I jo, què he de fer?

Drets i deures

Els drets comporten deures. Qualsevol dret reconegut a unes persones implica el deure de satisfer-lo per part d'unes altres persones. Drets i deures estableixen relacions mútues de responsabilitat. Són com les dues cares d'una mateixa moneda. Si no hi ha algú responsable de satisfer els meus drets, atenent la seva obligació o deure, els meus drets queden debilitats o anul·lats; igualment, si jo no atenc les meves obligacions o deures, algunes persones no veuran satisfets els seus drets. L'article primer de la Declaració Universal dels Drets Humans, just abans de parlar de drets, proclama que els éssers humans "han de comportar-se fraternalment els uns amb els altres".

Per impuls de la Declaració, un gran nombre de persones han vist reconeguts i atesos un conjunt de drets;però, desgraciadament, la situació no és la mateixa per un altre gran nombre de persones. La Carta Fundacional de l'Organització de les Nacions Unides estableix acordar obligacions o deures, en forma de pactes o convencions, però molt encara està en procés i no sense resistències. Persones, estats i institucions, amb actituds excessivament egoistes, han tendit a reivindicar drets i a oblidar deures.

El dret que tot noi o noia té a l'educació comporta el deure, per part d'aquest noi o noia, d'anar a classe i d'avançar en el seu aprenentatge. El dret a circular per la teva ciutat comporta el deure de respectar les normes de circulació i de no malmetre l'entorn. Els deures o obligacions de les persones es concreten en diferents tipus de normes, unes amb més exigència que altres. L'obligació d'anar a classe i treure profit del que s'ofereix té més força o és més obligatòria que, per exemple, la de rentar-se les dents.

Les obligacions o deures no són tots iguals i no tenen el mateix nivell d'exigència. Hi ha obligacions morals i obligacions legals. Les obligacions legals vénen expressades en codis de lleis de cada comunitat i el seu no compliment comporta una sanció; les normes legals o lleis no són iguals en els diferents llocs: en un lloc pot ser obligatori tenir DNI i en un altre, no. Per altra banda, la llei no m'obliga a ajudar una persona necessitada (sí a pagar els impostos que pertoquen), però la moral sí que m'ho exigeix: és un deure que la raó i la consciència m'imposen com a ésser humà que sóc. 

Imperatiu moral: la Regla d'Or

Kant, el pensador més reconegut del Segle de les Llums, considera que moltes persones són menors d'edat tota la vida. Quines persones? Aquelles que no són capaces de pensar per elles mateixes; aquelles que no són autònomes fent ús de la raó i deixen que els altres dictin el que han de fer. Kant, que aspirava a ser major d'edat i autònom, respon a la pregunta "què he de fer?" o a la pregunta equivalent "quin és el meu deure?" amb un principi que ell anomena imperatiu categòric, un principi inspirat en la racionalitat humana i que té una força universal, és a dir, que tothom que raoni en reconeixerà la validesa.

Anuncia aquest principi de moralitat formulant: "Actua només segons aquella màxima que et permeti desitjar que ella esdevingui una llei universal", es a dir, a l'hora d'actuar, hem de trobar la pauta que sigui vàlida per a mi i que, al mateix temps, pugui desitjar que sigui vàlida per a tothom, o sigui, universalitzable. Diu, en poques paraules: "actua exemplarment". Aquest principi de moralitat és un imperatiu, una obligació que se'ns imposa per la força de la raó, i és categòric, és a dir, se'ns imposa sense condicions. És una nova versió de la reconeguda Regla d'Or de la moralitat: "el que no vulguis per tu no vulguis per ningú".

Desenvolupant més l'imperatiu categòric precisà que aquest implica considerar els éssers humans com a fins i no com a mitjans: tota persona és un fi o un valor en si mateixa, no podem utilitzar-la mai com a instrument per satisfer els desitjos o interessos particulars. "Actua tractant la humanitat que hi ha en la teva persona com en la persona de qualsevol altre, sempre com a fi, mai simplement com a mitjà". És un reconeixement de la dignitat de tot ésser humà, rebutjant tota mena de manipulació.

Actuant així actuo moralment, que no és el mateix que actuar legalment (un mer compliment de les lleis). Kant assumeix i reforça la revolucionària distinció entre moralitat i legalitat. La Revolució francesa que ell tant havia recolzat era moral, però no legal (no era la voluntat del monarca!). Durant segles, la voluntat del monarca, la legalitat, s'ha fet coincidir amb la moralitat, ja que aquest deia que rebia el poder de Déu. Així, rebel·lar-se contra la legalitat era rebel·lar-se contra la moralitat. Amb Kant, d'aquí la força del seu pensament,legalitat i moralitat no necessàriament coincideixen; una llei pot ser immoral i un comportament moral pot ser il·legal.

http://www.xtec.cat/~lvallmaj/edupolis/6hedefer.htm