“Pares i fills no es coneixen prou”

Què és la teràpia sistèmica?

És una teoria que adapta tota la psicologia coneguda fins ara (Froid etc..) a l'actualitat (ja que hem passat de la repressió a la sobreprotecció extrema ). La teràpia breu estratègica en 5 sessions ha de solucionar el problema i el resultat és realment espectacular.

Els pares d'avui dia necessiten aquests llibres?

Noto que els pares necessiten que algú els digui per on han d'anar.

Per què, mai fins ara havia calgut?

Abans la societat era tancada, les rutines eren clares, tothom tenia el seu paper definit (els pares manaven i el fills obeien), ningú es qüestionava si el pare ho feia bé o malament. Ara, un mateix es qüestiona tot i busca ser un excel.lent pare/mare, provocant molta ansietat. Davant dels dubtes els pares demanen consell als professors, amics o veïns, i es clar, cadascú li diu la seva i acaben encara més desorientats.

A més, cal afegir altres problemàtiques socials; el horaris laborals, la societat de consum i que tenim menys fills per família.

Tenir menys fills també influeix en aquesta desorientació?

Hi ha moltes famílies amb fill únic o 2 fills. En famílies amb 4 o 5 fills a la força ha d'haver-hi un ordre i unes normes clares, però en les d'un o dos fills no cal tant. I si afegim el mòbil, internet, la tele, la play…

Què?

És molt fàcil tenir els nens quiets. Hi ha baralles a casa, vinga nens us poso la tele i automàticament es queden quiets (abans no existia i tenies que esforçar-te en un ordre). Ara, tot és massa fàcil, tenim 3 o 4 teles per evitar baralles, però llavors no hi ha interacció i com a conseqüència no hi ha comunicació.

I què passa si no hi ha aquesta comunicació?

Que el nens arriben als 14 anys i tenim molts problemes.

Quins problemes?

Que els pares no coneixen el seu fill, i el fill no coneix els seus pares. És un dels problemes que més em trobo. Pares i mares que treballen moltes hores, els nens sols a casa fent el que volen i el cap de setmana és com una carrera per “què fem per estar tots molt ocupats”. Total, que amb 14 anys els pares no saben per on tirar amb el seu fill/a.

Per quin motiu?

El de no haver exercitat durant tota la infància del teu fill/a les teves estratègies com a pare/mare. No es neix sabent ser pare o mare, s'aprèn, igual que s'aprèn a ser fill/a. Si tu no has practicat, no t'ho has treballat i has après, a l'adolescència del fill/a no sabràs per on tirar.

Quan es comença a educar?

Sempre dic que l'educació és un treball a llarg plaç. Es comença a educar als primers mesos (per exemple, la primera vegada que un nen diu “mama tonta”. S i ningú li diu res (perquè és petit no sap el que diu) no sabrà mai que és una falta de respecte i aquí comença un camí sense retorn).

Creus que els nens d'avui dia són diferents?

Jo diria que és el comportament el que ha canviat. Com a positiu diria que a nivell cognitiu (d'aprenentatges intel.lectuals) estan més preparats i hi ha molta més informació. Però les emocions no es treballen gens, hi ha un desfasament immens. És com si la canalla visqués una vida virtual, no real. No tenen un referent a la seva vida real i agafen els referents de la tele, el videojoc, les pel.lícules…

Quines conseqüències pot portar això als nens?

Als pares els preocupa moltíssim que el fill vagi bé a l'escola, que tregui bones notes és primordial per ells, està tot molt focalitzat cap aquí. Però els nens no tenen recursos ni estratègies emocionals perquè no les proven a la vida directament (no es fustren, ho tenen tot!) , provocant molts problemes d'identitat, no es coneixen a si mateixos ni els seus límits, provocant sentiment de soletat, que l'autoestima baixi i la inseguretat pugi.

I què li passarà quan sigui un adult?

Estructuren relacions molt conflictives. És a dir, els nens aprenen les coses per imitació, conseqüentment, a establir relacions s'aprèn imitant el que veu a casa, a l'entorn, a l'escola. Però si aquestes relacions són virtuals (no reals), el nen desenvolupa el seu rol, però és fals!. Si a més li afegim que aquests tipus de nens no han patit cap fustració a la vida (dir-li no als seus desitjos), ens trobem amb un jove que de cop topa amb la realitat de la vida.

Però la vida no és com els seus pares ni ningú (tele, pel.lícules..) li ha ensenyat…entre tots l'han enganyat. LLavors comencen les decepcions, per les quals no els hem preparat i seguidament les depressions i en casos més greus l'intent de suicidi.

Hi ha molts casos d'intent de suicidi?

Si no recordo malament, hi ha un 15% de nens/es a Catalunya (14-15 anys) que fan temptativa de suïcidi. Els motius; el nen/a que m'agrada m'ha dit que no…. no són capaços de tolerar la frustració!

Què passa amb els fills/es dels pares separats?

Si queda clar que es separa només la parella, no els pares (que són per tota la vida), hi ha harmonia i totes dues parts tenen en compte mirar pel fill/a, no ha d'haver problemes. El problema és que a vegades això no s'entén així i es barreja tot, fins i tot el nen es converteix en la llança per atacar a l'altre. Llavors el nen/a aprèn a manipular, es sent infeliç i té molta ràbia perquè sent que no l'estimen a ell, l'utilitzen per fer-se mal l'un a l'altre.

I quan els pares tornen a refer la seva vida per separat, com els afecta?

Si tots tenen lloc, són tots iguals i es fa el possible perquè tots es sentin a gust, no ha d'haver problemes. El que passa és que em trobo amb molts nens “penjats”, principalment els fills dels pares que van i vénen més, i quan arriben a la casa del pare (amb nova parella i nous “germans”) no tenen la seva habitació, el seu llit, les seves coses. Pateixen una desubicació absoluta i tremenda que fa que es preguntin “jo que faig aquí, si no tinc ni lloc, molesto”

Els nens l'únic que volen és ser iguals a tots (si hi ha “nous” germans de la nova parella volen integrar-se). És terriblement injust fer diferències, però es fan.

Es curiós però a l'escola tendeixen a juntar-se i fer amics amb els nois i noies que també tenen pares separats, tenen la necessitat de ser igual als altres i compartir una mateixa realitat (anar a casa d'un amiguet amb una família que ells no tenen també els fa mal, creuen que no s'ho mereixen).

I com pot ajudar la mare o pare “separada”?

El nen/a ho pot portar millor depenent dels recursos emocionals que tingui i de la manera d'actuar de l'altre banda (la mare en aquest suposat). Si quan el fill arriba a casa de la mare i li explica “que ha dormit al sofà” en comptes de dir-li que és una vergonya, que és terrible! que ho positivitzi (si no pel nen és el doble de terrible !. Mira així no ha de fer-se el llit..buscar sempre el cantó positiu), que li tregui importàcia i ho compensi. Pel nen/a li serà més fàcil trobar recursos per tirar endavant si no es dramatitza .

Cal que algú recolzi sempre a un nen/a?

Sí, és imprescindible, m'és igual que sigui la mare, el pare, un avi o un professor. Sempre que hagi algú per a qui aquell nen/a sigui important, aquest nen sortirà endavant. El problema és quan queden “penjats” i ningú els fa cas per cap banda (i fer cas no es pagar els capritxos).

Falten valors en la societat?

Sí, molts. Vivim dins d'una societat absolutament consumista on l'únic que importa és el que tens i no el que ets. Aquests patrons es repeteixen contínuament als videojocs, a les pel·lícules, a la publicitat, a la tele. Els nens estan “empapats” d'això.

Què podem fer?

És un problema greu, encara més quan molts pares tenen por de que els seus fills/es siguin diferents i que els deixin d'estimar . Molts pares tenen por d'anar contra la societat per no ser diferents (per cert, si el criteri dels pares és no tenir una gameboy, us asseguro que al nen no li passa res per no tenir-la).

Quin és per tu el valor que més et preocupa que falti?

L'esforç (no fan res i tot els cau només obrint les mans, sembla que tinguin un comandament a distància per ni aixecar-se. Vull això, ho tenen, no sigui que es traumatitzi el nen!). S'ha d'aprendre a que per guanyar alguna cosa has d'esforçar-te i treballar. Els premis no poden ser continuus.

Algun altre valor que perilla?

El respecte, la base de tots els valors, i no n'hi ha. El problema greu és que si un nen/a aprèn que pot faltar el respecte als seus pares, després el que li passarà és que ell no es sabrà fer respectar perquè no ho haurà aprés (recordeu! aprenen per imitació i si no li ensenyeu a que us respecti ell no ho sabrà fer) . És a dir, els amics, companys, novios li faltaran al respecte i s'ho deixarà fer tot.

Parlem dels hàbits, perquè són tant importants?

Perquè si els treballes molt i bé en la primera infància ( 0 a 5 anys), després els tindràs automàticament (higiene, dormir, fer deures, menjar bé, ordre..), ja no t'hauràs de barallar més per això , s'acaben moltes lluites diàries.

Els bons hàbits els proporcionen una eina brutal per la resta de la seva vida, un ordre mental i organitzatiu per sempre. Els bons hàbits els dóna moltíssima seguretat perquè saben el que han de fer, els acostuma a seguir normes (de l'escola, a les colònies..) i a no fer el que els dóna la gana.

Els psicòlegs diuen que entre els 0 i els 5 anys es formen les bases educatives. Per què?

Perquè és en aquesta edat quan el cervell està conectant el sistema neuronal (com uns cables elèctrics que estàn conectant uns circuits). Un cop tot això s'acaba de conectar (5 anys) ja no es modifica més. Si del 0 a 5 anys no aprofites per introduir els hàbits i les bases educatives (parlem també de la part emocional, que també s'aprenen), després costa molt més o fins i tot, segons què, no es pot fer.

Potser el problema radica molt en el desconeixement, a la nostra cultura, de la part emocional?

La part emocional s'aprèn, aixó és important. Allò de “és que el meu nen té molt mal geni” res! S'aprèn a tenir mal geni.

Explica'ns millor què és això de la part emocional .

Són totes les estratègies i recursos de reacció enfront a diverses situacions. Si un nen reacciona amb “pataletas”, mal geni, negativitat, tristor… això és pot treballar (0 al 5 anys és el moment)

És cert que quan neix un nen té unes certes tendències (a la tossuderia per exemple) però si es regulen en aquesta etapa (0 al 5 anys) , aprenen a conduir-les d'una forma positiva. Un nen tossut tu el pots convertir en un nen perseverant, donar-li la volta en positiu. Un nen amb mal geni tu el pots modular, i quan tingui 6 anys no tindrà cap problema amb el seu geni. Hi ha molts adults amb mal geni…no els van educar en l'autocontrol en la seva primera infància.

I un nen amb una tendència a la tristor?

Cal canviar-li la pel.lícula, no donar-li importància al motiu de la seva tristor (una joguina trencada per exemple) i donar-li la volta. Res de “pobret, que se li ha trencat la joguina” que li reafirma en la seva tendència a la tristor i s'acomoda a ella. Li hem d'ensenyar a mirar el cantó positiu, donar-li la volta.

Consells bàsics per als pares amb nens i nenes de 0 a 5 anys.

Primer: Els infants aprenen més amb la imitació que amb les paraules, no fem sermons, demostrem. Com es fa això? Sent coherent en els fets, si dic no és no .

Segon: El llenguatge que tu fas servir amb el nen, no només el verbal, sinó tot el que ve al darrera (pots dir-li al teu fill t'estimo molt però estar pensant en la feina, això el nen ho detecta). Cal ser conscient que la comunicació amb el fill és de tacte, de sentir i que tu transmets molt d'una manera no verbal.

Tercer: Gaudir del teu fill i ser autèntic amb ell (quan l'abraces ho fas sincerament). Penseu que hi ha molts pares als quals els seus fills/es els molesten.

Un nen té un ventall molt gran de possibilitats de personalitat i va provant el que li funciona millor a cada àmbit (no hi cap nen que sigui dolent ni cap que sigui bo. Tots som una miqueta de les dues coses, que no és res més que la mateixa característica orientada de manera positiva o negativa)

I quins consells donaries als pares en la difícil etapa de l'adolescència?

Acceptar-lo tal com és i no jutjat-lo, intentant treure el màxim partit de com és ell perquè sigui millor. El fill ideal no existeix, compartir i gaudir d'ell i establir una bona relació per després poder-lo ajudar és un objectiu important.

Com establir una bona comunicació amb l'adolescent?

Estaria bé començar ja de petits. Cal tenir 5 minuts d'intimitat (abans d'anar a dormir per exemple i si pot ser cada dia millor), tumbar-te amb ell/a i començar parlant tu de com t'ha anat el dia (els problemes a la feina, la discusió amb l'amiga, la felicitació del “jefe” o com et sents…sempre des de un punt de vista que no traumatitzi el nen o el deixi preocupat) . Si intueixes que el teu fill/a pot tenir un problema concret, pots explicar-li que una vegada de petit et va passar una cosa semblant . Ja veuràs que el teu fill/a començarà a explicar-te el que li passa i et preguntarà com ho vas solucionar tu. Ells s'acostumaran a parlar si tu parles.

Bona manera de conèixer-nos de veritat !

El problema, com ja he explicat abans, es que no ens coneixem. Només amb 5 minuts d'intimitat podem canviar-ho tot. El nen ha de saber com som i el que pensem i sentim, cal explicar-los els nostres problemes (al seu nivell ,des de el pensament positiu i de que hi ha solució). És un error educar els nostres fills en un núvol.

Hi ha una llibertat excesiva?

Sí. Una mare em deia, la meva filla de 3 anys té molta personalitat perquè escull cada matí la roba que es vol posar. Li vaig contestar; i quan tingui 14 anys què faràs? li donaràs la Vissa perquè s'en vagi sola a comprar!. Si amb 3 anys ja decideix, que farà als 14?. Cal posar les coses al seu lloc, això no pot ser. Com podem educar a uns nens que decideixen ells el cotxe que es compra, el lloc de vacances on es va o el menjar que volen?. Els estem fent créixer amb el sentiment de que ells poden fer i tenir tot el que volen i és impossible educar això.

Educar comporta un pacte entre els pares i els fills, i cada part ha d'implicar-se. Cal obligar el nen a que s'impliqui.

Recomanes la setmanada?

No. Els nens sense fer res cobren, per què?.

Un nen de 14 anys a Barcelona està cobrant un 20E la setmana (encara que tingui males notes o no ajudi a casa).

Quins models de famílies veus, per la teva feina, que hi ha actualment a la societat?

Diria que un 70% són famílies hiperprotectores-permisives (el nen s'oblida de fer els deures i els hi fem..).

Després vindria la família que delega (això es reponsabilitat del professor, del metge, dels avis, dels polítics…)

LLavors diria que vindria la família autoritària (com abans, que encara en queden). I és curiós que els nens de famílies permisives i autoritàries donen les mateixes patologies (nens agressius, problemàtics i influenciables).

Després vindria la família que improvitza ( sense horaris, el pare diu A i la mare B)

També existeix el model de família ansiosa ( pateixen per tot i han de tenir el nen absolutament controlat) i el de família sacrificada pels fills (però després exigeix que els fills també es sacrifiquin per ells)

Per l'altre cantó estan les famílies “normals” (intenten buscar l' equilibri, amb moltíssim respecte, amb límits, i on tothom té clar el lloc que ocupa)

Família i escola, s'entenen?

No. Els professors estan desbordats i fan el que poden i les famílies no els recolzen, tot el contrari, protegeixen el nen i desautoritzen el mestre. Els professors estan desarmats en aquests moments.

Si el teu fill es queixa de la professora que l'ha renyat contesta-li “alguna cosa hauràs fet” i si tens dubtes, demana hora per parlar amb ella i assebentar-te (perquè has de tenir clar que el teu fill et donarà la versió que a ell li interessi), però mai la desautoritzis davant del nen, és fatal. Desautoritzar el mestre és perdre l'únic aliat que tens per educar el teu fill.

Cal entendre que professors i famílies estan al mateix bàndol, mentre això no s'entengui no es solucionarà.

Deixeu treballar als mestres, serà fantàstic per als vostres fills!

MARIA LLUÏSA FERRERÓS. 

NEUROPSICÒLOGA INFANTIL

http://www.la-granja.net/vadeducacio/ferreros.htm