ELS AGENTS DE SOCIALITZACIÓ

Introducció

La socialització és el procés mitjançant el qual el nadó indefens es converteix en una persona amb consciència de si mateixa i amb intel•ligència, capaç de manejar les formes culturals en les que va néixer. Durant el curs de la socialització, especialment durant els primers anys de vida, els nens aprenen les formes de comportament de la gent adulta o de la gent més gran, tot perpetuant així els seus valors, normes i pràctiques socials. Totes les societats posseeixen característiques que perduren durant llargs períodes de temps, per bé que els seus membres canviïn.

La socialització connecta diferents generacions les unes amb les altres. El naixement d’un nadó altera la vida de qui són responsables de la seva educació, la qual cosa els proporciona noves experiències d’aprenentatge. L’educació dels fills generalment vincula les activitats dels adults amb la dels seus fills per a la resta de les seves vides. I succeeix de manera semblant quan un pare es converteix en avi: tot plegat va construint lligams entre diferents generacions.

El procés d’aprenentatge cultural és molt intens durant la infantesa; però tot i així, l’aprenentatge i l’adaptació continuen durant tot el cicle vital.

Els agents de la socialització

Els sociòlegs acostumen a considerar que la socialització es produeix en dues fases generals, en les quals participen tot un seguit de diferents agents de socialització. Els agents de socialització són grups o contextos socials en els quals succeeixen processos significatius de socialització. La socialització primària té lloc durant la infantesa primerenca i la més tardana, i és el període més intens d’aprenentatge cultural. És el moment en que els nens aprenen el llenguatge i les pautes bàsiques de comportament que creen les bases per un aprenentatge posterior. En aquesta fase el principal agent de socialització és la família. La socialització secundària té lloc en una fase posterior dels nens i durant la maduresa, i són altres els agents socials que assumeixen part de la responsabilitat de la família. L’escola, els grups d’iguals, les organitzacions, els mitjans de comunicació i, en darrer terme, el lloc de treball són les noves forces socialitzadores dels individus. La interacció social que es produeix en aquests contextos contribueix a que les persones aprenguin els valors, les normes i les creences que constitueixen les pautes de la seva cultura.

La família

El ventall de contactes familiars que experimenta el nen no és pas igual en les diferents cultures. Generalment, arreu la mare és l’individu més important durant els primers anys de la vida del nen, però les característiques de les relacions entre mares i fills estan influïdes per la forma i la regularitat dels seus contactes. Al seu torn, aquesta relació es veu marcada pel caràcter de les institucions familiars, i la seva relació amb altres grups de la societat.

En les societats modernes la major part de la socialització primerenca té lloc dins d’un context familiar reduït. La major part dels nens occidentals passa els seus primer anys de vida en una unitat familiar composada per mare, pare, i potser un o dos fills més. Però, a d’altres cultures, els oncles, tietes i avis solen formar part de la mateixa unitat familiar i acostumen a tenir cura dels nens des que són nadons. Fins i tot a la nostra societat, alguns nens creixen en llars monoparentals, altres nens són a càrrec de dos agents materns i paterns (pares divorciats, padrastres o madrastres. Actualment, també un important nombre de dones amb fills tenen feina fora de casa i torna a la feina poc temps després de donar a llum. 

Tot i aquestes circumstàncies i variacions, normalment la família segueix essent el principal agent de socialització des dels primers anys de vida fins l’adolescència, i posteriorment, en una seqüència de desenvolupament que connecta les distintes generacions.

Les famílies ocupen diferents llocs dins les institucions generals d’una societat. A la majoria de les societats tradicionals la família en la que havia nascut una persona determinava extraordinàriament la seva posició social per a la resta de la seva vida. En les societats modernes, la posició social no s’hereta de la mateixa manera, per bé que la regió i la classe social de la família en la que s’arriba al món afecten als models de socialització, atès que els nens adquireixen característiques de comportament dels seus pares o d’altres persones del seu barri o comunitat.

Els diferents sectors de les societats mostren models d’educació i disciplina, així com valors i expectatives molt variats. Així podem entendre la influència dels diferents tipus de context familiar si pensem en com és la vida per un nen que creix en una família pobre pertanyent a una minoria ètnica que resideix en una àrea urbana empobrida i la comparem amb la vida d’un altre nen en una família “blanca” acomodada que viu en un barri residencial. 

Naturalment que pocs nens –o cap- assumeixen incondicionalment els punts de vista dels seus pares. I això és més cert en les societats contemporànies, on el canvi és tan ràpid i tan generalitzat! També cal assenyalar que existeix tot un ventall d’agents socialitzadors en les societats modernes que produeixen múltiples divergències entre els punts de vista dels nens, els adolescents i la generació dels pares.

L’escola

És un altre i molt important agent socialitzador. L’escolarització és un procés formal en el que els estudiants, segueixen un pla d’estudis composat per determinades matèries. Tanmateix, les escoles són agents de socialització més subtils. Els nens han d’estar callats a classe, arribar puntuals i observar les regles de disciplina de l’escola. Se’ls exigeix que acceptin l’autoritat del personal docent i que es comportin en conseqüència. Les reaccions del professorat també afecten les expectatives que els nens tenen sobre si mateixos, el que al seu torn es relacionarà amb la seva experiència laboral quan deixen l’escola. Els grups de companys/es també acostumen a formar-se en l’escola i el sistema d’agrupar els nens en classe segons l’edat reforça aquest impacte.

El grup d’iguals

Està format per nois i/o noies d’edat similar. En algunes cultures, especialment en les petites societats tradicionals, els grups de companys es formalitzen com a grups d’edat (normalment reservat per als homes). Sovint es realitzen ritus o cerimònies específiques que assenyalen la transició dels homes d’un grup a d’altre. Aquells qui pertanyin a un grup d’edat particular solen mantenir relacions properes d’amistat al llarg de tota la seva vida.

Els nens acostumen a passar gran part del temps en companyia d’amics de la seva mateixa edat a partir dels quatre o cinc anys. Atesa la gran proporció de dones que actualment tenen feina remunerada i han de deixar els seus fills en guarderies, les relacions entre companys són fins i tot més importants actualment del que ho eren abans.

Els mitjans de comunicació

Els diaris i revistes varen irrompre amb força al món occidental des d’inicis del segle XIX, però estaven reservats a un petit nombre de lectors. Però un segle més tard aquest material imprès va passar a formar part de l’experiència diària de milions de persones i a influir en les seves actituds i en les seves opinions. La generalització d’aquests mitjans de comunicació de masses vinculats al material imprès aviat va ser acompanyat per la comunicació electrònica (radio, televisió, discos i vídeos). Els mitjans de comunicació juguen un paper crucial en la configuració de la nostra comprensió del món.

S’han vessat rius de tinta sobre l’efecte dels programes de televisió en les audiències a les que van dirigides, sobretot en els nens. Potser l’assumpte que més s’hagi investigat sigui el de l’impacte de la televisió en la propensió als delictes i a la violència. Els estudis més complets es van realitzar a finals dels anys 70, i els resultats descriuen de forma exhaustiva els tipus d’escenari amb els que ens hi trobem diàriament a la televisió.

Si definim la “violència” com una força física dirigida contra un mateix o contra els altres i que produeix mal físic o mort, resulta que els programes de televisió mostren un ritme de 7’5 episodis violents cada hora. Els programes infantils contenen nivells encara més grans de violència, tot i que es mostri amb menys freqüència la mort, i , entre elles, els dibuixos animats contenen més actes i episodis violents que qualsevol altre tipus de programa de televisió (Gerbner, 1979).

En general, les diferents investigacions sobre els efectes provocats per la televisió en les audiències han tendit a considerar que els nens reaccionen de forma passiva i sense discerniment enfront a allò que veuen. Els investigadors insisteixen en que els nens interpreten els programes tot relacionant-los amb altres sistemes de significats de les seves vides quotidianes, és a dir, que no és només la violència el que té efectes sobre el seu comportament, sinó més aviat el marc general d’actituds en les que es presenta i s’interpreta.

El que també han detectat els especialistes en comunicació és el sexisme inherent en els missatges, que no ha variat massa des de l’època d’aparició dels llibres infantils i ara en els programes de televisió. En els contes infantils apareguts en la dècada dels anys 70, els homes tenien un paper molt més gran en les històries i en les il•lustracions, superant les dones en nombre segons una proporció de 11 a 1. Si ens centrem quan els animals apareixen amb identitat de gènere, la proporció era de 95 a 1. Els personatges de gènere masculí participaven en aventures i activitats a l’aire lliure que requerien independència i força, mentre que si apareixien nenes la seva actitud era passiva i, generalment, reduïda a activitats a la llar. Les nenes cuinaven i netejaven per als varons o bé esperaven el seu retorn. Les dones que no eren mares o esposes acostumaven a ser criatures fantàstiques com ara bruixes o fades madrines. No hi havia cap dona en els llibres analitzats que tingués una ocupació fora de la llar. Per contra, els homes eren guerrers, policies, jutges, reis i papers per l’estil.

Estudis més recents detecten que alguna cosa ha canviat respecte del sexisme, però tampoc massa. I això també en l’àmbit televisiu. Els estudis dels dibuixos animats més populars mostren que la majoria de les principals figures són masculines, i que són ells els protagonistes de les aventures. I això també és extensiu als anuncis que hi apareixen durant els talls publicitaris.

La televisió i vida social

Alguns teòrics dels mitjans de comunicació mantenen una actitud força escèptica sobre els efectes que una dieta aparentment cada cop més gran de televisió pugui tenir sobre la població

Algun autor (Postman, 1985) afirma que la televisió presenta com a entreteniment els temes seriosos perquè considera que el format televisiu és un mitjà incapaç de sustentar “continguts” seriosos. Segons Postman, els arguments racionals es desenvolupen millor mitjançant la paraula escrita, capaç de sustentar continguts seriosos i complexos. Postman es refereix al segle XIX com una època “de la raó” en la que dominava la paraula escrita. Segons Postman el mitjà imprès crea una població racional mentre que el mitjà televisiu crea una població entretinguda. En una societat dominada per la televisió, les notícies, l’educació i la política es redueixen a entreteniment, de manera que ens dediquem, a “entretenir-nos fins a la mort”, com resa el seu llibre.

Alguns crítics amb Postman l’acusen que les seves opinions es basen més en impressions que no pas en una investigació empírica.

L’impacte d’Internet

Per a molta gent Internet és un exemple del nou ordre mundial que ha sorgit a finals del segle XX. Els intercanvis a Internet es produeixen en el ciberespai, que és el territori format per la xarxa global d’ordinadors que compon Internet. En el ciberespai ja no som “persones”, sinó tan sols missatges en una pantalla aliena.

L’expansió d’Internet arreu del món ha originat importants preguntes sociològiques. Internet està transformant els encontorns de la vida quotidiana: elimina les fronteres entre allò global i allò local; ofereix nous canals de comunicació i interacció, i permet que augmenti cada cop més el nombre de tasques que poden realitzar-se on line. Tanmateix, al mateix temps que proporciona oportunitats noves i apassionants per tal d’explorar el món social, Internet amenaça amb soscavar les relacions i comunitats humanes.

Les opinions sobre els efectes d’Internet en la interacció social es poden classificar en dues categories, molt laxes. D’una banda, ens trobem amb els observadors que pensen que el món on line està fomentant nous tipus de relacions electròniques que, o bé afavoreixen o bé complementen les actuals interaccions cara a cara (Manel Castells). Les persones, mentre viatgen a d’altres països o treballen dins el país, poden emprar Internet per comunicar-se regularment amb els amics i familiars del seu país d’origen. La distància i la separació es fan més tolerables. Internet també permet l’establiment de nous tipus de relacions: usuaris electrònics “anònims” poden trobar-se en chats i debatre qüestions d’interès comú. Aquests contactes cibernètics a vegades es converteixen en relacions electròniques o fins i tot fan que la gent es conegui personalment. Molts usuaris d’Internet entren a formar part de comunitats virtuals qualitativament diferents de les que habiten en el món “real”. Els estudiosos que veuen Internet com un element positiu que ha vingut a afegir-se a les interaccions humanes assenyalen que expandeix i enriqueix les xarxes socials de les persones.

La versió més pessimista, per contra, considera que a mesura que la gent passa més i més temps comunicant-se a través d’Internet i duu a terme les seves tasques quotidianes en el ciberespai, deixa de banda o redueix el temps que està interactuant amb el món material, amb altra gent “física”. Alguns sociòlegs temen que l’expansió tecnològica d’Internet augmenti l’aïllament social i l’atomització dels individus. Segons aquest punt de vista, una de les conseqüències de l’augment de l’accés a Internet en les llars és que la gent empra menys “temps de qualitat” amb les seves famílies i amics. Consideren que Internet li està restant temps a la vida domèstica perquè la línia que separa el treball i la llar es fa cada cop més difusa: molts empleats segueixen treballant a casa fins a altes hores, tot revisant el seu correu electrònic o acaben tasques que no van aconseguir finalitzar a l’oficina. El contacte humà es redueix, les relacions personals se’n ressenteixen, i també les tradicionals formes d’entreteniment com ara el teatre i la lectura. Tot plegat provoca que es vagi desfent el teixit de la vida social. 

Des d’un altre punt de vista, també Internet planeja interrogants que desafien la nostra identitat personal, crea noves formes de comunitat i noves possibilitats per a la participació democràtica.

Probablement, en aquest debat, ambdues postures tenen raó. Anem a pams. És ben cert que Internet està ampliant els nostres horitzons i que ens proporciona oportunitats sense precedents per establir contacte amb els altres. Tanmateix, el ritme frenètic al que s’està expandint també planteja reptes i amenaces per a les tradicionals formes d’interacció humana.

¿Hi cap la possibilitat que Internet pugui transformar radicalment la societat per a convertir-la en un àmbit fragmentari i impersonal en el qual els éssers humans gairebé no s’atreveixin a sortir de casa seva i perdin tota capacitat per a comunicar-se? 

Probablement això no es donarà així. Als anys seixanta del segle XX també es varen expressar temors molt semblants quan la televisió va irrompre en el panorama dels mitjans de comunicació, per bé que algunes pors sí tenien fonament pel que fa referència a l’impacte que la família i la vida comunitària rebrien. És a dir, alguns de les pors sí tenien fonament, però també és cert que la televisió i els mitjans de comunicació han enriquit el món social de moltes altres maneres.

Internet, al igual que la televisió anteriorment, ha despertat tantes esperances com pors: ¿Perdrem la nostra identitat en el ciberespai? ¿Ens dominarà la informàtica en comptes de dominar-la nosaltres a ella? ¿Es retiraran els éssers humans a un món virtual antisocial? Com ha passat en el passat, podríem concloure que ara també la resposta serà: no. El sociòleg Manel Castells (2001) afirma que Internet continuarà creixent perquè permet que proliferin les xarxes, i que les xarxes són l’estructura organitzativa del nostre temps, i que el cara a cara serà potenciat aprofitant els contactes virtuals previs. La flexibilitat i l’adaptabilitat de les xarxes els dóna un gran avantatge sobre altres tipus d’organitzacions anteriors de caire racional i jeràrquic. Castells creu que Internet permet a les empreses tenir la capacitat de coordinar globalment les seves activitats descentralitzades i molt complexes. Als individus els permet noves combinacions de treball i autoocupació, expressió individual, cooperació i sociabilitat, i als activistes polítics els permet cooperat, combinar i difondre el seu missatge arreu del món.

http://www.xtec.cat/~jortiz15/socagen.htm