“No soc el teu fill però ets el meu pare” per Francesc Orteu
Escriptor i pare d’un fill
biològic i d’un de la parella, Marçal i Biel, de 12 i 20 anys. Fa classes a
l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès i publica ‘La veritable història
d’una mentida’ (Univers) sobre el xoc entre cultura culta i rural
La gent que som de poble tenim un
doble procés d’adaptació: el generacional que viu tothom i el particular d’anar
veient com recula, més a poc a poc o més de pressa, la manera de viure
tradicional.
Tu vas néixer en un poble del
Lluçanès de 300 habitants.
A casa teníem televisió i cotxe,
però també he anat al tros amb carro, he arrencat patates i espellofat blat de
moro. El fill petit encara ha estat a temps de viure experiències relacionades
amb aquest món antic. Un dia la mestra els va parlar del Museu del Càntir
d’Argentona i a la classe només dos o tres sabien què era i per a què servia.
I quan els expliques que abans
els telèfons estaven fixats a la paret, no s’ho creuen. Per a què pot servir
lligar un telèfon?
Els meus pares van passar de cantar
tonades populars mentre guardaven les vaques al radiocasset comprat a Andorra,
gairebé d’un dia per l’altre. Ara miro que els fills, enmig de tot el tragí de
màquines i pantalles, puguin trobar temps per aprendre cançons populars, per
sentir llegendes, dites i frases fetes, i que trobin el gust de xerrar bé, de
renegar amb gràcia, de compartir anècdotes o de fer-ne néixer estirant el fil
de la realitat.
La teva és una família cosida...
En el nostre cas ha sigut senzill.
Les dues famílies, les extenses, vull dir avis i àvies, oncles i ties, tothom
s’ha fet seus els dos nanos de manera natural i plena. Les dues famílies s’han
conegut i s’ha creat una bona amistat. Potser sembla idíl·lic però és real.
L’estimació i l’obertura de mires beneficia a tothom.
Però quins errors has procurat
no cometre?
Has de tenir sempre clar que tu no
ets el pare d’un fill no biològic, que de pare ja en té un. Per altra banda, no
pots deixar de fer de pare perquè espera que també el tractis com un fill. I,
de fet, ho és. El sents com a fill. El gran m’ho va dir un dia: “Tu no ets el
meu pare, però jo soc el teu fill”.
Quina gran frase. Quina manera tan
senzilla de dir-ho.
A l’adolescència això es complica,
perquè és l’hora de matar el pare i aquests nanos n’han de matar dos.
Tu i ell discrepeu gaire, en
gustos culturals?
Home, si et dic que es posa unes
malles de lleopard i se’n va a punxar discos de rap o trap fins a altes hores
de la matinada... Però m’agrada que ho faci. Una vegada la seva colla van
actuar al poble i jo no els vaig anar a veure. Crec que potser sí que li hauria
fet gràcia que el veiés, però també va estar més tranquil actuant sense ser jo
allà. L’endemà molta gent em va felicitar a mi.
I amb el petit?
És molt lector i li vaig recomanar
Tolkien, L’illa del Tresor... però em va dir que els trobava lents. Els lectors
joves d’ara no tenen tanta paciència com nosaltres i busquen lectures amb un
ritme endimoniat.
¿Recordes alguna cosa que
t’hagi dit no fa gaire que t’hagi fet somriure?
Un dia em va dir que les millors
fotos són les que no fem. Això em va fer molt feliç, perquè d’aquestes fotos
que no arribem a fer és d’on surten els records i les anècdotes, que són un
dels lligams potents que tenim les famílies.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Si voleu participar, deixeu la vostra aportació i la recollirem, animeu-vos.