L'Herodes de l'Eixample per Carlos Márquez Daniel


Hi ha gent que no suporta els nens i un d'ells ha decidit fer pública la seva fòbia en un banc de Sant Joan

Mentre els xavals juguen a la zona infantil, guanyada als cotxes gràcies a la reforma del passeig de Sant Joan, una àvia abriga la seva neta, que es mor de ganes d’anar a saltar amb els seus amics mentre endrapa el bocata del berenar. A l’aixecar-se del banc de fusta, la senyora deixa al descobert un missatge en el suport del seient: «Nens, no». Crida l’atenció l’absència de grisos, la claredat d’idees, de com algú va decidir, amb total llibertat però amb la mateixa dosi de mala llet, compartir amb els seus la seva aberració cap a les criatures, que per a ell no seran més que mocosos que destorben. Ho va pintar fa un parell de setmanes al costat d’un parc de gronxadors moderns i cavalls amb molla, i també al costat de la sortida d’una escola dels maristes. Que sigui precisament d’aquest orde religiós alimenta les hipòtesis, la veritat... 

Salta a la vista que aquest Herodes contemporani no ha tingut sort en el seu afany de fer fora els marrecs. Pot ser que es referís només al banc, perquè en les seves hores de festa potser volia disfrutar-lo sense tanta ensopegada de metre i mig. O, pot ser que, com sembla, l’odi –no concretat– cap als éssers humans de mida reduïda sigui alguna cosa més profunda. Algunes mares de l’escola asseguren que va aparèixer fa gairebé tres setmanes. I continua allà. Una d’elles ni s’hi havia fixat. No semblen donar-hi gaire importància, potser per ser massa explícit i mancat de concreció. «Pot ser que hagi sigut el boig aquell que veiem de vegades», diu una d’elles. «No ho crec; aquell està malament del cap, però mai ha dit res als meus fills», li respon l’altra. Podria tractar-se d’una persona que pateix pedofòbia, que sona fatal, però és una por irracional dels nens i dels nadons que pot arribar al pànic. L’afectat pot patir marejos, nàusees, sudoració o dificultat per respirar; símptomes propis de l’ansietat. Si és el seu cas, seria bo que sol·licités assistència psicològica per trobar l’arrel del problema. No consta que compartir aquest rebuig en un banc del carrer formi part de la teràpia.

El nostre Gargamel

Si el desig d’aquest individu s’entengués de manera literal, Barcelona hauria de fer fora 163.000 persones, que són els censats menors de 12 anys. Es pot fer, però el més fàcil seria esborrar la pintada i intentar que el seu autor sigui una persona una mica més tolerant, una mica més feliç. Sense esperar que es converteixi en el cangur del barri, però tampoc el Gargamel dels petits habitants de la ciutat. Li aniria bé passar pel videoclub i llogar la pel·lícula ‘Hijos de los hombres’, dirigida per Alfonso Cuarón i estrenada el 2006. Aquesta cinta futurista ens trasllada a l’any 2027, quan el planeta, de manera inexplicable, ha perdut la capacitat de procrear i l’humà més jove, de 19 anys, acaba de morir, fet que encara agreuja més la situació. Sense recórrer a efectes especials, el director evita centrar-se en les causes de la infertilitat –com sí que es fa en el llibre homònim de P. D. James en què es va inspirar– per pinzellar una fina metàfora d’un món sense esperança. Sense nens no hi ha paradís.

Barcelona, tot i que de manera més subtil, també ha dirigit missatges discutibles als més menuts. La prohibició de jugar a pilota a les places, per exemple. «Niño, deja ya de joder con la pelota», endevinava Serrat en la seva cançó ‘Esos locos bajitos’. No s’arriba al nivell de països com Sud-àfrica, on és habitual trobar hotels que no permeten l’entrada ni a gossos ni a criatures, però que la capital catalana rebutgi els petits futbolistes resulta cridaner. En diverses ocasions, just a sota d’aquest cartell, algú ha respost amb similar crueltat: «Doncs ens droguem». Home, ni una cosa ni l’altra. Finalment, el consistori va decidir suavitzar el to i ja s’ha posat a canviar els senyals per altres que conviden a «jugar respectant». Queda pendent modificar les multes que preveu l’ordenança de civisme, aprovada el 2005, que prohibeix «la pràctica de jocs a l’espai públic que pertorbin els legítims drets dels veïns i veïnes». Les sancions, compte amb això, oscil·len entre els 750 i els 1.500 euros.

Més enllà del contingut, mereix una menció el continent, ja que el banc del carrer, per la seva orografia, no acostuma a ser carn de grafiter tret que sigui per estampar la seva firma. Just darrere del que porta el missatge de «Nens, no» n’hi ha un altre en què es pot llegir «POSE=GAL», en un clar exemple que la dislèxia també pot afectar les sigles de partits polítics. No és el mateix autor, perquè la tipografia és diferent, i el traç, més gruixut. També a Barcelona, un altre banc es va despertar fa anys amb el text «A cavall regalat no te’l fiquis per la vena». O el que a Pamplona resava, entre signes d’exclamació, que «el vegetal és sense tonyina».

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Teorías de la Adolescencia: Stanley Hall y Margaret Mead

QUI SÓN? COM ELS VEIEM? CENTRES DE MENORS (CRAE I CREI)

PERFIL Y FUNCIONES DEL EDUCADOR SOCIAL.