Les noves tecnologies i l'impacte en la joventut

No fa falta que insisteixi aquí sobre el valor intrínsec de la imatge, que és el segon recurs de comunicació social que existeix en el món actual (encara, ara per ara, després de la paraula). Certament, la imatge mediàtica (televisió, Internet, etc.) ha estat al segle XX el gran factor de canvi social i cultural del planeta. Fins i tot, hi ha qui afirma que la seva influència educativa o deseducativa és ara per ara molt superior a la que tenen la família i l'escola. 

Ningú negarà, doncs, que la imatge té una gran influència en la formació dels nens.

Cada època històrica ha tingut les seves pròpies fonts per a estimular la imaginació de les persones. Anteriorment, foren els llibres de cavalleria els que nodrien de personatges que servien de models d'identificació, com ara Tirant Lo Blanc o Alonso Quijano. Ara, la televisió, el cinema, els ordinadors i les videoconsoles són els que assorteixen d'idees al nen.

Els professionals de la salut infanto-juvenil que portem temps observant els efectes del fenomen televisiu, sabem que el bombardeig d'imatges deixa a la gent estupefacta, paralitza la reflexió i impedeix la capacitat de raonament. Col·locant-nos en una espècie de tràngol hipnòtic, passius i suggestionables. Més d'una vegada he comparat la televisió amb les drogues dures, ja que veig un perfil de jove teleadicte que pràcticament es superposa al drogoaddicte habitual consumidor de substàncies químiques.

La televisió, quan és lesiva, com en el cas de nens i adolescents predisposats a enganxar-se a les pantalles, interromp la comunicació personal; bloqueja la facultat de pensar; el seu consum incita a l'adhesió immediata, sense rèplica, abolint la llibertat de la persona; pot instigar a la violència i al consum d'altres drogues, i produeix forta addicció.

En l'actualitat es parla en termes psiquiàtrics de personalitats poliaddictives i multiimpulsies, és a dir, que el jove que és addicte a un determinat tipus de droga cau amb facilitat en altres addiccions de manera simultània o escalonada. Així, la forta addicció a un tipus de pantalla, com per exemple la televisió, és també sumadora amb altres tecnologies electròniques, com és el cas dels videojocs i Internet, solapant-se sovint els usuaris a aquests diversos audiovisuals.

Ningú posa en dubte que tots aquests sofisticats electrodomèstics -com m'agrada anomenar-los afectuosament- tenen grans avantatges, tant en el camp de l'entreteniment com en el de la formació i de la informació dels seus usuaris. És sabut que gràcies a la imatge mediàtica s'han igualat les possibilitats d'aprenentatge del nen d'un allunyat ambient rural o tercermundista, amb les superiors possibilitats del seu coetani del mitjà urbà i del món industrialitzat. Gràcies també als audiovisuals s'ha procurat companyia a gent que la necessitava: llars unipersonals (habitualment ocupats per un solitari vell), malalts crònics, persones recloses, etc. Per citar només un parell d'exemples de l'immens àmbit de positiva influència mediàtica. Però, clar, a la consulta del psiquiatra que treballa en temes de família no ens porten els pares al fill estudiós que es baixa d'Internet les dades que necessita per a un treball d'investigació històrica que li ha encarregat el mestre, ni al plançó que únicament dedica un parell d'hores (prèviament pactades) a veure televisió el cap de setmana i a més participa en partides interactives amb els seus pares i germans en educatius videojocs... No.

Als nostres gabinets ens duen, a ròssec i de mala gana, als fills que "no fan ni brot" ni a casa ni a l'escola i que estan tot el dia (i gran part de la nit) enganxats a les pantalles. Fracàs escolar, drogoaddicció, violència intrafamiliar, conducció de risc, robatoris, vandalisme, tribus urbanes... són causes o conseqüències de l'abús dels audiovisuals? Importància de l'impacte de les imatges mediàtiques en el nen. Quan els nens són nadons i inicien el seu procés d'aprenentatge per a anar-se desenvolupant i madurant mentalment, ho tenen complicat en aquest món mediàtic. No només han de processar en el seu cervell les formes, contorns i objectes més immediats de la seva habitació, o decodificar i imitar els sons i gestos dels adults o els seus germans, sinó que, a més, han de veure-se-les amb una caixa lluminosa situada en un lloc destacat de la llar, en la que unes figures salten, ballen, riuen, criden, es besen i acaricien, es destrossen unes a les altres i exigeixen la compra de determinats menjars i joguines.

Estarem tots d'acord que la televisió és el més gran agent sociabilizador que hagi existit mai. Ella ha reemplaçat en molts casos a la família, institució bàsicament transmissora d'afectes i models, i a l'escola, institució fonamentalment transmissora de coneixements; perquè, sovint, cap de les dues institucions transmet valors per a la plena integració social de les persones. Al cap i a la fi, els missatges televisius no fan més que omplir el buit d'informació que els deixa la societat. Profètica fou, en el seu moment, l'antropòloga Margaret Mead quan es va referir a la televisió com al segon pare, amb la qual cosa volia dir que els nens passen més temps amb la televisió que amb els pares. I molts nens treuen el cap abans a la finestra virtual televisiva (aproximadament a l'any d'edat, ja saben prémer el botó per a engegar el televisor) que a la finestra real de casa seva, des d'on es veu el carrer i els vianants (per això a la televisió se la anomena the early window, la finestra precoç, que s'obre al món... virtual).

Veure la televisió s'ha convertit, després de dormir, en la principal activitat de la vida del nen occidental. Ja se sap, des de la famosa enquesta realitzada el 1982 a 3.000 nens francesos de 2 a 5 anys, portada a terme pel sociòleg Klaus Amman a París, que el 44 per cent dels nens, d'ambdós sexes, va afirmar preferir la televisió al seu pare i el 20 per cent a la mare...

La UNESCO duu temps alertant que en els països desenvolupats els majors consumidors de televisió són els nens, les mestresses i els ancians. Com la influència de la televisió sobre els nens està en funció del temps que passen veient-la i de l'efecte acumulatiu del que veuen, resultarà que, quan siguin adults, la televisió haurà estat la seva experiència més activa i variada, pel que el món exposat en la pantalla es converteix per a molts en l'ambient natural, en una nova realitat, en el seu món real. I aquí està precisament el principal perill que detecto en els que s'enganxen a la pantalla televisiva: que el "món virtual" es solapi en les seves vides o s'acabi per convertir en l'únic "món real" d'aquests nens i adolescents, amb l'agreujant que puguin pertànyer al col·lectiu d'alt risc, des del punt de vista psicoemocional.

Amb tot, la televisió està perdent clientela del col·lectiu infanto-juvenil. I això no és degut -per desgràcia- a que els nostres menors s'hagin tornat de sobte escrupolosament crítics amb el que els ofereix la graella televisiva i menyspreïn la baixa qualitat de la majoria de programes, per la seva grolleria, violència gratuïta, etc., sinó perquè altres tecnologies puntes amb apassionant interactivitat (xats, videojocs, etc.) estan competint avantatjosament amb la pantalla de la "caixa tonta".

Enganxats a les pantalles

És ben cert que fins fa pocs anys, parlar d'addicció a les pantalles es solia prendre entre els pedagogs, psicòlegs i psiquiatres com una llicència verbal, pròpia del llenguatge col·loquial, sense major transcendència. Avui, la majoria d'especialistes de l'educació i de la salut ja ens prenem l'assumpte molt seriosament i parlem obertament de teleaddictes, ciberaddictes, videojocadictes, móviladictes....I a aquestes persones enganxades a les pantalles els podem aplicar amb exactitud els criteris utilitzats habitualment en la pràctica clínica per a diagnosticar les conductes compulsives, és a dir, les que no poden controlar-se voluntàriament (Quadre 1).

Perfil del teleaddicte

- Veu molta més televisió que la mitja de teleespectadors.

- La utilitza com un sedant, no com un simple entreteniment.

- Selecciona poc o gens els programes (practica molt zapping).

- Se sent incapaç de delimitar el temps de visió (no pot apagar-la).

- Experimenta relaxació mentre la veu, però després se sent pitjor que abans d'haver començat.

- Està descontent de si mateix per veure tanta televisió.

- Se sent desgraciat quan està privat de televisor.

En el cas de la televisió, per exemple, l'enganxament es produeix perquè emet incentius bàsics que agraden i atreuen a la gent, ja que aquesta permet satisfer necessitats humanes primordials com la curiositat (tots tenim una mica de voyeurs en potència), l'exploració, la novetat i les motivacions de caràcter social. També s'estimulen determinats sistemes neuronals (anomenats sistemes de gratificació cerebral) que ens ho fan passar bé i ens animen a repetir els mateixos comportaments gratificants.

Així mateix, la televisió produeix el que es denomina inèrcia de l'atenció, estat que es caracteritza per una menor activitat en les zones del cervell encarregades de processar informacions complexes. Així, aquesta inèrcia de les neurones pot explicar el fet quotidià que alguns programes mediocres que s'emeten a continuació d'altres molt populars, arribin a elevats índexs d'audiència: es tracta de la socorreguda conducta de quedar-se assegut -més aviat, poltronat- al sofà i esperar "a veure què donen".

Respecte a l'addicció als ordinadors, l'ús abusiu d'internet està configurant noves patologies psicosocials (ciberpatologies), tant en nens com en adults. L'atracció d'Internet és similar a la que ofereixen la televisió i els videojocs (els perfils psicològics dels addictes a aquestes tres tecnologies són se superposen), o fins i tot sumatòria, ja que a l'atractiu de les històries i les imatges s'uneix una fabulosa interactivitat (Quadre 2).

Perfil de l'addicte a Internet:

- Sent gran satisfacció i eufòria quan està davant de l'ordinador, i busca totes les noves sensacions que li ofereix la xarxa.

- Pensa en Internet quan està fent altres coses i se sent preocupat pel que ocorre a la xarxa.

- Sol mantenir en secret o menteix sobre el temps real que passa connectat a la xarxa.

- Descura la vida de relació, especialment amb els amics, la família, l'estudi o el treball, i destina totes les hores d'oci a navegar per la xarxa.

- Quan passa un temps sense entrar en Internet està inquiet, angoixat o deprimit.

- Intenta tallar la seva connexió a la xarxa i no ho aconsegueix.

El tipus d'addicció a Internet varia segons la personalitat del jove, sent les més freqüents les generades per: les amistats virtuals (coneguts per canal de xat), ja que la xarxa ofereix un anonimat i una intimitat que no pot donar el món real. Per això, als adolescents tímids o amb poc èxit social, la xarxa li ofereix un mecanisme compensatori altament atractiu. Qui xateja es desinhibeix i pot presentar-se com li agradaria ser (el Jo ideal): alt/a, maco/a, simpàtic/a, ric/a, i fins i tot pot canviar la seva identitat sexual. En la pràctica clínica, s'han trobat més noies enganxades a xats que nois. El cibersexe té gran públic a Internet, perquè en aquesta nova oferta tecnològica se sumen la pornografia en imatges pròpies del cinema i de les revistes i la telefonia eròtica que ofereix la sensació de realitat per la immediatesa (imatges en temps real). Aquí veig que són els nois els que s'enganxen més.

Altres ciberadiccions són, per exemple, l'apilament compulsiu d'informació (se li denomina ciberaddicte informacional), que dóna al que la pateix la sensació de posseir tots els coneixements del món; la compra compulsiva, atapeïnt els carrets de les abastibles botigues de la xarxa, o la ludopatia, que es desenvolupa en els atraients casinos virtuals, en les i-subhastes i els jocs interactius, configurant així el perfil del ciberaddicte lúdic.

Vull aquí fer esment que a diferència de la dependència que provoca el joc en el jove ludòpata clàssic, el de les màquines "escurabutxques", que es veu obligat a parar quan es queda sense diners, el cibernauta ludòpata té davant de si un univers infinit, que li permet anar jugant sense límit de temps. I en aquesta situació se superposa el seu perfil lúdic al del nen que juga compulsivament amb videojocs. El videojoc s'ha convertit en l'entreteniment preferit per la majoria de nens occidentals. Pràcticament la quarta part de les joguines que es compren anualment a Espanya pertanyen al món dels videojocs... la qual cosa suposa un volum de vendes d'uns 600 milions d'euros.

Hem passat dels inicials jocs en dues dimensions dels vuitanta, als espectaculars jocs de tres dimensions (3D) en el segon lustre de la dècada dels noranta. Les noves targetes gràfiques, les imatges, les animacions i el so milloren notablement per a crear entorns de gran interactivitat dels que ara els nostres nens poden gaudir. La possibilitat de triar opcions es multiplica, i ficar-se en un ordinador o en una videoconsola ja no és un entreteniment més, sinó la creació d'una realitat virtual sorprenent.

Cert que segueix havent programes de videojocs sexistes i uns altres extremadament violents; però també n'hi ha de francament educatius i altres que permeten participar a tots els membres de la família i als amics. Encara que no existeix un perfil de personalitat ludòpata (en el nostre cas de l'enganxat compulsivament als videojocs), sí que trobo alguns trets que semblen predisposar a aquests nens i adolescents, com són: la falta de capacitat de autocontrol, tractant-se preferentment de joves impulsiu amb dificultat d'atenció i de concentració (alguns tenen clarament el trastorn per dèficit d'atenció amb hiperactivitat o TDAH), amb poca autoestima, amb un quadre depressiu i en una situació estressant. Es diu que el 75 per cent dels ludòpates han tingut una infància infeliç. Abunden, pel que sembla, els antecedents de pare alcohòlic i de mare absent o, per contra, sobreprotectora. Aquí el que m'interessa és constatar que la ludopatia pot prendre, en la infància i en l'adolescència, la forma camuflada d'addicció als jocs electrònics i als ordinadors i, sobretot, als videojocs o videoconsoles.

Adolescents d'alt risc

Hi ha joves vulnerables que es converteixen ràpidament en objectiu de les pantalles i són presa fàcil de l'enganxament mediàtic. Són aquells que demanden més afecte, més confirmació i reconeixement de l'entorn, que no saben refer-se davant les dificultats i que presenten una baixa autoestima davant els reptes de la vida (Quadre 3). Aquesta incapacitat de superar-se, aquesta necessitat de reconeixement dels iguals el duen a buscar petits èxits i satisfaccions que li facin oblidar les seves dificultats en la vida real. I així es lliurarà submissament en braços de la realitat virtual, molt més gratificant.

La set de noves sensacions, la falta d'hàbits d'ordre i autocontrol i la inseguretat pròpia són elements que empenyen a determinats nens a les conductes compulsives. Aquí també tenen la seva quota de responsabilitat les famílies excessivament permissives o amb baixa cohesió dels seus membres, quan no estan evidentment fracturades, de manera que conviden als fills a refugiar-se en les noves tecnologies, fugint del conflicte. (Quadre 3).

Perfil de l'adolescent d'alt risc

- Conducta rebel antisocial.

- Tendència al retraïment i agressivitat.

- Pobre interès per l'estudi (fracàs escolar).

- Baixa autoestima o Insensibilitat a les sancions.

- Pobre en empatia amb els altres.

- Freqüents mentides.

- Pobre control dels impulsos.

- Alcoholisme familiar (només en barons).

- Deterioració socioeconòmica de la família.

- Conflictivitat familiar (maltractaments, separacions).

- Ús de drogues abans dels 15 anys.

- Amics íntims consumidors de drogues.

Però no cal oblidar tampoc l'enorme influència de la pressió de la societat. A part dels aberrants missatges televisius incitant a l'èxit social (estereotips de cossos "yogurines", anorèxics, vigorèxics o bulímics consumistes), hi ha la influència dels companys animant a determinades conductes. Sabut és que els adolescents necessiten ser reconeguts pel grup de parells o iguals.

La seva identitat pot dependre del ritme i l'orientació identificatòria del grup. Així, si tots duen mòbil, si tots juguen a Internet, si la visita a les pàgines de sexe és el més usual, l'adolescent, sobretot el més insegur i més vulnerable, acceptarà sense crítica les prescripcions dels líders del seu grup; en cas contrari, ve l'amarga exclusió i el més humiliant ostracisme. Aprendrà, per imitació dels seus companys, a visitar els ciber-cafès per a jugar diverses hores amb videojocs en xarxa local. El seu repte serà ser el millor, guanyar, sobresortir en el grup.

Al principi jugarà amb uns reforçadors positius: "És divertit jugar, acostumo a guanyar i els meus amics m'admiren". Després, els refoçadors d'aquesta conducta, quan el joc ja no és un plaer sinó una necessitat, seran negatius; ja no jugarà per plaer, sinó per a alleujar un malestar. A part dels videojocs, aquesta situació es dóna amb freqüència en el món del xat. Inicialment tots els pacients m'expliquen que és una afició dominable, agradable, social i fins i tot positiva, per a després convertir-se, progressivament, en una obsessió, en una necessitat, en una activitat que ha de calmar l'alta ansietat que apareix quan es duu llarg temps allunyat dels "ciberamics".

Aprenent a ser violents

Vull puntualitzar, d'entrada, que mai he culpabilizat als mitjans de comunicació social (sota el nom genèric "d'audiovisuals") de ser els responsables "en exclusiva" de l'ona de violència que campeja en l'actualitat en la nostra població infantil i juvenil. Altres situacions sociofamiliars tenen una major quota de responsabilitat en el tema.

És ben cert que "naixem agressius i ens fem violents". És a dir, que la biologia ens fa agressius i la cultura ens fa pacífics o violents; encara que podem estar tranquils, com suggereix el meu amic i col·lega establert a Nova York Luis Rojas Marcos: "Perquè la prova fefaent que la gran majoria d'homes i dones som benevolents, és que perdurem". En qualsevol cas l'oci audiovisual ens serveix en safata un ampli assortiment de violència: en els videojocs, a Internet, a la televisió de sempre, en canals temàtics de la televisió de pagament, en la lletra d'algunes cançons de rock dur...

Òbviament, no tots els nens i adolescents són candidats a tornar-se violents contemplant violència en els mitjans. Podríem dir que no es fa violent qui vol, sinó qui pot.

Ja que el nen ha de reunir unes certes característiques personals de predisposició als comportaments violents per a convertir-se en un ésser violent, com, així mateix, trobar-se en un context sociofamiliar que sigui ambient propici de situacions violentes, com són, per exemple, el maltractament físic i/o psíquic, l'abús sexual, la drogoaddicció, la conflictiva intrafamiliar o l'absència de parentalitat en actiu (vegi's a més el perfil de l'adolescent d'alt risc: Quadre 3).

El nen propens a comportar-se violentament, que se sent frustrat, pot recrear en la seva imaginació alguna fantasia aberrant que li ve configurada pel que veu. És a dir, el que veu li dóna idees de com donar celeritat a la seva propensió a la violència. Al principi, es comportarà violentament en el marc de la seva fantasia, una fantasia que anirà perfilant en el transcurs dels anys. Finalment, en alguns casos, materialitzarà aquesta fantasia i la durà a terme en la realitat. I aquest pas entre la fantasia i la realitat es veu facilitat per alguns factors de la nostra favorable indústria de l'oci, com són "la moguda" i el "botellón" de cap de setmana o el consum desmesurat d'alcohol i altres drogues en el dia a dia de l'agenda setmanal dels nostres joves.

Referent a això, vull matisar un fet que em preocupa en el consum del temps d'oci dels nens i adolescents, i que denomino: botellón electrònic. Aquest tipus de botellón (explosiu combinat a grans dosis de televisió, Internet i videojocs), que "col·loca" tant o més que el botellón alcohòlic clàssic de les mogudes nocturnes, té la peculiaritat que no produeix tumults rondaires ni molesta als veïns a altes hores de la matinada. El jove que practica el botellón electrònic està recobert d'una hipòcrita aparença de serietat. Està sempre a casa, no surt per les nits ni es va de copes amb els amics. "És un bon fill, molt d'estar a casa. Prefereix quedar-se a la seva cambra, amb la tele, el seu ordinador i els seus videojocs, que li apassionen", em diuen satisfets els pares.

Algunes consideracions pràctiques per al bon ús dels mitjans

Vull començar pels videojocs advertint als pares que coneguin el contingut d'aquests programes d'animació que adquireixen els seus fills. Han de dur una etiqueta en la caràtula (obligatòria des de març del 2001) que es ressenyi l'argument del joc i l'edat que s'aconsella per a jugar-hi: verd, apte per a tots els públics; groga, no recomanable a menors de 13 anys; taronja, no per a menors de 16 anys; vermella, només per a majors de 18 anys.

És cert que els videojocs acostumen a ser sexistes i violents (abans puntuaven les embarassades i vellets que es mataven o amb la liquidació de natzarens de les cofradies sevillanes). Les temàtiques són més dirigides per a nens que per a nenes i, a tot això, oferixen models de personatges molt simplistes. Però cal fer constar que existeixen en el mercat bons productes per a jugar amb els fills i els alumnes, per exemple, participant en guerres històriques, com les guerres de les Gàl·lies, retornant a l'edat antiga (Caesar) o ensenyant a gestionar una ciutat (Sim City).

Els ordinadors a casa no han d'estar en les habitacions de cadascun dels membres de la família (com tampoc ho han d'estar els aparells de televisió), especialment pel que fa als menors de la casa. L'ordinador ha d'estar a la sala d'estar o en una dependència molt propera a ella, és a dir, en un lloc comunitari, de fàcil accés per a tots els membres i on els pares puguin "supervisar" que inverteixen el temps de pantalla dels seus fills.

És ben sabut que en la xarxa d'internet es pot trobar a tot estirar excels i el més demoníac que hi ha en aquest planeta. El nen que navega segur i a tir fet en la recerca de la informació que precisa, compta certament amb un mitjà privilegiat. Però, per a navegar segur cal plantar cara i neutralitzar en tant que sigui possible als "depredadors" que aguaiten per la xarxa. I aquí és on han d'involucrar-se pares i educadors ensenyant als fills i alumnes a navegar pel ciberespai i aconsellar-los de com han d'actuar davant de qualsevol eventualitat (Quadre 4).

Mesures de precaució per al nen navegant

- Ha de posar-se en contacte amb un adult responsable si troba material excessivament terrorífic o amenaçador a la xarxa.

- Mai ha de donar a ningú el seu nom, adreça, número de telèfon,password, nom de la seva escola, nom dels pares ni cap altra informació de caràcter personal.

- Mai ha d'acordar una cita, cara a cara, amb ningú amb qui hagi contactaton line.

- No ha de respondre a missatges que utilitzin paraules grolleres, facin por o siguin estrambòtics.

- Tampoc ha d'entrar en àrees de la xarxa que carreguin un cost econòmic pels serveis sense preguntar abans a l'adult responsable.

- No ha d'enviar mai una fotografia d'ell/ella sense permís dels pares.

Així mateix, per a major empar dels nostres menors, cal saber que des de fa algun temps existeixen en el mercat uns programes informàtics (blocking software) que permeten limitar l'accés a Internet dels nostres menors i es coneixen com a filtres, perquè actuen com a mecanismes de seguretat que permeten bloquejar determinats assumptes clau, com, per exemple: sexe, pornografia, pederastia, etc.

Encara que diu Raffaele Simone, professor de Lingüística de la Universitat de Roma, que "l'esforç de llegir no pot competir amb la facilitat de mirar", sí que podem ensenyar als nostres nens, fills i alumnes, a llegir correctament la televisió. Perquè així aprenguin a distingir la ficció de la realitat, a no deixar-se influir per la publicitat enganyosa, que siguin consumidors amb criteri ètic i moral de la programació televisiva, i que quan es vegin sorpresos pels esdeveniments violents o degradants que ofereix la pantalla, tinguin algú proper que els adverteixi o siguin ells mateixos capaços de fer el que cal: donar la volta al mitjó. Que no és altra cosa que "saber treure'n partit" de les escenes més escabroses que ens assaltin de sobte a la pantalla, explicant als menors al nostre càrrec les consideracions crítiques pertinents sobre el que estan veient i anar al fons de la problemàtica (familiar, laboral, ètnica, religiosa, històrica, etc.) que les ha generat, i així d'aquesta manera aprendran a reflexionar i a trobar algun sentit en les impactants imatges.

Apliquem també el sentit comú per a treure profit de la televisió. Els animo a elaborar normes que ens serveixin per al bon ús del televisor a casa i a l'escola, confeccionant una mica així com el decàleg del bon usuari (útil informació que aconsellaria afegir en el lot de prospectes i manuals d'ús i manteniment que adjunten en la botiga d'electrodomèstics en vendre l'aparell televisor) (Quadre 5).

Normes per al bon ús de l'aparell de televisió

- És aconsellable veure la televisió en família: afavoreix la cohesió dels seus membres.

- No és desitjable que el nen consumeixi televisió estant sol: fomenta l'aïllament i a l'inhibició del nen gran, i tampoc ha de ser la mainadera electrònica del nen petit.

- No veure televisió durant els menjars: no acostuma a afavorir la digestió i trenca la comunicació familiar.

- Evitar que el nen es fiqui al llit tard per culpa de la televisió, especialment en vigília de classe: l'excés de televisió és causa de trastorns del somni i de mal rendiment escolar.

- No enviar al nen al llit a la meitat d'un programa o pel·lícula interessant: és preferible que ho vegi sencer, o que no ho vegi començar.

- Els pares i educadors han de seleccionar prèviament els programes quan els nens són petits, i fer-ho conjuntament amb els nens quan són grans: és lícit utilitzar la visualització de televisió com a premi.

- Permetre que el nen parli durant la visió de televisió, comentant i ajudant-li a comprendre el que està veient: fonament de la televisió educativa.

- Els pares i educadors han de fer crítiques sobre els continguts: per exemple, alertant als nens sobre la publicitat.

- Dosificar el temps de visió: no més d'una o dues hores diàries, segons l'edat, o millor no veure-la durant els dies laborables.

- Els pares i educadors no han d'oblidar que els seus propis hàbits televisius seran adoptats pels nens: han de saber apagar la televisió perquè hi ha quelcom millor a fer.

Amb tot, hem de ser bel·ligerants amb la porqueria que ens oferix impunement la programació televisiva i que a més siguin productes susceptibles de control i millora. Podem acudir a les institucions ciutadanes o de l'administració que vetllen per una televisió de qualitat (en el nostre entorn tenim, per exemple, el Consell de l´Audiovisual de Catalunya, CAC, depenent del Govern català, i Teleespectadors Associats de Catalunya, TAC, col·lectiu independent de ciutadans), i també comptar amb associacions de professionals de la salut infantil, com és el cas de l'Associació Espanyola de Pediatria, AEP i de les seves Seccions especialitzades (aprofito aquí per a deixar constància de l'eficaç labor de control televisiu que va realitzar el Comitè de Mitjans de comunicació de la AEP -en el qual m'honro d'haver estat membre fundador- des de 1991 fins a 1995, que es va extingir com a tal).

I si ens fallen tots els recursos que ens brinden les associacions per a influir en el món televisiu, sempre ens quedarà a nivell individual la possibilitat de seguir l'exemple del nostre col·lega nord-americà, el paidopsiquiatra Michael B. Rothenberg. Aquest genial company, en el seu moment ens arengà amb un preciós article en el JAMA (1975) iniciant el seu al·legat de disconformitat amb la televisió-escombraries i animant a boicotejar comercialment els espais televisius que considerem nocius per als nostres menors, simplement elaborant llistes dels productes anunciants que patrocinen aquests programes i exposant-les en sales d'espera de les pròpies consultes, hospitals pediàtrics, llocs d'oci infantil, escoles, etc., perquè així els pares no comprin aquests productes. L'èxit està garantit: ja veuran que aviat retiren aquests programes de la pantalla. A aquesta contundència educativa l'anomeno, des de llavors, l'efecte Rothenberg.

Bibliografia

- Alonso-Fernández F. Las otras drogas. Temas de Hoy: Madrid, 1996.

- Bonete Perales E. Ética de la comunicación audiovisual. Tecnos: Madrid, 1999.

- Castells P. Guía práctica de la salud y psicología del niño (5ª ed.). Planeta: Barcelona, 1999.

- La televisión, ¿una droga dura? Comunicación y Pedagogía 2001; 177: 41-44.

- L´efecte Rothenberg. Pediatr Catalana 2000; 60: 5.

- Nunca quieto, siempre distraído. Espasa: Madrid, 2006.

- y Salgado G. Salir de noche y dormir de día. Planeta: Barcelona, 2001.

- y Bofarull I. Enganchados a las pantallas. Planeta. Barcelona, 2002.

- y Silber TJ. Guía práctica de la salud y psicología del adolescente (4ª ed.). Planeta: Barcelona, 2006.

- Cremades J. El paraíso digital. Plaza & Janés: Barcelona, 2001.

- Estallo JA. Los videojuegos. Juicios y prejuicios. Planeta: Barcelona, 1995.

- Etxeburúa E. ¿Adicciones sin drogas? Desclée de Brouwer: Bilbao, 1999.

- Pérez Rioja JA. Educación para el Ocio. Palabra: Madrid, 1992.

- Rojas Marcos L. Las semillas de la violencia (2ª ed.). Espasa: Madrid, 2005.

- Rothenberg MB. Effect of television violence on children and young. JAMA 1975; 234: 1043-1046.

- San Millán A. Cómo proteger a sus hijos del ciberespacio. Espasa: Madrid, 2000.

- Socorro P. Galiatsos J. Internet contado con sencillez. Maeva: Madrid, 2000.

http://taconline.net/col/ca/articles/post/les-noves-tecnologies-i-limpacte-en-la-joventut