"L'Àlex va començar a viure com mai abans ho havia fet"
Testimoni de la mare de l'Àlex:
"Quan mirem al nostre fill i mirem enrere, ens adonem de tot el temps que hem caminat perduts, sense saber què fer per ajudar-lo. I és llavors quan amb l'experiència que t'ha donat el procés, ets capaç d'ajudar a altres persones amb la teva pròpia història; hi ha res més gratificant?
A l'inici no t'adones que hi ha un problema. Tens un nen sa, normal en la seva conducta, fàcil de portar, obedient, molt ordenat, pulcre, prudent, de caràcter afable i encantador ... amb problemes per dormir i menjar, i algunes mancances que eren atribuïdes pels professors a una immaduresa normal i de la qual no hi havia per què preocupar-se.
Als 5 anys, amb molt d'esforç i treball obtenia resultats inferiors a la resta dels seus companys. Confonia i girava lletres i números (ara sé que això és conegut com lateralitat creuada), evitava la lectura, i quan ho feia era lenta, sense ritme, saltant-se línies i rarament era capaç de respondre una pregunta relacionada amb el que acabava de llegir, simplement no recordava res.
La seva escriptura també era molt complicada, era incapaç de separar paraules, frases,... i no sabia utilitzar l'espai del paper en dibuixar, la seva visió partia en trossets que qualsevol altre nen veia en una figura sola, el que dificultava la seva capacitat de comunicació. Després de dos anys de visites a logopedes sense resultats positius, i gràcies a una amiga vam decidir provar altres alternatives no tan oficials que aparentment mostraven resultats reeixits, tot i que per desconeixement ens qüestionem en més una ocasió, si estàvem tirant els diners, o si no era contraproduent carregar el nostre fill amb més feina, o si realment trobaríem alguna solució al nostre desànim i al del nostre fill.
 |
| Àlex Neival |
Perquè amb tots aquests problemes la seva actitud era de desinterès davant qualsevol activitat de pintar, escriure o llegir ... Què fa un nen d'aquesta edat a l'escola si no és pintar, llegir i escriure dia rere dia? Imagino que per a ell havia de ser fustrant i agotador, encara més sense saber explicar què li passava, perquè ell mai havia conegut una altra manera de veure o fer.
En aquest moment va ser quan vam començar el mètode Tomatis i posteriorment Padovan. Quan li van fer l'avaluació i ens van explicar quins resultats podíem obtenir, la confiança li va guanyar la partida a les pors i en aquests casos segueixes endavant sense qüestionar res més. És bàsic tenir confiança plena en l'especialista, en el teu fill i en un mateix per fer l'esforç. Cal buscar fins a trobar, perquè llavors l'èxit està assegurat.
Aquest mateix estiu, després d'una intensa teràpia diària, observem que començava a fer coses que no havia fet mai, com anar en bici sense rodes de suport, tirar-se a una piscina a la part fonda, gronxar-se amb força, utilitzar un tobogan, i que tot això ho fa sense por, i comença a somriure amb més freqüència i a fer alguna cosa inesperada pròpia d'un nen de 7 anys. En resum, comença a viure com mai abans ho havia fet.
Després va arribar una altra etapa, la teràpia visual, que també exigeix treball, esforç i dedicació. Que també pot ser llarga però gratificant quan comences a veure els resultats. Perquè el portes a l'oftalmòleg que t'assegura que el nen veu perfectament, però el que no saps és que no sap processar i interpretar el que està veient, i que això és bàsic per tot el seu desenvolupament intel·lectual però també emocional.
Un cop comences a treballar, els canvis no es veuen d'un dia per l'altre, no hi ha un calendari que pots seguir com orientació. Setmana rere setmana canvien els exercicis, coses senzilles que aparentment no sembla que hagin de ser la causa de grans progressos, però sorprenentment un dia t'adones que ja no es salta les línies, que ja no inverteix les síl·labes o els números, que la seva comprensió lectora ha millorat, i que el nen va perdent la por a obrir un llibre i comença a gaudir amb les històries que s'hi expliquen.
Després treballes amb jocs, en els que tu també participes i te n'adones de l'agilitat aconseguida, en alguns casos superior a la teva, i paral·lelament la seva autoestima creix, la seva seguretat augmenta i el seu esforç ja no és tan gran per aconseguir un millor resultat.
I quan ja no hi ha plors per fer les tasques de classe i no se sent inferior als altres, com a mare sents una felicitat absoluta d'haver fet el correcte i el millor per al teu fill.
La guinda del pastís ha estat un estudi geobiològic que ha acabat de donar-li al meu fill una tranquil·litat a casa desconeguda per a ell fins aleshores.
Sempre ha estat un nen molt mogut a l'hora de dormir, si durant el dia era pau i tranquil·litat, a la nit era desassossec, problemes en agafar el son, cops d'un costat del llit a l'altre.
De dilluns a divendres estava sempre cansat des de primera hora i teníem sempre problemes amb el menjar. Però vam observar que els caps de setmana que passàvem fora de casa, descansava i menjava amb menys dificultats.
Després d'anàlisis mèdiques, canvis d'hàbits al dormir i en l'alimentació sense resultats importants, ens vam decidir a fer un estudi geobiològic de casa amb unes antenes de telefonia mòbil properes a ella. No negaré que amb total escepticisme per part del meu marit i amb certes reticències per part meva.
Un canvi a la seva habitació a un altre costat de la casa amb una altra orientació i fora de l'abast de les ones electromagnètiques, i de la zona de descans al menjador, també part més afectada de la casa, es van produir alguns canvis increïbles.
Aquests, a diferència dels anteriors van ser immediats. El treball a casa va ser costós i una mica lent de reorganitzar tots els canvis, però el meu fill va passar a dormir les nits senceres sense canviar de posició i a ser conscient amb tan sols 9 anys que "en la seva nova habitació s'estava molt a gustet". S'han acabat els problemes durant la nit i fins i tot ara practica un esport 3 dies a la setmana sense ressentir en un augment de cansament.
Ara està a 4t de primària i li resulta tot més fàcil que quan estava a infantil, tant de bo haguéssim començat abans.
Sé que hi ha molta gent que dubta de qualsevol alternativa a la medicina convencional, el meu marit és un d'ells, però després de les nostres experiències ell és el primer a recomanar a tots els especialistes que han fet possible que a casa siguem tots bastant més feliços, en especial el nostre petit.
Gràcies per tot".
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Si voleu participar, deixeu la vostra aportació i la recollirem, animeu-vos.