INSEGURETAT EMOCIONAL EN ELS FILLS DE PARES SEPARATS
A la dècada dels quaranta, l’observació clínica va demostrar una estreta relació entre disfunció matrimonial i adaptació en els fills. Els nens amb problemes de conducta moltes vegades viuen en llars conflictives.
Els conflictes formen part de les relacions de parella i no tenen perquè perjudicar necessàriament als fills. La clau està en la gestió de les desavinences. En aquest sentit, el conflicte constructiu es caracteritza per una modulació adequada i encaminada cap a la seva resolució ( Cummings i Davies, 2010). A més, els pares que resolen adequadament les seves disputes, aporten un model positiu de resolució de problemes, estimulant així el desenvolupament de les competències socials i de les habilitats d’afrontament.
Segons la teoria de la seguretat emocional de Cummings i Davies (2006), els fills reaccionen als conflictes per la repercussió que tenen en els seus sentiments de seguretat, que es veuen afectats negativament pels enfrontaments entre els seus pares. En el context de les interaccions pares/fills, aquests autors emfatitzen el paper de les practiques de criança i del vincle dels nens amb els seus cuidadors. La por i l’estrès poden entorpir el processament, acceptació i eventual interiorització dels missatges disciplinaris dels pares. Tot i això, cal reconèixer, que altres subsistemes familiars, especialment les relacions entre germans, també poden influir en la seguretat emocional i l’adaptació dels fills.
D’acord amb aquesta teoria de la seguretat emocional, els conflictes crònics dels pares produeixen inseguretat emocional en els seus fills, que poden presentar després una major reactivitat, o sigui, intentar regular de forma inadequada la seva exposició als conflictes i desenvolupar representacions internes insegures de la relació entre els seus pares.
Diversos estudis, han constatat la relació de la conflictivitat entre la parella amb la capacitat dels nens i adolescents de regular les seves emocions, i com les dificultats de regulació s’associen a una menor competència social ( Kim i Cicchetti, 2010).
Hi ha evidències empíriques de que la regulació emocional es relaciona amb l’acceptació per part dels iguals durant l’adolescència i amb la qualitat de les amistats (Schwarz et al., 2012).
El nivell de desenvolupament cognitiu, social i emocional de l’estadi evolutiu dels fills afectarà a la seva comprensió del divorci i la seva capacitat per a afrontar els factors d’estrès que sovint l’acompanyen. Els mes petits tenen menys capacitat alhora d’avaluar de manera realista les causes i conseqüències de la separació, i d’utilitzar recursos extrafamiliars. Per tant, és més probable que experimentin ansietat d’abandonament o se sentin més culpables.
Recomanació: Els pares han de valorar el que és millor per al benestar dels seus fills, i quan ho hagin parlat obertament entre ells, explicar-ho als fills, en la mesura que ho puguin entendre, segons l’edat. Com més petit sigui el nen, cal donar-li tot fet, no se li ha de demanar triar, ja que sinó el seu nivell d’angoixa augmenta. En adolescents, és diferent, ja que a vegades ells mateixos es posicionen en una de les dues parts, ja comprenen més la situació i no es pot actuar de la mateixa forma que en nens més petits.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Si voleu participar, deixeu la vostra aportació i la recollirem, animeu-vos.