L’adopció com a opció per a ser família o via de protecció de la infància?

Per Caterine Galaz i Valderrama, doctora en filosofia i ciències de l’educació. Barcelona, juny 2013

L’adopció de nens i nenes i altres formes de crear vincles familiars s’han donat en moltes civilitzacions, incloent-hi la Grècia i la Roma clàssiques, l’Índia i la Xina. Però el que ha canviat amb el pas del temps, són les motivacions per a crear aquests vincles.

La concepció legal actual, com una mesura de «protecció de la infància», és recent. En la Convenció de Drets de la Infància de les Nacions Unides del 1989, es reconeix la infància com a subjecte de drets, que les persones adultes i els Estats han de protegir. Així, l’adopció passa a ser considerada com una mesura de protecció que pretén esmenar una situació d’orfenesa o desemparament, assumint que les relacions familiars són una necessitat bàsica en la infància, de la qual cosa es deriva el dret a viure en família.

La visibilitat a Espanya d’aquest procés ha estat marcat per la promulgació de la llei 21/1987 que considera l’adopció no com un acte privat, sinó com un sistema de protecció a la infància ratificat pel Conveni de l’Haia sobre adopció internacional de 1995. Tot i això, malgrat que el dret estableix la protecció del nen i la nena, l’alt índex d’adopcions ens parla també del fet que en l’àmbit social es veu aquesta opció com una via per a accedir al desig de conformar una família. Tenir fills segueix semblant un imperatiu social implícit en moltes societats a escala mundial.

Aquesta tendència es pot corroborar amb el nombre total d’adopcions internacionals. A Espanya va aconseguir el màxim l’any 2004, després d’un augment constant de les xifres anuals des de la dècada del 1990. Ja cap a aquesta data, Espanya es convertia en el segon país del món amb més adopcions transnacionals (el primer era els Estats Units) i el primer per nombre d’habitants.

És important indicar que els pares i mares adoptius prenen aquesta decisió per diversos motius, que poden anar des de la infertilitat biològica –davant això l’adopció és una via per a poder-se constituir com a «família»–, passant pel desig de fer-la créixer en un moment en què biològicament no es pot concretar, fins a la voluntat d’obrar amb justícia respecte a la infància desprotegida.

Això no obstant, la «cultura de l’adopció» segueix encara en bolquers i molts pares desconeixen les conseqüències a llarg termini d’aquesta decisió, tant per als seus fills com per a la família. En l’àmbit social tampoc no hi ha una maduració sobre el tema i no sempre es manifesta comprensió davant d’alguns signes que no es consideren apropiats de part dels nens i adolescents adoptats. Així mateix continuen havent-hi prejudicis i estereotips culturals que dificulten també la bona inserció social d’aquestes persones.

D’altra banda, és important considerar el marc social en què es mouen molts pares: en molts contextos socials ha una sobrevaloració, no sempre explícita, de la maternitat i la paternitat com a valor fonamental per damunt d’altres formes de realització, fet que també genera una certa desvaloració social quan aquesta fita no és assolida.

D’aquesta manera, comprendre el punt de partença des del qual els pares i mares adopten és important perquè les expectatives, desitjos, somnis, emocions que tenen els pares, depenent del cas, canviarà i, per tant, també la forma d’afrontar el procés de des-idealització de l’adopció que es dóna a mesura que passen els anys de convivència amb els fills i filles i sorgeixen diverses problemàtiques i dificultats. Aquesta des-idealització pot ser necessària també en alguns casos de maternitat biològica quan són excessives les expectatives sobre els fills.

Els pares i mares que opten per l’adopció poden arribar a una certa sobreidealització dels fills que volen tenir, precisament a causa de les dificultats d’aconseguir-ho, la qual cosa a llarg termini pot provocar desil·lusió en veure que en la quotidianitat aquests poden ser diferents del que s’esperava, que poden manifestar problemàtiques diverses d’adaptació intrafamiliar i social, o que la seva presència ha canviat la dinàmica familiar que es portava. Com afrontar aquest xoc entre expectatives sobre els fills i el que realment passa dia a dia quan tenim fills adoptats?

Algunes persones especialistes en la matèria recomanen fer un procés de reflexió profund sobre aquesta opció i sobre les conseqüències futures que implica. Encara que no hi ha receptes, poden provar algunes estratègies que algunes famílies ja han seguit anteriorment, per a gestionar els problemes d’identitat i adopció al llarg de la vida a mesura que pares i fills se’ls van trobant. Camins que van des del suport extern recorrent a un especialista, connectar-se amb altres pares i mares adoptius, crear rituals familiars fins a establir connexions amb la cultura d’origen del seu fill o filla adoptiva, entre altres.

Les experiències preadoptives d’un nen o nena (mancances afectives, acceptació de l’abandonament, maltractaments…) poden fer que el nen o la nena senti una amenaça en la seva seguretat personal. La manca d’estimulació inicial o de contacte físic i emotiu en els primers estadis biològics pot afectar a la llarga també el desenvolupament del llenguatge de l’afecte, la comunicació o les relacions socials.

D’aquesta manera, en els nens i nenes adoptats adquireix més gran importància la seva història prèvia a l’adopció, així com les seves possibilitats de vinculació primerenca com a elements principals per a assegurar la seva estabilitat afectiva i emocional. Així, moltes de les conductes dels nens s’han de comprendre en clau emocional. És important, segons els experts, que els pares i també els educadors despleguin habilitats de gestió emocional, empatia i d’assertivitat per enfrontar-se a les diverses etapes que implica l’adopció.

Informació d’interès:

• Per amor a la meva família. La força emocional del vincle amb els nostres pares. Eva Bach i Cecília Martí. Plataforma Editorial, 2012
• L’adopció i l’acolliment familiar. P. Amorós. Madrid, Narcea, 1987.
• L’aventura de convertir-se en família. B. San Román, 2005.
• Adopció i escola. B. San Román, 2010.
• Adopció i vincle familiar. Criança, escolaritat i adolescència en l’adopció internacional. V. Mirabent i E. Ricart. Paidós, Barcelona, 2005.
• Fills del cor. Guia útil per a pares adoptius. J. Angula i J. A. Reguilón. Temes d’Avui, 2001.
• La aventura de convertirse en familia (http://postadopcion.org/libro-la-aventura-de-convertirse-en-familia/)
• Comprender a los hijos adoptados(http://www.psicodiagnosis.es/areageneral/claves-para-comprender-a-los-hijos-adoptados/index.php)
• Apoyar a niños adoptados (http://www.buenostratos.com/2012/01/como-ayudar-los-ninos-adoptadosacogidos.html)

http://www.ambitmariacorral.org/?q=node/909