"Les coses poden passar sense que la culpa sigui de ningú"

Creu que avui dia existeix una sobreprotecció vers els nostres infants?

Sí, ens trobem dos formes de sobreprotecció; 

Hi ha un tipus de pares que ignoren els fills, de fet volen que els donin els mínims problemes possibles, i això pot portar a estar sobreprotegits. Mai els mestres s’han trobat amb tants problemes com ara d’excuses, excuses dels pares per protegir els seus fills. Aquests pares viuen la paternitat com una nosa, i davant d’aquesta nosa neguen els problemes dels seus fills. Això és un tipus de sobreprotecció.

D’altra banda, hi ha un altre tipus de pares massa preocupats per tot. Estant sempre a sobre i pateixen massa pel fill. Volen transmetre valors i hàbits de seguida. Són pares que no fan de pares, sinó un ofici de la seva paternitat.

Com pot afectar aquesta sobreprotecció ?

Un nen necessita un ambient de calidesa on es senti respectat, acollit, valorat i com a conseqüència de tot això, estimat. 

Els adolescents et diuen “els meus pares no m’estimen perquè sempre em critiquen, per tant no m’estimen a mi , estimen el que ells voldrien que jo fos”. El resultat final d’això sempre és inseguretat personal, que es pot traduïr en un excés de responsabilitat (si no aprobo no m’estimarà) o convertir-se en un delinqüent perquè ha de sobresortir fent alguna gamberrada.

Què ha passat en la societat aquests darrers anys per arribar a aquest punt?

Un dels motius pot ser la falta de consciència del fet de la paternitat. És un problema que tenim molt específicament al nostre país. La tassa de natalitat a Catalunya, si no fos pels immigrants, seria baixíssima. Les famílies no és que no vulguin tenir fills, és que no tenen lloc i arriben a casa reventats de treballar.

Tenim dones que volen ser mares perfectes i treballadores perfectes, i homes que es posen llistons econòmics molt més elevats per tal de triomfar. Aquesta mena de falera en què ens hem instal.lat a viure, en un hipotètic progrés, acompanyat d’uns horaris kafquians, fa que hagi desaparegut la vida de família. Si afegim la necessitat, creada, d’ estímuls (tenim un allau de propostes que fa que els caps de setmana s’hagi de consumir moltes coses), fan que l’adult consideri que això de fer vida familiar sigui com una mena de càstig. 

Em trobo amb parelles joves en què el fet d’estar amb els fills el considera una feina (avui et toca a tu anar al parc, banyar-los…), és una prolongació del “he de fer”, i a una criatura no la pots portar a passejar com una obligació, ella ho nota i no es sent estimada. Crec que estem muntant una societat on els crios fan nosa. Aviat hi haurà rètols als restaurants on posarà “prohibit entrar nens”.

Sembla ser que el col.lectiu de pares i el col.lectiu de mestres van per camins diferents i sovint no s’entenen, què creu que està passant?

Hi ha una enemistat entre pares i mestres que neix del propi motiu de l’entrevista, la sobreprotecció.

Quan uns pares reben una trucada del mestre que vol parlar amb ells, ja s’espanten. Però la pitjor cosa que li pot passar a un mestre és “tinc una entrevista amb uns pares”. Parlo amb molts mestres i per ells és la pitjor cosa de la seva feina. No es vol que el fill crei problemes. A partir d’aquí el mestre és la figura que “et denuncia” que el fill té un problema i pel mestre, el pare no és l’aliat que et vol ajudar a resoldre el problema del fill, sinó que ve a defensar al fill i donar-te la culpa a tu.

És com una parella divorciada, utilitzen el nen per donar-se les culpes els uns als altres. Total que no es soluciona res. Evidentment, crec que la culpa és dels pares.

Hi ha cada vegada més tendència a que la culpa és dels demés?

Així és la nostra societat europea. A l’orient la gent no es planteja de qui és la culpa de les coses. Aquí de seguida busquem culpables. Avui dia, si el nen s’ha refredat és que l’han deixat passar fred, i la gent es pot refredar sense passar fred. Les coses poden passar sense que la culpa sigui de ningú. En el discurs que tenim tots plegats avui en dia, hi ha sempre una corrovació causa-efecte i això ens tranquilitza, però és una falsa tranquil·litat.

Tenim la sensació de que avui en dia hi ha moltes pors.

Tot ve del mateix. Avui dia una criatura malalta et desmonta la vida perquè no tenim espais, tenim la vida tant programada que es pretén evitar els problemes.

Què pensa de les colònies escolars ?

Cal trencar la rutina diària, tant pels nens com pels mestres, i és important conèixer el teu mestre com a persona, en un espai lúdic i on s’estigui bé.

La natura és una aula indispensable per aprendre, ens hem d’aproximar a tot allò que no coneixem. No pot ser que una criatura amb 9 anys no hagi vist mai un ocell, a part dels coloms de la plaça Catalunya.

El que necessitem són adults que estimin la natura perquè ho puguin transmetre, i facin estimar la natura als nens.

http://www.la-granja.net/vadeducacio/drcorbella.htm