Violència contra la infància per Carlos González
La història de la humanitat està
marcada per la violència. Fa només un segle es considerava completament normal
que un policia pegués als detinguts; un cap, als seus treballadors; un oficial,
als seus soldats, o un marit, a la seva dona. A poc a poc, en una petita porció
del món, aquestes coses han deixat de ser aprovades per la societat. No només
estan prohibides legalment, sinó també socialment. No és que no es facin; hi ha
maltractaments com hi ha assassinats, i potser sempre n’hi haurà. Però ningú,
tret dels delinqüents, ho troba acceptable.
Queda encara una zona fosca: la
violència contra els infants. Encara molta gent considera que una “bufetada
a temps” és una eina educativa, que una bufetada no són maltractaments. (I
a una dona? Quantes bufetades cal pegar perquè siguin maltractaments?) Mai no
acceptaríem, esclar, que un adult desconegut pegués a un nen. Però si ho fa un
progenitor o un mestre (precisament les persones que tenen el deure de
protegir-lo i educar-lo), aleshores molts ho accepten com una forma legítima de
“corregir” un nen.
Ja fa molts anys, quan el nostre
Codi Civil va prohibir per primera vegada pegar als nens, em van convidar a
parlar en una emissora de ràdio. “Volem fer un debat -em van dir- entre algú
a favor i algú en contra de les bufetades als nens”. “Impossible -vaig
contestar, innocent de mi-, no trobareu ningú que en parli a favor”. Perquè
segurament existeix algú partidari de pegar a les dones o als homosexuals, però
¿dir-ho en públic, a la ràdio? Doncs sí, van trobar algú (una psicòloga, em
sembla que era) disposat a defensar públicament que es pot pegar als fills, i
que la llei no ho hauria de prohibir. I trucaven pares i mares, la majoria a
favor de les bufetades.
El que més em va sorprendre va ser
la banalitat dels arguments. Si haguessin dit “Li vaig pegar perquè va pujar
a la moto havent begut”, ho podria haver comprès. No ho hauria aprovat, no
crec que això justifiqui un cop, o que el cop sigui la manera adequada d’educar
el fill; però hauria entès l’error d’uns pares que perden els nervis davant
d’una situació molt perillosa. Però és que em parlaven de nens de tres anys que
tiraven un paper a terra o posaven els peus sobre el sofà. “Si no li pots
pegar, ¿com li fas comprendre que això no es fa?” Jo intentaria parlar amb
ells.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Si voleu participar, deixeu la vostra aportació i la recollirem, animeu-vos.