"Passar per un centre de menors no et condemna al fracàs" per Sònia Sànchez

"Per a la gent que ha tingut una vida normal, les oportunitats són com el metro, passen cada tres minuts. Per als catalans que han crescut en un centre de menors tutelats, són un metro de nit, passen cada quinze minuts. Però per als immigrants que hem passat per un centre tutelat, són com el metro dels caps de setmana a la nit: passen cada mitja hora o no passen". Jalal el Aamri ha dedicat els últims cinc anys a buscar l’andana correcta, però no va ser fins al setembre del 2011 que va aconseguir pujar al comboi que l’ha de portar al seu futur: la universitat.

"L’educació és l’únic camí cap a una vida normal", diu aquest jove, nascut fa 23 anys a Tagleft, un petit poble de les muntanyes de l’Atles mitjà, al Marroc. El seu periple vital d’ençà que, l’any 2006, va decidir quedar-se il·legalment a Espanya, on havia entrat amb una beca per fer un curs de castellà, ha definit la seva futura professió. El Jalal sempre havia volgut ser periodista, però quan per fi va poder escollir titulació -amb una nota d’11 sobre 14-, el que havia somniat des de petit li va semblar una opció "egoista". "Era com esborrar tot un capítol de la meva vida, el que he passat des de la meva arribada aquí", al·lega.

Avui estudia primer d’educació social a la Universitat de Barcelona. En aquest capítol, el Jalal ha passat dos cops pel centre El Castell, a Santa Perpètua de Mogoda, que acull menors immigrants tutelats per l’administració. El primer cop, hi va estar cinc mesos mentre la Generalitat avaluava el seu cas. La segona vegada, l’any passat, hi va anar com a integrador social en pràctiques, mentre estudiava un cicle formatiu de grau superior. "Vaig trobar-me amb educadors que jo havia tingut i ara eren els meus companys", relata orgullós, i destaca la injecció "d’autoestima" que va poder aportar als nois del centre, la majoria marroquins. "Vaig intentar transmetre el missatge que passar per un centre de menors no ha de ser un inconvenient. No estàs condemnat al fracàs, però has d’esforçar-te, perquè si la teva vida és indiferent per a tu, imagina’t per als altres", diu.

El Jalal això ja ho sabia quan va passar per primer cop per El Castell. Els seus companys de llavors el coneixien com el listillo . "Si fa cinc mesos que ets aquí i parles del president o del Barça, diuen que vas de llest", riu. Però les bones notes que havia tret al seu país no li van servir de gaire, aquí. Mai no oblidarà el treballador de la Generalitat que li va fer l’entrevista: "Vosaltres us penseu que aquí collim els euros de terra o què?" Després d’estudiar el seu cas, li van donar permís de residència com a menor tutelat i li van trobar allotjament.

Travessia pel desert educatiu

Però el camí cap a la universitat aviat va semblar una travessia pel desert. Va provar de convalidar els estudis que havia fet al Marroc (una paperassa impossible per al seu pare, carnisser del petit poble de Tagleft); va començar l’ESO catalana però no tenia fi; va voler acabar el batxillerat marroquí a distància, però la seva antiga acadèmia no el va voler matricular. "¿I si faig la prova d’accés a un grau superior de FP?", va preguntar un dia. "Uf, és molt difícil", li van respondre. "Ningú sap el teu potencial. Només per venir de fora et jutgen", es queixa. Va treure un 9,21. Dos anys de FP, selectivitat i per fi, amb 22 anys, a la universitat amb l’ajuda d’una beca d’una entitat financera. "Als centres de menors tot està orientat perquè quan tinguis 18 anys i surtis tinguis una feina i només t’ofereixen cursos d’electricista i coses així", explica.

Ell mateix n’ha fet un i avui combina els estudis amb la feina d’electricista. "M’ha acabat agradant i tot", bromeja. Però recupera la seriositat per advertir a la Generalitat que hauria de repensar la seva tutela als menors. El Jalal diu que per sortir-se’n és molt important el suport dels altres, com el que li van donar els seus tutors. "Veure que la gent aposta per tu dóna més força que els diners", diu. Un motiu més per voler ser educador social.

http://www.aulaintercultural.org/spip.php?article 4787