La solució de problemes des del punt de vista educatiu

Un problema es defineix com una situació en la qual un individu desitja fer alguna cosa però desconeix el curs de l'acció necessària per aconseguir el que vol, o com una situació en la qual l'individu actua per tal d'aconseguir una meta utilitzant per a això alguna estratègia en particular. Quan es fa referència a una meta o aconseguir el que vol, ens referim a la solució. La meta o solució s'entén en referència a un estat inicial i, per tant, la diferència que hi ha entre tots dos estats és el que anomenem problema.

Els problemes tenen quatre components:

a) Les metes: El que es vol aconseguir en una situació determinada; poden estar bé o mal definides.

b) Les dades: Els elements de què disposa l'aprenent per començar a analitzar la situació problema.

c) Les restriccions: Els factors que limiten la via per arribar a una solució.

d) Els mètodes: Les operacions o procediments que es poden utilitzar per resoldre el problema.

Des de l'enfocament de la psicologia cognitiva, es considera la solució de problemes com el processament d'informació que realitza un sistema (cervell o ordinador) per aconseguir que la informació que es troba en un estat inicial, es transformi en un estat final desitjat.

Una classificació bastant acceptable dels problemes utilitza tres categories: a) problemes d'ordenació, b) problemes d'inducció de l'estructura ic) problemes de transformació. Qualsevol dels tres tipus de problema requereix d'una adequada comprensió i diagnòstic, ja que depenent d'aquest pas podem desenvolupar la nostra pròpia representació cognitiva del problema i ubicar-lo en un marc personal de referència. Així, podem, per exemple, dividir el problema en parts o bé podem deixar de banda una part de la informació quan volem fer la tasca més senzilla. En els problemes d'ordenació cal reorganitzar o recombinar un grup d'elements de manera que satisfaci un determinat criteri. En general hi ha diverses combinacions possibles, però només una d'elles (de vegades algunes d'elles) fan possible la solució. En els problemes d'inducció de l'estructura cal identificar les relacions que existeixen entre els elements presents en el problema i després construir una nova relació entre ells. En els problemes de transformació cal trobar els mètodes que ens permetin transformar un estat inicial en un estat final o meta.

b) La producció de solucions

Quan un problema és senzill o ja ha estat resolt amb anterioritat, allò necessari serà recuperar la informació necessària que es troba emmagatzemada en la memòria. Si no tenim una solució anterior, serà precís buscar un procés pel qual puguem generar solucions possibles al problema. En un nivell molt general, podem dir que els processos de producció de solucions poden ser:

a) Pel mètode d'assaig i error: El mètode de l'assaig i error és la forma més elemental d'intentar donar solució a un problema. Tanmateix, la seva dificultat consisteix en que hi ha alguns problemes tan complexos que provar per assaig i error cadascuna de les possibles solucions portaria moltíssim temps.

b) Per la utilització de heurístiques: Una de les heurístiques més utilitzades és l'anàlisi de mitjans i fins, que consisteix a fer proves repetides per determinar les diferències entre el resultat desitjat i l'estat actual. És una estratègia eficaç en la mesura que hi hagi una solució directa al problema, ja que si hi ha solucions indirectes, aquest mètode pot fins i tot impedir que es trobi la solució. En alguns casos, pot ser convenient utilitzar una estratègia absolutament oposada a l'anàlisi de mitjans i fins, és a dir, sortir des de la meta i retrocedir fins a l'estat inicial. Una altra heurística força útil per trobar la solució a problemes, consisteix a dividir el problema en passos intermedis o submetes.

c) L’insight: Aquesta forma de solucionar problemes va ser analitzada pel psicòleg gestaltista Köhler, al treballar amb ximpanzés que havien d'arribar un raïm de plàtans que es trobava dins de la gàbia. La solució al problema era utilitzar caixes i pals que es trobaven dispersos dins de la gàbia. Köhler va poder observar que els ximpanzés semblaven trobar la solució al problema (pujar a les caixes i usar en pal per botar els plàtans) a forma d'una revelació sobtada (una mena de "Eureka").

c) El judici i avaluació de les solucions que s'han generat.

És l'últim pas que s'ha de seguir en la solució de problemes. La persona ha de jutjar si la solució triada és correcta i, en els casos en què poden haver diverses solucions, si és la millor. Encara que sembla ser un assumpte senzill, l'avaluació de les solucions, sovint es torna complicada, a causa de l'existència d'obstacles i biaixos que afecten la qualitat de les decisions i dels judicis.

En una societat amb canvis culturals i tecnològics vertiginosos, que és cada vegada més flexible en les demandes laborals i culturals als seus ciutadans i alhora molt competitiva, no és suficient amb que l'individu rebi sabers empaquetats, tancats; aquests nous temps marquen la fi de l'enciclopedisme, donant lloc a formes integradores de coneixements suportades per un pensament flexible i basat en estratègies cognitives i metacognitives, d'aplicació en àmplies esferes del saber. Per això cal que l'estudiant, a més, es formi com una persona capaç d'enfrontar-se a situacions i contextos canviants, que li possibiliti l'adaptació a un món del treball cada vegada més complex, amb una actitud d'aprenentatge permanent, amb la possibilitat d’apropiar-se de sabers socialment significatius per a la vida. Per això ha de rebre una educació comprensiva que difongui sabers amplis, base per seguir aprenent sempre, ja sigui dins del sistema educatiu, en la seva formació professional, en els mateixos llocs de treball, en el seu ambient social i també familiar. I això requereix una educació bàsica on les expectatives d'èxits es centrin en el domini de coneixements científics, tecnològics, humanístics i de procediments, habilitats i competències, i en el desenvolupament de valors i actituds que permetin actuar amb saber i consciència en pluralitat de contextos.

L'aprenentatge de SP en les diferents disciplines que conformen el currículum escolar, pot facilitar i entrenar aquesta actitud crítica i necessària de contínua recerca de nous coneixements i d'aportar solucions als múltiples problemes que presenta la vida. La SP és, aleshores, una situació òptima per a l'aprenentatge. A més, l'individu a mesura que demostra habilitat en resoldre problemes d'un cert nivell, accedeix a problemes de nivell superior, el que potencia la seva capacitat d'aprenentatge. El coneixement de les tècniques operatives o algorítmiques és una condició necessària però no suficient per a la resolució de problemes. Cal també conèixer com i quan han de ser utilitzats aquests coneixements; han d'estar integrats dins d'una estratègia que condueixi a la meta.

La SP no és un mètode pròpiament dit, sinó la conscienciació i organització d'estratègies i procediments coneguts, que es mostrin clarament a l'alumne amb l'objectiu d'incidir intencionadament en el procés d'interiorització de les accions del pla interpsicològic al pla intrapsicològic, permetent refer conscient i sistemàticament les seves estratègies d'aprenentatge, el que el porta a transferir els seus coneixements d'un camp a un altre. En general, a l'aula es segueix dedicant més temps als exercicis que a la solució de problemes, potser perquè la fixació de procediments que requereixen un exercici és molt àrdua i necessiten molta pràctica-i per tant molt de temps-i abans de resoldre un problema - l'alumne ha de saber operar amb fluïdesa i seguretat. I aquesta demanda sol ser tan forta que el docent dedica als procediments mecànics el suficient temps amb el consegüent detriment de temps dedicat a l'aplicació de problemes. Però tots dos tipus de tasques tenen conseqüències molt diferents en l'aprenentatge i responen a diferents tipus d'objectius escolars. Els exercicis serveixen per consolidar i automatitzar certes tècniques, destreses i procediments que són necessaries per a la posterior solució de problemes, però aquestes tècniques per si soles difícilment serveixen per a l'aprenentatge i comprensió de conceptes. En canvi, un problema planteja una pregunta de manera que la seva resposta, per algun motiu, provoca alguna dificultat.

Hi ha acord generalitzat entre els diversos autors en què la resolució de problemes constitueix un vehicle excel·lent per a la formació i aprenentatge de conceptes. Aquest està lligat a la capacitat de manipular simbòlicament l'ambient extern, sense intervenir físicament sobre ell, i així pot recrear diferents models d'un mateix problema. Els coneixements previs i els procediments apresos amb anterioritat, fan possible la resolució de problemes, que pot ser concebuda com un procés de descobriment per part del subjecte, d'una combinació de regles ja conegudes que pot aplicar per arribar a una solució que dugui a una situació nova i problemàtica. Però no es tracta només d'aplicar regles conegudes. El procés genera un nou aprenentatge: el subjecte és col·locat en una situació conflictiva, recorda regles apreses anteriorment amb la intenció de trobar una solució. Durant aquest procés de pensament, provarà un cert nombre d'hipòtesis, verificant la seva possibilitat d'aplicació; quan troba una combinació particular de regles que s'adapta a la situació, no només ha "resolt el problema"; ha "après" a més alguna cosa nova. La SP desemboca en l'adquisició de noves idees que multipliquen la possibilitat d'aplicar regles ja apreses.

Mitjançant la SP l'estudiant és sotmès sistemàticament a l'enfrontament de tasques que el fan pensar, explorar; proposar un model construint representacions gràfiques, diagrames, esquemes, etc. Contrastar, formular hipòtesis i verificar els resultats, simulant en tota aquesta activitat-a nivell d'aula-la tasca científica, provocant-li un aprenentatge significatiu ja que el subjecte ha estat enfrontat a situacions per a les quals no coneixia la via de solució, però disposava d'un cabal de coneixement previ que li va permetre resoldre. I tot i que el problema sigui difícil o impossible de resoldre; l'actitud rescatable és la de l'exercici del pensament, l'intent, l'esforç deixa fruits subconscients de gran valor per a la formació matemàtica i científica en general. Molts dels problemes històrics de la ciència han tingut intents valuosos que van donar origen a nous i importants conceptes. I els problemes difícils o insolubles també poden arribar a l'aula, presentats i comentats adequadament pel docent.

http://educacio-papers.blogspot.com.es/2013_09_01_archive.html