“ENS PRENEN EL PÈL?”

- Enganyar:

Fer caure en error amb una falsa aparença.

Caure en error, judicar falsament.

Induir a error amb artifici, perfídia.

Mancar a la fidelitat.

Decebre.

- Mentir:

Fer conscientment, voluntàriament, una asserció contrària a la veritat.

Durant els primers 7-8 anys de vida, les criatures tenen una percepció del món irreal, animista (tot té vida i sentiments: la lluna, els arbres, els animals...), màgic. Un món on tot és possible, on la imaginació té el poder de crear i realitzar coses impossibles. Durant aquests primers anys de vida, les criatures, que estan aprenen i ho tenen tot per aprendre, s’equivoquen sovint i es troben davant de conseqüències inesperades, no volgudes... resultat de la seva poca experiència, menor destresa de la suposada, experimentació inadequada... Una manera de solucionar la situació, segons la lògica infantil, és negar la realitat i buscar una explicació del fet en l’imaginari.

D’altra banda, per donar més força a les seves demandes o explicacions, segons la seva lògica, també és “normal”, o dit d’una altra manera, creuen que no té res de dolent recórrer a la fabulació, com és el cas de l’anècdota de l’article. I sovint, veiem que les criatures petites ens diuen coses que no són certes, i ens sentim enganyats i, a la vegada, preocupats perquè puguin acabar essent persones mentideres.

Però, són pròpiament mentides o més aviat expressió del que voldrien que hagués estat o hagués passat? De fet, només s’hauria de parlar de mentides quan la persona ha adquirit la consciència moral del que està bé i del que està malament. Perquè una cosa pugui ser considerada una mentida, cal una intencionalitat d’enganyar que requereix una intel·ligència que les criatures d’aquestes edats encara no han desenvolupat. Les criatures, en aquesta etapa evolutiva, encara no tenen la capacitat d’anticipar resultats i, per tant, tampoc la tenen per planificar. El seu comportament és més intuïtiu que racional. A mesura que van desenvolupant la seva intel·ligència, també van desenvolupant les seves capacitats d’anticipar, de relacionar causa-efecte...i, en conseqüència, van augmentant el seu coneixement del món i la comprensió de les raons per les quals les conductes poden ser bones o dolentes, adequades o inadequades, perilloses o no.

La consciència moral es va desenvolupant durant els primers 6-7-8 anys de vida, paral·lelament al desenvolupament intel·lectual. Els adults tenim un paper essencial i imprescindible en el desenvolupament moral dels nostres fills i alumnes. Amb la nostra autoritat, amb el nostre model, amb els nostres raonaments, normes, pautes de conducta, límits... anem acompanyant aquest procés.

Pel que fa a les no-veritats, no es tracta de renyar i criticar, ni d’acceptar-les tal qual, sinó, més aviat, de fer-los adonar que les seves explicacions tenen més a veure amb el seu desig que amb la realitat. Els hem d’ajudar a afrontar i assumir les conseqüències de les seves conductes, amb la nostra comprensió. Al mateix temps, els podem ajudar a fer-los descobrir i experimentar la importància de preservar la confiança per sobre de tot.

Que un nen falsegi la realitat deliberadament és una situació rara. Però, en canvi, moltes situacions provoquen que l’infant, angoixat i creient evitar-ho així, deformi aspectes d'allò que sap. Els pares hem d’interessar-nos més per aquestes situacions que li creen angoixa, abans que establir de manera definitiva si allò és ''una mentida''.

De manera innata, els nens no vénen proveïts per dir mentides, però tampoc no vénen preparats per afrontar els temors, les preguntes que els comprometen i les situacions en què han de donar explicacions per coses que no saben com explicar. Així, quan digui quelcom que ens pot semblar fals, cal que els pares parem atenció al tipus de situacions que ho han generat.

Tot sovint, més que mentides, el que el nen fa és falsejar la realitat, donant respostes evasives, incompletes i excuses a les nostres preguntes. Davant d’aquestes situacions, cal que pensem què li està passant al nen o la nena, que s’ha ficat en una situació que l’ha dut a haver d’afrontar responsabilitats que potser no havia previst i per les quals , potser, no estava preparat. I segons com ens ho agafem, allò pot semblar una mentida, tornar-se una mentida o fins i tot , i de vegades per la nostra manera de rebre'l, preparar el nen per ser mentider.

Algú ''mentider'' és algú desqualificat des del principi, el pensament o paraula del qual genera desconfiança.

Hi ha moltes qüestions que els pares ens podem plantejar davant del que ens sembla una mentida:

- Si allò que anomenaríem mentida és resultat d’haver-se trobat en una situació comprometedora, haurem de plantejar-nos per què no ho l’ha pogut preveure o mesurar.

- Potser, tot i que la situació no és tan important, a ell sí que li ho sembla. Aleshores caldrà esbrinar per què pateix tant que l’empeny a mentir?

- Potser el nen o l’adolescent menteix perquè el que tem és la nostra reacció davant la veritat. És a dir, no té por de dir la veritat, té por de la nostra reacció. També podria passar que li haguem ensenyat que nosaltres tolerem malament la veritat. Encara que tinguem raó per reaccionar de certa manera, els renys i els càstigs han de ser proporcionats a les capacitats de rebre’ls que tingui el fill, i sovint no ho són. Quan s'està engrandint la situació, és també per pors dels pares.

- Ens hem de preocupar també de si nosaltres sabem ajudar-lo quan veiem que no aconsegueix explicar-nos alguna cosa. Cal que l’animem a intentar dir-nos la veritat o el màxim possible d’aquesta, sense que noti que estem exigint-li explicacions.

Així doncs, cal que els pares ens esforcem per crear un clima de comunicació que afavoreixi que el nen no hagi de dir-nos res diferent del que pensa. Però quan això passi, lluny d’acusar el fill de mentider, ens hem de recordar primer de veure què és allò que motiva que el fill no sàpiga ser sincer.

Motius pels quals els nens menteixen:

Els motius que poden portar a mentir i a ocultar informació poden ser variats:

- Exigència: Quan s’exigeix i s’espera molt d’ells/es, poden mentir per no defraudar les nostres expectatives.

- Imitació: els nens acostumen a adoptar el model que observen a casa així que, si observen que els seus pares i mares diuen mentides, ho consideraran quelcom normal i habitual.

- Por: mentir acostuma a ser la millor manera d’evitar un càstig, sobretot quan els nens saben que aquella serà la nostra actuació. És la causa més freqüent de les mentires dels nens.

- Atenció: mentir per cridar l’atenció. Els nens que ho fan per aquest motiu, acostumen a explicar històries amb un gran entusiasme ja que així reben molta atenció mentre expliquen la mentida.

- Nerviosisme : la mentida és una manera de respondre a l’ansietat que pateix. Oculta un problema "maquillant-lo" amb un altre.

- Creença: quan el nen es creu les seves pròpies mentides i intenta convèncer també als demés de que són veritat.

Estratègies d’actuació davant les mentides:

Pares i mares han de ser cautelosos en el tractament de les situacions on han reconegut una mentida dels seus fills/es:

- No insultar, no etiquetar “ets un mentider”. Explicar que enganyar no facilitarà que aconsegueixi allò que vol.

- Determinar per què menteix i què el motiva a mentir.

- Afavorir la comunicació familiar. Procurar que es senti còmode expressant allò que sent, independentment d’allò que digui, i que sigui capaç de responsabilitzar-se lliurement dels seus actes.

- Demostrar-li que la nostra estimació per ell és independent de les seves opinions o actes.

- Oferir-li models clars de responsabilitat i sinceritat. No podem dir nosaltres "mentides piadoses" o prometre coses que no complirem.

- Inculcar-li el valor de la honestedat. Explicar-li la diferència entre fantasia i realitat, i entre veritat i mentida.

- No ridiculitzar-lo ni exagerar la nostra reacció davant una mentida. En qualsevol cas, parlar amb ell en privat.

- Ser pacients però, a la vegada, ferms amb els fills/es. No ser massa estrictes en coses que no són realment importants i explicar clarament el motiu de les prohibicions. La comprensió de les normes facilitarà el compliment de les mateixes i permetrà valorar les conseqüències de la seva desobediència.

- Quan un fill/a expliqui la veritat, felicitar-lo per la seva valentia i procurar, dins de les possibilitats, relativitzar la seva falta, i demostrar-li que seguim confiant en ell/a.

- És important que els fills/es vegin que és millor dir la veritat que mentir, principalment perquè faran que sempre confiem en ells i, per tant, els donem més responsabilitats i llibertats.

LECTURES I MÈS INFORMACIÓ SOBRE EL TEMA:

INFANTIL 51er què el nen diu mentides Pere Beà

lectura 1 http://www.familiaforum.net/

Que un nen falsegi la realitat deliberadament és una situació rara. Però, en canvi, moltes situacions provoquen que l’infant, angoixat i creient evitar-ho així, deformi aspectes d'allò que sap. Els pares hem d’interessar-nos més per aquestes situacions que li creen angoixa, abans que establir de manera definitiva si allò és ''una mentida''.

De manera innata, els nens no vénen proveïts per dir mentides, però tampoc no vénen preparats per afrontar els temors, les preguntes que els comprometen i les situacions en què han de donar explicacions per coses que no saben com explicar. Així, quan digui quelcom que ens pot semblar fals, cal que els pares parem atenció al tipus de situacions que ho han generat.

Tot sovint, més que mentides, el que el nen fa és falsejar la realitat, donant respostes evasives, incompletes i excuses a les nostres preguntes. Davant d’aquestes situacions, cal que pensem què li està passant al nen o la nena, que s’ha ficat en una situació que l’ha dut a haver d’afrontar responsabilitats que potser no havia previst i per les quals , potser, no estava preparat. I segons com ens ho agafem, allò pot semblar una mentida, tornar-se una mentida o fins i tot , i de vegades per la nostra manera de rebre'l, preparar el nen per ser mentider.

Algú ''mentider'' és algú desqualificat des del principi, el pensament o paraula del qual genera desconfiança.

Hi ha moltes qüestions que els pares ens podem plantejar davant del que ens sembla una mentida:

- Si allò que anomenaríem mentida és resultat d’haver-se trobat en una situació comprometedora, haurem de plantejar-nos per què no ho l’ha pogut preveure o mesurar.

- Potser, tot i que la situació no és tan important, a ell sí que li ho sembla. 

Aleshores caldrà esbrinar per què pateix tant que l’empeny a mentir?

- Potser el nen o l’adolescent menteix perquè el que tem és la nostra reacció davant la veritat. És a dir, no té por de dir la veritat, té por de la nostra reacció. També podria passar que li haguem ensenyat que nosaltres tolerem malament la veritat. Encara que tinguem raó per reaccionar de certa manera, els renys i els càstigs han de ser proporcionats a les capacitats de rebre’ls que tingui el fill, i sovint no ho són. Quan s'està engrandint la situació, és també per pors dels pares.

- Ens hem de preocupar també de si nosaltres sabem ajudar-lo quan veiem que no aconsegueix explicar-nos alguna cosa. Cal que l’animem a intentar dir-nos la veritat o el màxim possible d’aquesta, sense que noti que estem exigint-li explicacions. Així doncs, cal que els pares ens esforcem per crear un clima de comunicació que afavoreixi que el nen no hagi de dir-nos res diferent del que pensa. Però quan això passi, lluny d’acusar el fill de mentider, ens hem de recordar primer de veure què és allò que motiva que el fill no sàpiga ser sincer.

Definicions, http://dlc.iec.cat/

Enganyar

1 1 v. tr. [LC] Fer caure en error amb una falsa aparença. M’ha enganyat la vista: hauria jurat que eren més de deu. T’ha enganyat la semblança, el color, l’olor.

1 2 intr. pron. [LC] Caure en error, judicar falsament. Els antics s’enganyaven creient la terra immòbil.

2 1 tr. [LC] Induir a error amb artifici, perfídia. Va trobar una manera d’enganyar el comprador. Què n’acabes d’enganyar-lo amb mentides?

2 2 tr. [LC] Mancar a la fidelitat. La teva parella t’ha enganyat.

3 tr. [LC] Eludir, distreure. Anaven xerrant per enganyar el temps. Fuma per enganyarla gana.

4 tr. [LC] Decebre 1 . He estat enganyat en les meves esperances.

 

Mentir. [ind. pr. 3 ment (o menteix)]

1 1 v. intr. [LC] Fer cientment, voluntàriament, una asserció contrària a la veritat.

Menteix descaradament. És un home que no sap mentir.

1 2 v. intr. [LC] per ext. Si les seves paraules mentien, no mentia la seva mirada. Si la fama no ment, fou un gran metge.

1 3 [LC] fer mentir Desmentir (una afirmació). La realitat de vegades fa mentir els refranys.

1 4 [LC] mentir pel coll [o mentir per la gola] Dir mentides malèvoles.

2 intr. [LC] no mentir una cosa No enganyar, revelar la veritat. Aquests papers no menteixen, algú ens ha estat robant a poc a poc.

La Consciencia moral, J.M. Puig i X Martín lectura 3

L’Educació moral a l’escola. Edebé (Barcelona 2000)

Dimensions de la personalitat moral

La consciència és un dels elements constitutius de la personalitat moral.

Podem dir que no hi ha personalitat moral sense una consciència que la reguli, legisli i orienti. Per aquest motiu, el desenvolupament i la construcció de la consciència moral seran finalitats prioritàries en la formació del subjecte moral.

Què entenem per consciència moral

Quan parlem de consciència ens referim a una capacitat psicològica dels individus que els permet adonar-se de la pròpia activitat, tant física com mental. Fent servir aquesta capacitat, el subjecte té la possibilitat de saber al voltant de tot allò que coneix i de prendre consciència dels actes que realitza.

Parlem de consciència moral quan el subjecte, a més de considerar els seus punts de vista i els seus comportaments, activa la capacitat de regular-los i de valorar-los. En aquest sentit, diem que la consciència moral ens posa en relació amb nosaltres mateixos i ens fa responsables de les nostres accions. Podem considerar-la com un jutge intern que avalua i sanciona la correcció o incorrecció de la pròpia conducta.

Sentiments i emocions morals

• Món dels valors
• Obertura al sentit
• Hàbits i virtuts
• Autoconeixement i autoestima
• Control d’un mateix
• Judici moral
• Empatia i presa de perspectiva social
• Consciència moral

Les manifestacions de la consciència moral poden descobrir-se, tot i que d’una manera embrionària, en edats molt joves. Les reaccions d’indignació davant d’accions injustes d’uns individus cap a uns altres, el ressentiment d’una persona davant de certes actituds que els altres tenen cap a ella, o el sentiment de culpa respecte de comportaments consumats que l’individu considera incorrectes, són algunes de les formes expressives de la consciència moral detectades en nenes i nens molt petits. Podem creure que es tracta de reaccions molt arrelades en la naturalesa humana i prèvies a l’adquisició de convencions socials o judicis morals més complexos. Abans de l’aparició de dominis cognitius més elaborats, l’ésser humà és capaç de jutjar accions i conductes humanes. No ens referim evidentment a judicis defensats per mitjà de l’argumentació racional, sinó a manifestacions més espontànies, emotives i intuïtives que expressen el rebuig o el malestar davant de determinades accions. Es tracta, sens cap mena de dubte, de manifestacions de la consciència moral que sanciona allò que considera reprovable.

 http://www.lapresentacio.cat/feac/51infantil.htm