Amistat que guareix
Amics que guareixen
“Només en el perill es coneix el vertader amic”.Ciceró
“La verdadera amistat és com la fluorescència, resplendeix millor quan tot s’ha enfosquit.”Rabindanhat Tagore
Per la meva tasca d’orientació familiar m’he trobat escoltant problemes quotidians, problemes o conflictes que moltes vegades els podria solucionar una bona amiga. El bon amic deixa rastre i fins i tot quan no hi és o, ni que passin els anys, queden en el cor i memòria de la persona que ha estat amiga les vivències i les ajudes que han existit.
Fixem-nos que encara ara ens queden amics de la nostra adolescència perquè vam compartir amb ells moltes emocions.
Fins i tot, persones introvertides de mena necessiten ser escoltades i compartir el que els hi bull dins. L’extravertit parla a l’instant amb el seu amic del seu estat d’ànim. El que és més introvertit ho acostuma fer quan ha passat un temps. L’un i l’altre, tot i ser diferents de temperament, necessiten fer-ho. Els psicòlegs en saben molt de tractar traumes que han quedat dins; que venen d’algun fort disgust; que s’han de treure per no amargar-nos la vida i no amargar la dels altres.
És de la poetessa americana, Emily Dickinson, aquest poema:
“Si puc evitar que un cor pateixi,
No hauré viscut en va
si puc alleugerir el dolor d’una vida o guarir una ferida
No hauré viscut en va”
Saber fer expressar els sentiments – com fa Robin Hood - a la llegenda escrita per Defoe, també guareix.
Així es dirigeix ell a un jove simpatitzant de la seva causa:
“Parla lliurement i revela’ns les teves preocupacions. El fluir de les paraules apaivaga el cor de qui pateix; és com obrir les comportes quan l’embasament està a punt de desbordar-se”.
Aquest consell de l’intrèpid Robin ens fa pensar que no és bo que quedi res a dins del cor sense expressar-ho i ens ajuda a veure la necessitat dels amics per escoltar-los i l’amic receptor, deixar temps per l’explicació.
Certament, tant una gran alegria com un gran dolor necessiten de l’amic, l’amiga, per gaudir-la o plorar-ho amb ell/a.
Ara mateix recordo un dia que, un cop finalitzada la sessió d’un Congrés sobre valors, un col·lega em va fer una pregunta sobre un tema concret. Vaig començar a contestar-lo, però de sobte va girar cua per anar a enraonar amb un altre grup, un grup que ja estava engrescat en una conversa, i segur que els va interrompre. La veritat és que quan deuria recordar que m’havia deixat amb la paraula a la boca, ja no em va trobar, jo ja no hi era. No m’havia deixat expressar lliurement. Ja es veu que ell no era ni el Robin Hood ni havia llegit el que ens deia Defoe. Ja sé que no ho hi va haver cap mala intenció, però aquella actitud em va fer pensar amb el que fem els amics o els pares en moments deprecipitació quan no escoltem.
Senzillament hi a qui “va a la seva” i pot perdre a aquells que amb tracte i temps podrien ser amics seus o inquietuds dels fills, com em va passar amb mi amb el col·lega que compartíem els mateixos interessos per l’educació.
A molts ens sembla que ens falta temps per estar amb els amics, i, malauradament, és cert. Tots tenim obligacions de feina o de família, fills petits, avis grans, o bé alguns compromisos ineludibles per la nostra situació, que ens fan anar curts de temps. Una solució ràpida és sempre el telèfon. Amb el telèfon, al escoltar la veu tenim molts més elements per saber quin estat d’ànim té l’amic, si és de tristesa o és d’alegria. Avui, que anem a cent per hora, un mail per fer un seguiment d’una malaltia, d’un naixement, d’un assumpte familiar o econòmic, també fa saber que un es recorda de l’amic.
Definitivament, tenir un amic ens recorda que l’altre existeix, que haig de donar-m’hi i que hi puc confiar, que no estem sols i que, per créixer y superar-nos, hem de avançar de costat amb els altres, uns altres amb els que ens podem trobar complementats, reflectits o contrariats per aprendre a respectar i a escoltar opinions diferents a les nostres i, aquest punt és fonamental per encaixar el trencaclosques de la convivència.
Els bons amics guareixen les ferides que ens procuren els mals de caps de cada dia i com també ens diuen la Mafalda i la Susanita ens procuren estones per divertir-nos i riure junts. Tot un privilegi.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Si voleu participar, deixeu la vostra aportació i la recollirem, animeu-vos.