Entrevista una família d’acollida

La Cristina va ser mare d’acollida de la Júlia durant 2 anys, juntament amb en Jordi i les seves filles. Els noms no són els seus de veritat per així protegir la identitat dels seus protagonistes. Tot i així, la història és real com la vida mateixa.

Una família d’acollida és una unitat familiar que es fa càrrec, temporalment, d’un infant tutelat per la Generalitat. Es tracta de nens i nenes que, per diverses raons, no poden ser atesos correctament per la seva família biològica. L’acolliment és, com hem dit, temporal, a l’espera d’una solució definitiva: retorn amb els pares biològics, adopció, o bé acolliment de durada més llarga.

Què us va portar a ser una família d’acollida?

Nosaltres havíem pensat durant molt temps en els infants que no tenen pares, i en com podríem oferir les nostres ganes de col·laborar, de fer de pares, a una criatura que ho necessités. L’adopció va quedar descartada perquè nosaltres no volíem augmentar la família (ja tenim dues filles), però sí volíem ajudar algun nen/a a ser una mica més feliç… sentíem que encara ens quedava temps i afecte per a un nen/a que ho necessités.

Vau passar de ser 4 a 5, amb poc temps i sense saber per quant de temps. Com va anar tot el procés?

Els tràmits per a fer-nos família acollidora van durar uns cinc mesos. Vam fer unes entrevistes amb els tècnics, ens van explicar els detalls dels diferents tipus d’acollida, i ens van fer reflexionar molt sobre la decisió del que estàvem a punt de fer, per a que tinguéssim clar que ens després ens hauríem de desprendre de la criatura, etcètera.

Un cop ens van validar com a família acollidora vam entrar en una llista a l’espera que arribés una criatura que respongués al perfil de família que som i a les demandes que havíem fet: en el nostre cas, que fos més petit que la nostra filla petita, que no fos un grup de germans, millor si no era un nadó acabat de néixer… cada família pot acollir la criatura per a la que sent que està més capacitada.

Nosaltres vam optar per l’acolliment de curta durada, que és d’uns dos anys.

Des del principi vam explicar a les nostres filles el que volíem fer i els vam demanar el seu parer, sempre deixant molt clar que passat un temps aquell nen o nena hauria de marxar. Recordo que un cop nosaltres dos vam tenir clar que seríem capaços d’afrontar la separació, va venir la pregunta de si seríem capaços d’explicar bé a l’Agnès i a la Clara el perquè de la separació i sostenir la seva tristesa, alhora que en sentíem la nostra de pròpia. Amb el temps es va sumar el neguit de la tristesa de la Júlia… això no ho havíem previst a l’inici quan era una desconeguda.

Com va viure la Júlia l’adaptació?

En qüestió de quinze dies ens van fer una proposta que vam acceptar amb molta il·lusió, i va començar el pla d’acoblament: durant dues setmanes vam anar a visitar la Júlia diàriament al centre d’acollida de menors on estava. Primer va ser una horeta amb la seva educadora, l’endemà una estoneta més i l’educadora entrava i sortia de la sala, i després sortíem a passejar tots junts. Un dia van venir les nostres filles i es van conèixer, i així a poc a poc fins que va venir a casa a berenar, l’endemà es va quedar a dormir.

La Júlia es va asseure a la falda d’en Jordi el segon dia de conèixer-lo, va ser molt emotiu i sorprenent.

A casa tothom (avis, amics…) la va rebre amb moltes ganes.

Com se li explica, a una nena, que vosaltres sou la seva família, però només de forma temporal?

La Júlia tenia un any quan va arribar a casa. Ella tenia visites supervisades d’una hora amb els pares biològics, amb una freqüència setmanal o quinzenal. Ella sabia que aquella era la mare que l’havia tingut a la panxa i que ara nosaltres li fèiem de pares perquè ella n’havia d’aprendre. Com que no sabíem el desenllaç no donàvem massa detalls del que passaria: si hi hauria un retorn o bé una adopció.

La Júlia tenia molta inseguretat i no parlàvem massa de la nostra temporalitat, sinó de l’ara i aquí, per tal de no crear angoixa.

Vau mantenir contacte amb la seva família d’origen?

Els pares no els vam conèixer perquè ells no acceptàvem que la seva filla estigués acollida. Crec que els feia por que ella es vinculés més a nosaltres que a ells, sentien gelosia, por de perdre-la definitivament. Les visites es feien en un punt de trobada per a evitar que coincidíssim.

No obstant sí que vam tenir relació amb els tiets que tenien acollit el germà de la Júlia durant la temporada en què els dos germans es veien una hora quinzenalment a casa de la tieta.

Vau ser la seva família durant dos anys. Què sentíeu quan us deia papa i mama?

Bé, en sentir que les nostres filles ens deien papa i mama ella va començar a dir-nos així també. El que sentíem era que realment nosaltres fèiem de pares en aquella època, i per tant ho trobàvem normal. També la gent del carrer utilitza aquestes paraules per dirigir-se a les criatures (“ves amb la mama”, “dóna-li al papa”, etcètera), i no cal anar explicant a tothom que no ets la seva mare, quan de fet ho ets mentre la tens acollida. Potser cal ampliar la idea del que volen dir aquestes paraules… nosaltres hi hem pensat molt. De totes maneres també utilitzem sovint el nom de pila quan ens dirigim entre nosaltres o amb les nostres filles, i de vegades elles ens diuen pel nom i no passa res. El curiós és que jo era la mama, però en Jordi va ser en Jordi fins l’última setmana d’estar a casa, en què es va convertir en el papa.

Vau pensar en adoptar-la?

En cap moment les famílies acollidores tenim l’opció d’adoptar el nen/a que hem acollit. Per a entendre’ns, són dos circuits diferents amb unes motivacions molt diferents. Es pot donar algun cas en què un acolliment esdevingui una adopció, però són casos molt i molt excepcionals, de nens més grans i amb unes circumstàncies molt concretes. El que pot passar és que l’acolliment variï i passi de ser de curta durada a llarga durada o fins i tot permanent. Un acolliment permanent vol dir que els nen/a es queda amb la família acollidora fins la majoria d’edat, podent mantenir el contacte amb la família biològica, mantenint els cognom d’origen i continuant tutelat per la Generalitat.

Arriba el moment en què la Júlia ja té assignats els seus futurs pares adoptius. Què passa a dins vostre?

D’entrada vam sentir molta alegria perquè la Júlia s’anava fent gran, ja estava clar que no es podria fer un retorn a la família biològica, però no es trobava la família adoptiva adient. El tema de la paperassa és desesperant i els tràmits, informes, etc. no entenen de temps d’espera per a un nen i una família.

Teníem por que no hi hagués una família disposada a acceptar la Júlia i la seva motxilla tan carregada: els pares biològics que no hi renunciaven, la nena ja tenia tres anys, estava molt arrelada a casa nostra, a l’escola, als germans d’acollida, tenia un caràcter fort…

Però per sort, i gràcies a la persistència d’uns tècnics molt compromesos amb el cas, van trobar uns pares per a la Júlia, ideals per a ella.

Jo em vaig començar a activar: vaig acabar un àlbum de fotos dels dos anys i mig que havia estat a casa, vaig preparar la seva festa de comiat i em vaig inventar un conte per a poder-li explicar una part de la seva història, amb una mica el perquè de tenir uns nous pares. El vam editar amb dibuixos personalitzats i en vam regalar una còpia als pares adoptius.

I quan la Júlia va marxar?

Va ser molt emotiu, sentíem tristesa i alegria alhora, i teníem la sensació que ens faltava temps per a estar amb ella, que estigués més vinculada als nous pares abans de marxar. Cal tenir clar que per a nosaltres aquest moment no hagués arribat mai, i que cal escoltar els professionals i seguir les pautes que et marquen perquè són els que tenen la visió objectiva de tot plegat. Però això costa.

Era el mes d’agost, i després d’iniciar el pla de desacoblament amb les visites pautades dels nous pares (un altre moment inoblidable quan ells tres es van conèixer), vam organitzar una festa de comiat.

La Júlia s’havia fet molt popular al poble, i en el nostre cercle familiar i d’amistats era molt estimada. Els nous pares van venir a la festa i tothom els va poder conèixer, van ser molt valents. Van poder parlar amb la seva mestra, conèixer els seus amics de l’escola, el seu metge, els avis acollidors, els amics que li havien fet de padrins…. va ser un dia molt bonic i emotiu. Vam repartir el conte a tothom qui va venir per tal que també poguessin entendre el procés: hi ha molta gent a qui li costa d’entendre el perquè dels acolliments, i la dificultat de desprendre’s de la criatura, i ens va semblar que el conte podia ajudar.

Al cap de tres dies va marxar definitivament. Va estar una hora dient que no volia marxar i nosaltres fèiem el cor fort fins que en Jordi i ella van entrar al cotxe direcció cap a la nova casa. Vam plorar, és clar, va ser un dia molt complicat. Tot i saber que fas el correcte i que t’has preparat per aquest moment, costa molt.

La sort és que els pares de la Júlia són una parella que vol mantenir el contacte i això ens ha tranquil·litzat molt, ja que la podem veure de tant en tant i sabem com li va.

Quina relació teniu ara, amb ella?

Els primers mesos ens trucàvem la mare adoptiva i jo per saber com estava, ella volia conèixer millor la Júlia i jo li facilitava tota la informació que em demanava i que creia que facilitaria la seva relació. Després la Júlia ens va començar a trucar per telèfon. L’Agnès estava molt enyorada, patia per si els nous pares la tractaven bé, i el fet de sentir-la la va ajudar.

Fa unes setmanes que l’hem anat a visitar a casa seva i està molt i molt feliç, ens va rebre amb una gran alegria, sobretot en veure a l’Agnès i a la Clara, ja que per a ella segueixen sent les seves germanes (o més aviat com una mena de cosines). Ens va ensenyar les seves joguines, l’escola, les fotos…

Ella té clar que nosaltres som els pares de quan era petita i que ara té uns pares diferents perquè ja és gran i que aquests sí que són per sempre.

Va ser molt gratificant i tranquil·litzador.

Quina barreja d’emocions tan intensa… tornaríeu a acollir a un infant?

Ara mateix encara estem recuperant-nos, ja que és una experiència molt intensa a nivell emocional. En el nostre cas, la Júlia es va convertir en el centre d’atenció pel seu caràcter, les seves necessitats, la nostra inexperiència… i ara ens volem dedicar de ple a les nostres filles. Potser més endavant, la Clara bé que ho demana.

Experiències positives i negatives

Alguns aspectes negatius: la incertesa del futur, veure com la família biològica compleix o no els plans de treball, les esperes dels informes i les decisions dels tècnics, la lentitud del sistema, el fet (o la sensació) que no sempre preval el benestar del menor… Els punts negatius del dia a dia s’esvaeixen amb el pas del temps: potser recordar la gelosia de la Júlia cap a les nostres filles, les rebequeries incomprensibles i intenses, a l’inici el rebuig d’ella en alguns moments…

Positiu: els canvis que va anar fent la Júlia mentre era a casa. Va esdevenir una nena més afectiva, més riallera, més confiada. I per a nosaltres, l’aprenentatge que hem fet com a pares i com a persones.

El millor de tot és veure-la contenta i feliç amb els pares adoptius, creant un vincle positiu i cuidat, sentir que formes part d’això, haver fet possible que això passi pel fet d’haver-la estimat durant un temps. M’entristeix pensar en la vida que hauria tingut la Júlia sense l’opció d’un acolliment, sense haver-se sentit estimada i especial només pel fet de no haver nascut en una família “normal”.

Moltes gràcies Cristina per haver compartit amb tots nosaltres aquesta història tan bonica, trista però alegra alhora. Ser pares d’acollida és una mostra d’amor infinit, de generositat i valentia. Persones com vosaltres fa que el món sigui un xic millor, per a tots aquells nens i nenes que no tenen una família.

- See more at: http://www.creixemjunts.cat/actualitat/entrevista-families-dacollida-de-llarga-durada/#sthash.pnquLI5g.dpuf

http://www.creixemjunts.cat/actualitat/entrevista-families-dacollida-de-llarga-durada/