nostre entorn. No és fins al final del relat quan veiem que està impregnat per la mort i la por a l’autoritat policial.

Al relat Espiral un noi no entén perquè les velletes li tenen por quan se’l creuen pel carrer. La reiterada situació sempre li fa venir ganes de plorar, fins que a poc a poc les mirades racistes i classistes fan que entri en aquest joc que començarà i/o acabarà quan es compri una arma de foc.

Ruleta Russa deixa entreveure la facilitat amb què un adolescent (sovint per naturalesa inconscient) de la favela pot entrar en contacte amb un revòlver del 38.

Estação Padre Miguel és un retrat de la presència constant de les drogues i la violència policial amb què conviuen els joves de Vintém, entre d’altres faveles.

La presència del sol és un continu en els tretze contes. Martins aconsegueix que sentis la calor asfixiant que envolta les cases i els carrer creant una boira que deforma el paisatge, com un miratge. És l’irreal que trobem en El misteri de la favela i El cas de la Papallona, protagonitzats per infants que viuen creant fantasies i espantats amb les històries màgiques que els expliquen les àvies. «En Breno té nou anys i és una criatura, l’eruga és com si fos una eruga criatura, però quan en Breno sigui gran es convertirà en un home, no pas en una papallona, i els homes no volen. El somni d’en Breno és volar, ja sigui com a pilot d’avió o com a jugador de futbol

Els infants d’arreu del món tenen aquesta innocència tan especial i els relats de Amb el sol al damunt parlen de la dificultat de mantenir la innocència a la favela, del bon cor dels nens que han nascut en un lloc desavantatjat i pels qui la distància entre el somni i la realitat és abismal. Geovani Martins ens treu del nostre entorn conegut, confortable i ens porta al seu terreny a través d’una narració senzilla i plena de significat que sacseja la nostra consciència.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada