Una radiografia et pot canviar la vida
Quan va veure arribar la poli, destrament lliscà el cordill pels passadissos de roba i es carregà a l’esquena el mocador de fer farcells (o la manta) amb la mercaderia de la tarda. Ulleres d’imitació, algunes amb la montura de coloraines. Mentre esperava la recollida de la maduixa, era l’únic que podia fer per guanyar-se l’habitació a casa de madame Nina. Es vantava que en sis mesos no l’havia enxampat cap Mosso.
Des que l’havien obligat a fer-se la radiografia, la vida li havia canviat.
En N’dung té setze anys i així ho diu el seu passaport.
Va emprendre el viatge empaitant un somni, com tothom. Moltes hores de viatge: primer amb autocar, després en barca i finalment en camió, passant els països mig d’estranquis. Barcelona li va semblar una ciutat molt sorollosa, però ja l’havien advertit els seus compatriotes. El pare el va deixar fer; no el podia retenir. Des de la mort de la mare, quedar-se a casa li encongia el cor. Quan va arribar a Barcelona només coneixia el Martin, del seu poble. I madame Nina només admet passavolants que paguen. Per això va haver de prendre-li la bossa a aquella senyora... que el va atrapar pel braç i no el va deixar anar fins que van venir els segurates. La senyora era gran i les dones grans s’han de respectar. No podia fer altrament i el Martin l’hi havia explicat bé. Dels segurates a la comissaria i de la comissaria al pis.
L’Albert era molt enrotllat, els donava cigarrets. I la Mònica estava molt bona. En el pis s’hi estava bé. Nou nois de Mali, Gàmbia i Senegal i dos educadors. En N’dung havia començat un curs de fresador al matí i un altre de català a la tarda.
La radiografia li canvià la vida. L’os del canell indica que té divuit anys, però ell només en té setze i així ho diu el seu passaport. Ni els Mossos ni el jutge se’l creuen. L’han expulsat del curs de fresador i no té ganes d’assistir al de català. Es passa el matí intentant col·locar les ulleres del dia. La Mònica li ha parlat de l’associació Ficat, demà hi té una entrevista...
Delinquir és sovint l’única esperança per als menors subsaharians. Aleshores són seguits des de la Direcció General d’Atenció a la Infància i poden viure en pisos tutelats i entrar en programes d’inserció laboral. Encara que el passaport que duen n’especifiqui l’edat, el jutge sovint ordena fer-los una prova forense que consisteix en una radiografia del canell. Té molt marge d’error (ben bé de dos anys), però és la manera que té l’Administració d’evitar-se el problema. Si a la prova surt que el noi ja té divuit anys, deixa d’estar sota tutela administrativa. Per tant, aquests joves menors estan en una total indefensió en un país que els és hostil i on ningú no els vol. Associacions com la fundació Ficat fan un acompanyament jurídic d’aquests joves i els representen en el recursos que poden interposar en contra d’aquestes proves forenses amb resultats erronis, que els canvien la vida i no precisament cap a millor.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Si voleu participar, deixeu la vostra aportació i la recollirem, animeu-vos.