De la reincidència o la passió per internar el més aviat possible per Jaume Funes
El diari ARA, en el que sovint i des d’un cert dissentiment col·laboro, publica avui una informació, basada en un estudi de Justícia desconegut, en la que s’explica com 6 de cada 10 adolescents internats per la justícia de menors torna a delinquir. Tot i que ja vaig tenir que contestar sobre el tema a alguna radio, pensava que el tema era poc menys que una nota d’agències per omplir temps i espai. Veig però que no és així i que, a més, el tema ha passat a ser editorial de la publicació i ha cobrat una certa rellevància. Tot i que com ja vaig comentar fa algun temps “la justícia de menors em deprimeix”, torno al tema.
De la informació difosa em treuen de polleguera fonamentalment dos aspectes. D’una banda un relat sobre les transgressions adolescents basat en una barreja explosiva de declaracions del responsable del sistema protector (que no es pregunta per què els seus adolescents passen fàcilment d’un centre de protecció a un tancat); de declaracions de jutges i fiscals (que no es qüestionen si las mesures que apliquen són les adients); de declaracions interessades dels mossos per als que tot es un problema de carreres criminals que cal tallar a temps. D’altra banda, la defensa de tots els entrevistats i del diari mateix de solucions que passen per internar molt abans, a temps per dissuadir. És la defensa compartida de les virtuts terapèutiques de tancar aviat a adolescents “bronques”.
Aprofito la irritació per tornar a recordar algunes idees que ens permetim saber veritablement a on som. En primer lloc, no estaria de més recordar que estem aplicant una llei de responsabilitat del menor que té tots els rècords de modificacions sobre la marxa des abans de nàixer i que segueix en permanent tràmit de modificació. Una llei que avui és un pèssim codi penal adult, que ha fet de l’ internament tancat la mesura per excel·lència (un dels últims canvis introduïts va ser justament per definir l’internament com a espai de compliment de la privació de llibertat).
En segon lloc, cada vegada que es parla de reincidència no estaria de més citar els tres estudis rigorosos existents (veure el fons documental del CEJFE). En ells, la gran troballa és que quan es produeix una mediació o un servei en benefici de la comunitat el retorn al delicte no arriba a ser 2 de cada 10 joves, mentre que quan se’ls tanca a centres com ara l’Alzina tornen a fer de les seves 8 de cada 10. La interpretació de les dades pot ser diversa però no si val dir que al centre tancat estant els pitjors perquè és una veritat a mitges. Al molts dels que es tanquen se’ls podria aplicar una mesura més adient. El sistema ja fa temps que no cerca la millor de les mesures para cada situació i menor. Es mou per altres paràmetres de càstig i tranquil·litat social.
Tercer. El que segueix anomenant-se centres educatius tancats són presons juvenils en les que tot moviment està acompanyat de guardes de seguretat, en els que l’objectiu màxim és impedir la fuga. Les figures educatives són secundaries i complementaries.
I quart. Si. Cal intervenir abans. Però, això significa utilitzar els mecanismes locals de mediació i resolució de conflictes, judicialitzant molt menys les transgressions. Cal que la resposta penal sigui ràpida i àgil (fa temps que de ser un justícia diferent ha acabat sent igual de burocràtica i ineficient que l’adulta). Per obligar els fiscals a aquesta rapidesa, abans, les faltes adolescents prescrivien si aquells no s’afanyaven. Ara, res d’això passa i habitualment, quan la resposta penal arriba, molts adolescents fa temps que estan en altres histories.
Tanmateix, intervenir abans no és internar abans. Fins i tot en els centres oberts positius (un parell existeixen) internar és una mesura contradictòria que cal valorar i, sovint, ajornar. Internar (no exactament tancar) abans és utilitzar una última canonada amb la que no ni ha retorn. Actuar abans és garantir ràpidament un acompanyament intens en llibertat, en el propi medi, per anar reconduint l’erràtica trajectòria dels adolescents que actuen saltant-se, amb gravetats diverses, les normes.
Per acabar. Poques vegades el tancament és útil (sovint és garantir nous delinqüents en el futur). Sabem, però, que el retorn al delicte definitiu desapareix quan en van fent joves una mica més madurs, a condició de facilitar un acompanyant llarg i tenir paciència social mentre encara tornen, provisionalment, al delicte.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Si voleu participar, deixeu la vostra aportació i la recollirem, animeu-vos.