Pinzellades del XXX Fòrum Local d'Educació per Jaume Forés Juliana

El dijous 21 de novembre, a l’Auditori de la Facultat d’Informació i Mitjans Audiovisuals de la Universitat de Barcelona, es va celebrar el XXX Fòrum Local d’Educació organitzat per la Diputació de Barcelona. Malgrat que les competències educatives corresponen a la Generalitat, molts ajuntaments juguen un paper clau en l’àmbit educatiu més enllà de les ensenyances obligatòries; no en va la majoria de corporacions municipals s’ocupen de les escoles bressol, les escoles d’adults, les d’educació especial o les d’educació artística.

Foto: Arxiu

El plat fort de la jornada va ser el diàleg entre Joan Manuel del Pozo, doctor en Filosofia i professor emèrit de la Universitat de Girona, i Mònica Nadal, directora de recerca de la Fundació Jaume Bofill. Seguidament, 18 representants de diversos àmbits del món educatiu van compartir les seves experiències i van exposar quins reptes i oportunitats creuen que ens depararà el futur de l’educació entesa des de l’àmbit local. Molts dels seus diagnòstics coincidien plenament amb els arguments exhibits per Del Pozo i Nadal en el seu debat. La jornada va finalitzar amb un col·loqui sobre polítiques educatives locals entre diversos regidors i regidores de la Província de Barcelona moderat pel pedagog, periodista i sociòleg Jaume Carbonell.

Les idees més recurrents al llarg de totes les sessions van ser tres: la necessitat imperiosa de col·laborar i treballar en xarxa entre tots els agents educatius del territori, curriculars i no curriculars, l’evidència que ens dirigim cap a un model d’aprenentatge al llarg de la vida, i la crida a combatre les desigualtats creixents de la societat mitjançant una major equitat i justícia social. No és d’estranyar que aquests enunciats coincideixin amb els postulats dels Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) de l’ONU. Aprovats el 2015 en el marc de l’Agenda 2030 pel Desenvolupament Sostenible, els ODS van ser citats diverses vegades al llarg de la jornada. En especial el número 4, que versa específicament sobre l’educació i promet “garantir una educació inclusiva, equitativa i de qualitat i promoure oportunitats d’aprenentatge al llarg de tota la vida per a tothom“.

Tal com va reconèixer Manuel del Pozo, els ODS “poden semblar la carta als Reis, però millor ser ambiciosos que quedar curts”. Tot seguit, va dissertar sobre com s’ha d’interpretar el concepte de “qualitat” en el context educatiu. Des del punt de vista de la Racionalitat Tècnica, imperant a finals del s. XIX i principis del XX, la “qualitat” s’entén com a sinònim de “perfecció i consistència”, una concepció que vaticinava i va ajudar a cimentar els moviments autoritaris posteriors, ja que com el professor va admetre, “la perfecció és feixista”. La Lògica Tecnoindustrial nascuda arran de les Guerres Mundials identificava l’educació de “qualitat” com aquella que s’adequava a una finalitat concreta, seguint els principis del fordisme. Més recentment, l’accepció elitista de “qualitat” l’equipara al concepte “d’excel·lència”, mentre que una visió més ergonomista concep l’educació de “qualitat” com aquella que fa un correcte “retiment de comptes” justificant la inversió feta tenint en compte els resultats. Finalment, la idea més humanista l’entén com aquella que permet la transformació personal de l’individu i el fa créixer en coneixement, però també en valors, millorant la persona en el procés.

Aquest últim significat és el que Del Pozo defensa que cal aplicar als ODS, ja que “aprendre és créixer” i “molts elements vitals queden fora de la formació habitual”. En aquest punt, Jordi Umbert, director de l’Escola d’Arts en Viu del Prat del Llobregat, va coincidir amb el professor Del Pozo, quan defensà, tot seguint els postulats d’Eliot Eisner, que “més enllà de la llengua i la numeració hi ha altres llenguatges pel creixement de les persones” i reivindicà el paper de les Escoles d’Arts com a eines de transformació personal i comunitària. Com bé va explicar Mònica Nadal en introduir el concepte “d’enriquiment educatiu”, “cap infant pot aspirar a allò que no coneix”; per tant, des de l’àmbit educatiu cal vetllar per fer-los conèixer el seu entorn i les altres realitats que els envolten, reivindicant una gran diversitat d’activitats que configurin un catàleg variat d’oportunitats educatives: des d’excursions, caus i esplais, fins a museus i biblioteques, passant per la pràctica artística, sigui musical, escènica o plàstica.

Aquesta atenció a les necessitats vitals de cadascú reforça la idea expressada per Del Pozo que cal treballar per reconèixer la singularitat de tothom, per reconèixer els individus com a tals. Segons ell, una de les grans característiques de la humanitat és la inseguretat, els humans necessitem reconeixement per guanyar en seguretat, altrament anomenada autoestima, i aquesta autoestima es reforça quan som acceptats tal com som. El sistema educatiu hauria de treballar per saber apreciar les capacitats de cadascú. Per Del Pozo, la igualtat d’oportunitats no s’assoleix quan s’entrena la gent per anar obtenint victòries al llarg de la vida: unes bones qualificacions, una carrera, una bona feina, etc; això només fomenta la individualitat i la competència, ja que, a la llarga, també es persegueix assolir victòries sobre els altres, sinó quan s’entrena la gent per obtenir la victòria sobre un mateix, assolint un equilibri emocional i una capacitat de transformació constant.

La singularitat personal ens acosta al tema central del diàleg entre Del Pozo i Nadal: la proximitat, el paper que pot desenvolupar en l’àmbit educatiu l’administració i l’entorn local. Com va manifestar Jordi Collet, professor de Sociologia de l’Educació de la Universitat de Vic, “cal combatre les polítiques educatives homogènies, cal donar més importància a les característiques educatives de cada territori; deixar de fer polítiques per a la comunitat educativa i passar a fer-les amb la comunitat educativa”. Nadal assegurava que “és en l’àmbit local on s’articulen els grans plans i les grans lleis educatives, l’escola no té capacitat per si sola d’ajustar els canvis immediats del món, però l’ecosistema local sí que pot adaptar-se”. Boris Mir, professor i director adjunt del programa Escola Nova 21, llançava la següent pregunta: “Com es descentralitza el poder educatiu del país?”

Així doncs, el professor Del Pozo va enumerar els avantatges que la proximitat aporta a l’administració educativa local: major coneixement del context que envolta la comunitat educativa, és a dir, un context més cognoscible; més facilitat de comunicació i de pacte, tot demostrant que la cultura del pacte és bona i eficaç; major atenció al respecte singularitzat o el que ell va anomenar l’ètica de la cura o la política de la cura, de parar atenció a l’entorn i de vigilar amb les decisions polítiques; major flexibilitat planificadora que els departaments autonòmics d’educació o el Ministeri de torn; major adaptabilitat en cas de necessitats especials; increment dels valors comunitaris com la confiança, el compromís o la responsabilitat i, sobretot, una major capacitat d’establir connexions i col·laboracions que, com hem vist, va ser una de les reivindicacions estrella de la jornada.

A la llum d’aquestes reflexions, es fa patent, que una de les majors inquietuds del sector és saber com adaptar l’educació a un món canviant com el nostre. I no ens referim únicament als canvis constants de plans d’estudis, sinó a com fem front a les desigualtats i injustícies creixents d’un món cada vegada més segmentat per causes tecnològiques tal com van denunciar a l’uníson Del Pozo i Nadal.

Del Pozo va alertar de les conseqüències que pot comportar la irrupció del Big Data i de la Intel·ligència Artificial i, malgrat que encara no puguem copsar si seran positives o negatives, va advertir sobre la necessitat de “saber destriar el que és real del que no, i més ara que tenim tecnologies especialitzades a generar altres realitats i aparences”. No obstant això, va admetre que no sempre escollim bé i va assegurar que un dels objectius de l’educació és ser lliures i que cal “aprendre a triar bé per a poder ser lliures”. Al seu torn, Nadal defensà que les noves tecnologies, a despit de la seva potencialitat, ens han desconnectat, “fragmenten i aïllen la gent” i, malgrat que inicialment prometien un major accés al coneixement, amb el temps, han estat la porta d’entrada d’una major desinformació i desigualtat. “Com ens ho fem perquè aquest món de potencialitats no vagi al servei de les injustícies creixents d’aquest món?” es preguntava només començar el debat.

Aquestes injustícies reclamen reassignar recursos al model escolar per poder beneficiar la propera generació; en paraules d‘Ismael Palacín, director de la Fundació Bofill, “cada generació ha de tenir la seva revolució educativa per ser útils i rellevants per a les noves generacions”. Jaume Aguilar, membre de la Federació de Moviments de Renovació Pedagògica de Catalunya, va assenyalar el drama de la desigualtat en recordar que actualment un terç de la població infantil del país està per sota del llindar de la pobresa. És clar que cal més equitat educativa, però com va manifestar Del Pozo: “l’equitat educativa no és un problema educatiu, és un problema polític fortíssim; depèn de gravíssimes decisions polítiques de fons que són les que faciliten l’existència de desigualtats al món. Podem posar pegats des del servei educatiu, però l’arrel és política”. Així doncs, com a grans reptes globals de futur, va indicar la necessitat de reforçar el sistema democràtic davant dels moviments que volen enderrocar-lo i la urgència de defensar la justícia laboral, no només exigint una millor distribució de la riquesa augmentant les retribucions salarials, sinó també exigint feines dignes, ja que, tot citant a Richard Senett, va assegurar que “el treball és el centre de la vida de les persones”. Malgrat considerar la globalització com un procés amb més perdedors que guanyadors, Del Pozo creu insensat i ingenu provar d’aturar-la o revertir-la, però en canvi, sí creu possible modificar-la. En aquest sentit, va assenyalar les dues grans corrents transformadores actuals segons el seu parer: el feminisme i l’ecologisme.

Joan Manuel del Pozo va esbossar, en definitiva, quins són els valors que haurien de guiar l’educació en aquests inicis del segle XXI: l’adquisició de coneixement crític, la persecució del valor social entès com a justícia, l’apreciació del valor de la bellesa com a font de conreu de la creativitat, el foment de l’adaptabilitat i la flexibilitat, el domini de l’habilitat comunicativa i la defensa d’una comunicació veraç i la difusió de la solidaritat ambiental i ecològica.

https://www.nuvol.com/llengua/apunts-per-educacio-del-futur-69775