"Somriu als teus pares i és probable que els fills et somriguin"
"Jo tinc molts pobles en la meva biografia. Tinc la fortuna que em van registrar a Manresa, perquè et registraven al lloc on naixies, i jo vaig fer-ho a la Clínica. La família vivia en una casa pairal del terme de Castellbell i el Vilar a tocar del terme de Sant Vicenç. Però va ser a Manresa on vaig rebre la primera mirada amorosa de la meva vida, que és la dels meus pares. Per tant sóc una manresana filla de Castellbell, formada a les Dominiques de Sant Vicenç, que va fer el COU al Pius Font i Quer de Manresa, que després ha estudiat a Barcelona i que s'hi ha quedat a viure".
Vostè va estudiar...
Pedagogia. Després vaig treballar al departament de formació d'una empresa turística, però jo volia passar per l'escola. No volia ser una pedagoga que no hagués trepitjat mai una aula. Em vaig presentar a oposicions i vaig estar set anys ensenyant a nens de preescolar i primària. Quan va néixer el meu fill petit vaig demanar una excedència, que vaig allargar per estudiar temes de psicologia complementaris de la carrera, com Gestalt, PNL, neagrama, bioenergètica... I amb tot el que vaig aprendre vaig voler treballar amb adults.
Treballant amb la mainada li faltava alguna cosa?
La mainada m'agrada molt. Treballant amb ella vaig ser feliç i me'n vaig sortir prou bé. Però veia que els problemes de la mainada sovint tenien a veure amb problemes dels adults: pares i mares, però també professors. Hi havia sidrals del professorat que traspassaven a l'aula i llavors no transmetíem els valors que volíem. Si resolíem aquests problemes dels adults la mainada en quedaria alliberada. Això em va portar a treballar en el món de l'adult.
I com ho va aplicar?
Vaig passar tres anys de formació personal i aprenentatge intensiu en corrents de psicoteràpia humanista, i el quart any vaig donar les primeres conferències a adults. Sobre la comunicació entre pares i fills i sobre adolescència, dos temes que he repetit molt i que encara són al meu catàleg de conferències. De l'any 2000 cap aquí ja ha sigut un no parar.
I quan va viure l'adolescència del seu fill gran, va coincidir amb el que havia estudiat?
Els coneixements que havia adquirit em van anar molt bé per tenir una mirada pausada i positiva, amb la tranquil·litat de saber que moltes coses que li passaven eren normals. Amb el que vaig topar va ser amb les dificultats de comunicació, perquè calia un altre llenguatge, molt més depurat, concret i essencial. Estudiar un llenguatge efectiu per dialogar amb els adolescents es va convertir en un repte en el qual encara treballo.
Quan ho explica en una conferència, els pares deuen fer tots que sí amb el cap.
Quan els pregunto el problema principal amb els adolescents, la majoria diuen: comunicació.
És l'edat en què ja no interessen les coses de casa perquè volen descobrir-se en el món.
És clar que és l'edat de posar-se a prova i de posar a prova el que els hem donat. Però de vegades nosaltres som sords al que ens estan dient de veritat. De vegades dic que haurien de venir subtitulats. Ens deixem portar per l'aparent i no detectem que ens necessiten més del que expressen. És difícil, perquè hem de fer el contrari del que sembla que ens demanen. Per a ells és una etapa plena de contradiccions que transmeten a la relació.
Si em permet la provocació: com ens ho hem fet durant milers d'anys per criar generacions d'adolescents normals sense ajuda de cap escola psicològica?
Fem-ho al revés: si sense tenir uns coneixements que trobo il·luminadors ens n'hem sortit, què no podem fer quan els tenim? Hem estat una cultura molt racionalista que ha deixat de banda la part emocional i ens n'hem sortit; si la integrem podem aconseguir persones molt més honestes, coherents i solidàries. Potser reconduirem alguns dels excessos a què ens ha portat no tenir en compte totes les dimensions de la persona.
Les emocions ens donen les pistes per solucionar els problemes de comunicació? Les paraules fan nosa?
Les emocions ens donen pistes perquè depuren la brossa. Quan un connecta amb la seva motxilla emocional, que el fa ser com és, té molta més llibertat i molts més recursos. De vegades tenim actituds egoistes, o ratllant la amoralitat, que deriven de ser cecs respecte als nostres impulsos últims. Les emocions pinten els nostres records i hi ha gent que tot ho ha pintat d'un sol color: de la desconfiança o de la frustració. La maduresa emocional suposa un ventall de molts colors, i la maduració consisteix a anar-lo obrint i anar-lo dominant.
Com s'eduquen les emocions?
Es poden educar amb programes pedagògics, com n'hi ha per ensenyar matemàtiques, però sobretot s'eduquen a partir de les emocions dels adults. Per osmosi. Perquè ens impregnem del que rebem de l'entorn i especialment en el familiar, que és on respirem emocions, maneres de gestionar-les i sentits que se'ls donen. S'han d'escoltar, s'hi ha de connectar, se'ls ha de poder posar un nom, s'han de poder acompanyar, s'hi ha de poder conviure un temps, s'han de poder consolar, s'han de poder regular. Quin exemple més clar que el dol? I al final d'una vivència emocional intensa, s'ha d'acabar construint una història que tingui sentit i que representi un creixement.
Quan parlava de l'osmosi de la família pensava en el personatge de Shin Chan i els seus pares histèrics. L'educació emocional d'aquest noi pot ser tremenda!
Quan hi ha una desestructuració emocional familiar sovint la criatura acaba doblement desestructurada. Però de vegades surt més estructurada que els pares. La llei de la compensació fa que pares histèrics donin fills molt tranquils. I també trobem nens molt moguts en famílies molt tranquil·les. Jo recomano als pares que passin pel creixement emocional: amb qui vulguin i on vulguin, però que ho facin. No només pels fills, que ja és un motiu molt poderós, sinó per ells mateixos i la seva relació en qualsevol àmbit.
Parlava també d'acompanyament en el dol. Ara hi ha grups d'acompanyament organitzats. Abans no existien però els dols eren acompanyats: per la família, pels veïns, pels amics... Hem de crear aquesta mena de grups perquè la societat està perdent les estructures naturals de suport?
En els pobles la xarxa afectiva aguanta molt més que a les ciutats. Però en el cas de pèrdues traumàtiques, el fils que es trenquen internament en el cor dels membres d'una família necessiten alguna cosa més per reparar-se i no convertir-se en quelcom negatiu que es transmet. Una ajuda professional adreçada a reparar emocions permet reconnectar els fils.
La formació emocional com a conformadora de la personalitat i els valors: quins són els riscos.
Necessitem que els professionals de l'educació emocional siguin persones molt ben formades, amb uns valors humans molt depurats, una gran honestedat i un gran respecte per la diversitat, perquè si no, sí que podem caure en l'adoctrinament. Hem d'anar molt amb compte i revisar-nos en cada intervenció. Vaig deixar l'escola perquè, si em volia dedicar a això, necessitava tot el temps: per treballar amb els altres i amb mi mateixa. Hem d'estar en un procés continu de revisió.
Hi ha penjat a la xarxa un vídeo seu en què parla de missatges clars i poderosos per a la relació entre pares i fills. Per dir però no per repetir constantment.
S'han de dir tres vegades com a molt. La primera ha de ser una invitació: series tant amable de...? La segona ha de ser més ferma: fes això, si us plau. I la tercera, imperativa: fes-ho ara. I a partir d'aquí no es diu més, i ja parlarem de les conseqüències, o del que potser et fa falta perquè ho facis. Hem de tenir clares unes quantes coses, però també hem de tenir clar el que no tenim clar. Uns pares que constantment s'ajuntaven, separaven i tornaven a ajuntar, no sabien què explicar als fills. Però els podien dir una cosa molt clara: "tenim molt clar que no ens aclarim". Missatges clares i poderosos no vol dir tenir-ho tot clar, sinó tenir clar també el que no es té clar. És honestedat. A la vida no se'ns demana tenir resposta per a tot però sí saber quines respostes no tenim, i fer un esforç per buscar-les.
Ara que hi ha crisi: perdre la feina pot significar una gran pèrdua de prestigi de cara als fills.
Explicar-ho és un repte. Cal un treball molt important d'autoestima. Hi ha gent que sap fer-ho de forma natural i hi ha qui necessita ajuda. Jo valc el mateix amb feina o sense, però em sento diferent, i aquest sentiment s'ha de treballar.
Una de les frases és: no sóc el teu col·lega, sóc la teva mare. Fa dècades l'obediència als pares era disciplinada i cega, de vegades irracional. Ens vam passar després per l'extrem contrari?
Ha passat que amb l'avenç de la psicologia i la pedagogia algunes generacions ens creiem que tenim coneixements per fer-ho molt millor que els nostres pares, i invalidem l'educació que ens van donar. Tenia aspectes que mereixien passar a la història, com l'excés de distància, però també vam invalidar aspectes que funcionaven perquè estaven entroncats amb les lleis essencials de la vida, com ara que qui diu la darrera paraula és el pare o la mare. Si fins i tot el Codi Civil diu que els fills han d'obeir els pares! Però volíem ser tan moderns i col·legues, que ens hem carregat les arrels d'on venim i que ens han fet com som. Diem que som persones cabals i els nostres fills ja no? Doncs a nosaltres ens van fer amb aquells models que hem desestimat. Hem de fer una mirada enrere d'agraïment i de recuperació de totes aquelles coses essencials que ajuden a ser persones, que valen ara i sempre. Hem de dir als nostres pares: ho vau fer molt bé malgrat la limitació de recursos i coneixements. I validant tot el validable del model, i amb el suport dels nous coneixements que tenim, podem fer coses noves i encara millors. Però quan jo somric als meus pares d'una manera agraïda tinc moltes més probabilitats que els meus fills m'acabin somrient a mi d'una manera agraïda. Somriu als teus pares i et somriuran els teus fills. I als mestres els dic: somriu als pares i et somriuran els alumnes.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Si voleu participar, deixeu la vostra aportació i la recollirem, animeu-vos.