És el que ells volen o el que nosaltres volem.
La nostra societat està obsessionada amb guanyar. Es tracti d'esport, art, o treball, tot es redueix a ser el primer. La majoria de nosaltres va ser criada sota aquest paradigma competitiu. Conscientment o inconscientment, ens qualifiquem els uns als altres com a guanyadors o perdedors. Sovint fem comparacions odioses amb els nostres fills: els comparem amb altres nens de la seva edat; de l'escola; del club; de la Urbanització, o amb els seus propis germans. Solem dir-los també que les oportunitats són poques i que la vida és una carrera que es guanya o es perd. Aquesta és la nostra lliçó: el més fort sobreviu. La pressió de l'èxit ens porta a inscriure els nostres fills en esports de què no gaudeixen, a obligar-los a aprendre coses que no els motiven i a enviar-los escoles que els exigeixen ser perfectes.
Encara que és natural que, com a pares, vulguem que els nostres fills tinguin el major dels èxits, què succeeix quan sembrem en ells una actitud de guanyar tant sí com no? Alguna vegada ens hem parat a pensar què produeix aquest paradigma en els nostres fills? en allò que provoca en les seves vides, els seus valors i les seves relacions? Sota el paradigma competitiu, cada mínima derrota adquireix proporcions de tragèdia. Això genera en els nostres fills molta angoixa i frustració. Potser això és l'èxit? Competir, comparar-se i ser egoistes és una etapa natural en els nens. Tanmateix, créixer és qüestionar allò que desitgem i també aprendre a acceptar petites derrotes.
Com a pares, hem de qüestionar el paradigma competitiu. Això no significa deixar d'estimular els nostres fills perquè se superin, sinó ser més comprensius i tolerants amb els seus resultats. Avui, la vida és molt més complexa que quan vam ser nens. Els nens del segle XXI estan més informats i senten més els problemes de seus majors. Potser, sigui moment de detenir-nos a pensar si estan vivint la seva vida o la nostra És el que ells volen o el que nosaltres volem? És la seva imatge d'èxit i felicitat o la nostra? És fàcil caure en la temptació de pensar "Si el fill del meu amic pot, llavors el meu també" o " si altres pares deixen hores al seu fill en un club, per què jo no? " La infantesa de bicicletes, nines i disfresses va cedir el seu lloc a una altra de dirigida per entrenadors esportius; mestres de música; computació; idiomes; dansa; tallers de plàstica; etc.
Pensi en el seu fill: quant temps li queda després de dormir, menjar, estudiar i participar de totes les seves activitats programades de la setmana? El temps que li resti serà tot el que tingui per jugar, o fer lliurement allò que vulgui (fora de programa). No se sorprengui si és menys temps del que disposa un adult. Com a pares, ens sentim obligats a administrar i supervisar la vida dels nostres fills. Saturar-los d'activitats, horaris i professors és també la nostra manera de protegir-los d'un món insegur i de preparar-los per a la vida adulta. Com no preferirem que els nostres fills estiguin capacitant-se, en lloc de passar les seves tardes divertint-se?
Els nens volen, per damunt de tot, complaure els seus pares i fer-los sentir orgullosos. Per això, pot ser que mai no ens diguin que no volen jugar aquest partit, o assistir a aquesta escola. Però hem d'entendre que ho fan per nosaltres i no per ells. Deixar de costat les nostres aspiracions exitistas és una gran mostra d'amor i potser sigui la nostra millor oportunitat de fer alguna cosa per ells.
Aquesta carta d'un fill als seus pares pot ajudar-nos a reflexionar:
Sé el molt que m'estimen, però per aquest amor que senten cap a mi i pel que jo sento cap a vostès vull que em donin la possibilitat de ser lliure, de créixer de la manera més pura i deslligada d'obligacions que pugui. No pretenguin que aconsegueixi coses que potser siguin importants en un altre moment però que, en cas de buscar-les ara, representaria perdre'n altres que considero avui importants. Deixin-me viure l'edat que tinc i que només tindré una vegada en la vida. No planifiquin tant la meva vida, no es desesperin per les meves derrotes, no busquin triomfs a través meu, no pretenguin fer-me com van ser o no van poder ser. Per què sofreixen quan competeixo si jo sóc feliç jugant? Sembla que competissin per nosaltres, que es tinguessin gelosia entre pares, que sofrissin pel triomf que no arriba, o pel rendiment que no puc donar-los. Si us plau!
Deixin-me viure sense tantes pressions, sense tants reptes, sense tantes correccions.
No vulguin que sigui un nen gran, busquin en canvi que sigui un gran nen.
ECCIO LEON R
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Si voleu participar, deixeu la vostra aportació i la recollirem, animeu-vos.