Friedrich Nietzsche: la filosofia, escola de calúmnia (i la transvaloració dels valors)

Per què els filòsofs són calumniadors. La pèrfida i cega enemistat dels filòsofs respecte dels sentits, quant de plebeu i de fanfarró hi ha en tot aquest odi!

El poble sempre ha considerat un abús, les conseqüències del qual hi ha sentit, com un argument contra aquells que s’ha abusat: tots els moviments insurreccionals contra els prínceps, ja sigui al terreny de la política o en el de l’economia, argumenten sempre de manera que presenten un abús com necessari i inherent al principi.

És aquesta una història lamentable: l’home busca un principi sobre el qual pugui recolzar-se per menysprear l’home: inventa un món per poder calumniar i sortir d’aquest món: de fet, estén sempre la mà cap al no-res i d’aquesta res saca un Déu, la «veritat», i, en tot cas, un jutge i un condemnador d’aquest ser...

Si volem tenir una prova de la manera profunda i fonamental com les necessitats veritablement bàrbares de l’home tracten de satisfer-se, fins i tot en el seu estat domesticat i la seva «civilització», és necessari buscar els leitmotiv de tota l’evolució de la filosofia. D’aquesta manera trobarem una mena de venjança de la realitat, una destrucció sorneguera de les avaluacions enmig de les quals viu l’home, un ànima insatisfeta que considera l’estat de disciplina com una tortura i que experimenta una voluptuositat a tallar, d’una manera malaltís, tots els llaços que li lligaven a ell.

La història de la filosofia és una ràbia secreta contra les condicions de vida, contra els sentiments de valor de la vida, contra la decisió en favor de la vida. Els filòsofs mai van dubtar a afirmar un món, a condició que estigués en contradicció amb aquest món, que posés en els seus mans un instrument que pogués servir per parlar malament d’aquest món. La filosofia va ser fins aquí la gran escola de la calúmnia, i de tal manera es va imposar que encara avui dia nostra ciència, que es feia passar per intèrpret de la vida, ha acceptat la posició fonamental de la calúmnia i manipula aquest món com si no fos més que aparença, aquest encadenament de causes com si no fos més que fenomenal. Quin és l’odi que entra en joc?

Jo crec que és sempre la «Circe» dels filòsofs, la moral que els juga la dolenta partida de forçar-los a ser, en tot temps, calumniadors... Creien en les «veritats» morals, trobaven allí valors superiors: què els quedava per fer sinó dir nàs a l’existència a mesura que la comprenien millor?... Perquè aquesta existència és immoral... I aquesta vida reposa en hipòtesis immorals: i tota moral nega la vida.

Suprimim el món vertader: per fer això, hem de suprimir els valors superiors que té en curs fins aquí la moral... Basta demostrar que la moral ella també és immoral, en el sentit en què la immoralitat ha estat condemnada fins aquí. Quan hàgim trencat d’aquesta manera la tirania dels valors que han tingut curs fins aquí, quan hàgim suprimit el món-veritat, un nou ordre de valors apareixerà naturalment.

El món-aparença i el món-mentida: he aquí la contradicció. Aquest últim va ser anomenat fins ara món-veritat, «veritat absoluta», «Déu». Aquest és el que hem suprimit.

Lògica de la meva concepció:

1) La moral com a valor superior (ama de totes les fases de la filosofia, fins a de l’escepticisme). Resultat: aquest món no val res, no és el «món-veritat».

2) Què és el que determina el valor superior? Què és exactament la moral? L’instint de decadència; per als exhaurits i els desheretats, és una manera de venjar-se. Prova històrica: els filòsofs són sempre decadents... al servei de la religió nihilista.

3) L’instint de decadència que es presenta com a voluntat de poder. Prova: la immoralitat absoluta dels mitjans en tota la història de la moral.

No hem reconegut en tot el corrent més que un cas de la voluntat de poder: la moral mateixa és un cas especial d’immoralitat.

Innovacions fonamentals

En comptes de valors morals, valors merament naturalistes. Naturalització de la moral.

En comptes de «sociologia», una doctrina dels models de senyoria.

En comptes de «societat», el progrés de la cultura com el meu interès preferit (primer en el seu conjunt, però després, preferentment, en els seus parts).

En comptes de la «teoria del coneixement», una doctrina de perspectiva dels efectes (a la qual correspon una jerarquia dels afectes: els afectes transfigurats: la seva superior ordenació, la seva «espiritualitat»).

En comptes de la metafísica i de la religió, la doctrina de l’etern retorn (aquesta com a mitjà de disciplina i selecció).

Els meus precursors: Schopenhauer: en quina mesurada he aprofundit el pessimisme i se m’ha imposat primer que res pel descobriment de les seves més altes contradiccions.

Després, els artistes ideals, aquells rebrots del moviment napoleònic.

Després, els europeus superiors, precursors de la gran política.

Després, els grecs i el seu naixement.

He citat els meus predecessors inconscients. Però, on aniria jo a buscar, amb alguna esperança filosòfica del meu estil, almenys filòsofs que responguessin a les meves exigències? Només allí on regnés una manera de pensar aristocràtica, que considerés l’esclavitud i qualsevol una altra classe de dependència com un supòsit de tota alta cultura; on regnés una manera de pensar creadora que no veiés en el món un lloc de pau, el «dissabte de tots els dissabtes», sinó ara, i en estat de pau, el mig per a la guerra. Una manera de pensar que mirés al futur i tractés al present amb duresa i tirania; una manera de pensar sense escrúpols, immoral, que volgués administrar en gran les bones i males qualitats de l’home, perquè confia a saber emprar-les destrament. Però el que busca avui filòsofs d’aquesta classe, quines probabilitats té de trobar el que busca? No és probable que, agarrat a la llanterna de Diògenes, es passés dia i nit buscant inútilment? Aquesta època camina en direcció contrària; vol, a més a més, la comoditat; vol, primer que res, publicitat i aquell tolle-tolle del mercat que tan del seu gust és; vol, en tercer lloc, que tots ens prosternem amb vil servilisme davant les més bastes fellonies: una d’elles és la «igualtat dels homes», i honra exclusivament les virtuts democràtiques. Però aquestes circumstàncies són radicalment oposades a la producció del filòsof tal com jo ho entenc. De fet tothom es lamenta de la sort dels filòsofs, estrangulats entre actes de fe, males consciències i arrogants doctrines eclesiàstiques. No obstant això, la veritat és que aquestes mateixes condicions van ser més favorables per a la producció d’una espiritualitat poderosa i rica que les de la vida actual. Avui reina una altra classe d’esperit, a saber: l’esperit demagògic, l’esperit de comediant, potser també l’esperit dels escurçons i de les formigues, propi dels savis o, almenys, favorable a la producció dels savis. Però molt pitjor per als grans artistes. No es precipiten tots ells a l’avenc por una interior falta de disciplina? Ja no se senten tiranitzats exteriorment per la imposició d’un decàleg cortesà o sacerdotal, però tampoc saben educar al seu «tirà interior», a la seva voluntat. I el que diem dels artistes pot dir-se en un sentit superior i més fatal dels filòsofs. On trobem avui esperits lliures? Mostreu-me avui, per ventura, un esperit lliure!

I designo sota la frase «llibertat d’esperit» quelcom molt concret: ser superior cent vegades als filòsofs, i a altres adeptes de la «veritat», pel rigor contra mi mateix, per puresa i valor, per la voluntat incondicional de dir no, allí on el no és perillós; considero els actuals filòsofs com menyspreables llibertins sota la caputxa d’una dona crida «veritat».

La voluntat de poder, text de Textos de los grandes filósofos: edad contemporanea, Herder, Barcelona 1990, p.88-92.

http://www.pensament.com/filoxarxa/filoxarxa/niet1gkh.htm