Testosterona i cops baixos per Silvia Cruz Lapeña
Si en el trànsit de l'emoció
(agressivitat) a la pràctica (violència) ells arriben a la meta amb més
freqüència, és més culpa de l'educació que de l'hormona
Rambo és ‘testosterònic’. I
Sylvester Stallone, l’actor que l’interpreta. També la societat que critica ‘Lo
inevitable’, obra de la companyia Dunacatà. I James Bond, Schwarzenegger o
Hollywood sencer. La paraula s’ha començat a utilitzar aquí aquest 2019 i
encara no és al diccionari, però als Estats Units es fa servir des de fa dues
dècades. Per exemple, en articles que analitzen la imatge de grups com Led
Zeppelin: mà al paquet, lletres sexistes o les fans com a mesura del seu
capital eròtic.
Fa poc, ‘testosterònic’ va passar
a la política quan Gabriel Rufián li va dedicar a Pablo Iglesias per
criticar-li que no semblés que l’importés repetir les eleccions –i després, a
Pedro Sánchez per no agafar-li el telèfon a Quim Torra–. Si a vostè li sembla
que aquest neologisme és despectiu, no s’equivoca: més que una paraula és una arma
llancívola. Ho demostra el fet que sembli un terme germà d’un altre que va
començar sent un diagnòstic i va acabar com un insult: ‘histèrica’.
El més dolent de ‘testosterònic’
és que desvia el focus de l’àmbit social a l’individu; d’allò après a la carn,
l’os i la sang i d’aquesta manera, sembla que assumim que la violència
masculina sigui una mica natural, inevitable. Una premi Pulitzer ho va negar
taxativament: «Tampoc la capacitat de comportar-se de manera agressiva o
dominant requereix un substrat hormonal», va explicar Natalie Angier a ‘Mujer,
una geografia íntima’. A les pàgines d’aquest llibre dedicat a conèixer i
celebrar el cos femení, l’autora va venir a dir que immoral o il·legal pot ser
un comportament, no un nivell hormonal. Alhora, va recordar que la
bel·licositat no és exclusiva dels homes i que si en el trànsit de l’emoció
(agressivitat) a la pràctica (violència) ells arriben a la meta amb més
freqüència, és més culpa de l’educació que de la testosterona.
Autodefensa
En aquesta formació s’inclou
l’autodefensa. A ningú se li escapa que la diferència entre el «defensa’t» dit
als nens i el «no siguis burra» són només uns testicles. Actuem com si les
dones no poguessin provocar sang, només donar llet. I això que Lady Macbeth
(ficció) i les vikingues (història) van fer les dues coses amb idèntica
eficàcia. I així, reduint-nos a úter i dolçor, la protecció de la dona sempre
va dependre de l’home –de vegades, del mateix que l’agredeix, la viola i la
mata– o de les forces de l’ordre.
Per això Angier diu: «El cervell
és flexible» i ens recorda que el que hem aconseguit amb una educació errònia
es pot canviar amb una de més justa. Comencem a fer-ho i les lleis ens emparen,
però fins que tots creguem en la igualtat –si tenim en compte que el 2018 les violacions
comeses per menors van augmentar un 43%, sembla que trigarà– fa falta un
equilibri. ¿I si passés per dir a les nenes que el seu cos és seu i han
d’aprendre a defensar-lo? Amb 49 mortes en 10 mesos –més que en tot el 2018–
potser apressi més l’autodefensa que encunyar paraules que només valen com a
cops baixos.
A més, la realitat dels cossos i
els sexes ha canviat. ¿És home o dona la persona amb síndrome de Morris,
conegut també com a feminització testicular? ¿I la de gènere fluid, terme
referit a la identitat, no a l’àmbit fisiològic? Per això, ‘testosterònic’
és una puntada de peu a qualsevol entrecuix tot i que l’impacte, com gairebé
sempre, rebota en les dones.
Insult o afalac
Vegem un exemple. Angier parla del
que en el passat, en ciències socials, es va dir «variants errònies»:
senyores físicament ‘normals’ que no es comportaven com la resta de les dones.
La denominació ja no es fa servir, però és subjacent en algunes anàlisis que
s’han fet, per exemple, sobre l’obra de la cineasta Katherine Bigelow, a qui
s’ha arribat a definir com a «addicta a la testosterona». A ningú se li
acut dir que Lorca estigués enganxat als estrògens per observar i explicar les
penes de Yerma, Bernarda Alba o Rosita la soltera, ja que ens sembla normal que
un senyor pugui parlar de qualsevol cosa. De Bigelow, però, s’ha dit –alguns
com a insult, altres com a afalac– que les seves històries semblen explicades
per un home, sigui el que sigui això en aquests temps.
María Zambrano va apuntar que «muda
és tota vivència que no té paraula» i si ‘testosterònic’ vingués a
explicar una cosa nova, caldria dotar-la d’un altaveu potent. Però per
descriure el menyspreu i la violència, i fins i tot alguns gestos, tenim
‘masclisme’, una paraula tan eficient i que abasta tant que inventar-ne una de
parcial i despectiva només contribueix a enterbolir més l’ambient i que se’ns
en vagi la força per la boca.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Si voleu participar, deixeu la vostra aportació i la recollirem, animeu-vos.