Dialogar amb els fills, una missió possible... i urgent

Resum

En aquest article, l'autora parla als pares i mares de la importància de dialogar amb els fills. A partir de la visió antropològica que entén l'ésser humà com un ésser constitutivament fet per al diàleg −al qual a més no pot renunciar sense posar en perill el seu mateix procés d'humanització−, s’apropa a una definició de diàleg i es pregunta per les condicions que s'han de satisfer per fer-lo possible. A continuació, aplica els coneixements prèviament adquirits sobre el diàleg en general al diàleg específic entre pares i fills, i aclareix quina mena d'interlocutors són els fills per als pares i quines són les responsabilitats que pertoca als pares assumir a l'hora de dialogar amb els fills. En la part final de l'article, l’autora posa el diàleg amb els fills en íntima relació amb altres diàlegs, com ara el diàleg amb la parella, amb la família d’origen, l'escola, la societat en general i amb un mateix, i es fixa particularment en aquest últim per considerar-lo central. Destaca sobretot un aspecte d'aquest diàleg, que és la comprensió i integració del propi passat.

La tragèdia més gran de la família és la vida no viscuda dels pares, 

la qual cau com una llosa sobre la vida dels fills.

Carl Gustav Jung

Si hi ha alguna cosa que desitgem canviar en el nen, 

hauríem primer d’examinar-ho i veure si no es tracta d’alguna cosa que podríem canviar en nosaltres mateixos.

Carl Gustav Jung

Els nens comencen estimant els pares; després d’un temps els jutgen,

i rares vegades −per no dir mai− els perdonen.

Oscar Wilde

En la meva pràctica professional com a psicoterapeuta, m’he trobat amb molta freqüència amb pares i mares que es queixen dels fills i filles adduint raons com les següents: que no escolten, no creuen, demanen atenció en els moments més inoportuns, són tossuts i rebels, diuen mentides i contesten malament, no col·laboren a casa, no fan els deures, etc.

Aquests mateixos pares i mares reconeixen amb resignació el seu sentiment d’impotència i creuen que la solució seria que els fills s’adonessin de les coses, maduressin i fessin l’esforç de canviar.

En canvi, els costa adonar-se de quina és la seva pròpia contribució a les dificultats i de què podrien canviar en ells mateixos perquè la relació amb els fills fos més fluïda i gratificant per a tots plegats. Els costa igualment adonar-se de quines són les necessitats afectives i de desenvolupament dels fills, així com de la responsabilitat que com a pares tenen de donar-hi resposta.

I els fills, què hi diuen? En la meva consulta, he tingut l’oportunitat de sentir dels nens i nenes testimonis com els següents:

Un nen adoptat de 9 anys va dir als seus pares adoptius que el tractaven malament, que no eren els seus pares autèntics i que ell se’n volia anar amb els seus pares “de veritat”. A mi em va dir que no em volia venir a veure, que ell no necessitava cap psicòloga i que qui sí la necessitaven eren els seus pares.

Una nena de 12 anys es negava a anar a l’escola perquè tenia el pare malalt de càncer i no el volia deixar sol a casa. Deia que li feia molta pena i que volia estar amb ell. De la mare em va comentar en privat que només mirava per ella i que prenia de manera unilateral decisions que afectaven tota la família.

Una nena de set anys, sentint els pares discutir i fer-se retrets davant d’ella, els va dir: “Ara sembla que els nens sigueu vosaltres”.

Una altra nena, de tres anys, a qui la mare cridava perquè no obeïa, li va respondre amb aquestes paraules: “Jo vull que estiguis contenta”.

Aquesta falta d’entesa entre pares i fills m’entristeix i alhora m’interpel·la, i són aquest sentiment de tristesa i aquesta interpel·lació els que em mouen a procurar fer una contribució, per petita que sigui, per mirar d’ajudar-los a salvar aquest mur d’incomprensió, mutisme, impotència, decepció, ressentiment i retrets mutus. I penso que som els pares, com a adults que tenim vers els fills la responsabilitat d’oferir-los suport emocional, intel·lectual i físic, els primers que hem d’entomar el repte.

I quina és l’eina bàsica per construir un pont que ens permeti salvar l’obstacle d’aquest mur? Com segurament ja ho heu endevinat, si més no pel títol de l’article, aquesta eina bàsica és el diàleg.

Però, què és i què comporta el diàleg?

Permeteu-me que, per començar a situar-nos, transcrigui un fragment del primer capítol “Comunicació i constitució de l’ésser humà” del llibre Religió i comunicació de l’antropòleg Lluís Duch:

Etimològicament, la paraula diàleg significa una paraula que va i ve, que posseeix moltes veus, que cerca complements perquè es basa en l’explícit reconeixement que ningú no posseeix la veritat d’una manera tan absoluta que, senzillament i sense cap impediment, la pugui imposar als altres. Diàleg és el contrari de monòleg. Com una mena d’exercici ascètic, l’home hauria de practicar la seva constitució d’ésser dialogal per evitar, justament, la propensió que s’amaga en tot individu de convertir-se en un dictador, en un petit Déu. L’autèntic diàleg posa en relleu que viure sempre és con-viure, que el nosaltres és infinitament més que la suma d’un conjunt d’individus (Duch, 2010).

M’agradaria destacar sobretot una idea d’aquest fragment: que som constitutivament éssers fets per al diàleg, però que el seu exercici comporta, en primer lloc, el reconeixement de no posseir la veritat absoluta i, a continuació, una determinada pràctica. És a dir, que el diàleg no es fa sol, no es pot donar per descomptat i ha de lluitar contra la propensió al despotisme i l’absolutisme que tots portem a dins. Breument: ha de lluitar contra la temptació, no de l’exercici de l’autoritat, sinó del poder i els seus abusos.

Fent un breu parèntesi, m’interessa apuntar que, en el context del diàleg amb els fills, la distinció entre autoritat i poder és important. Convé aclarir –sobretot en una època en què hem passat, gairebé sense solució de continuïtat, de l’autoritarisme a la permissivitat en la manera de tractar els fills– que dialogar amb els fills no vol dir en cap cas renunciar a la nostra posició d’autoritat com a pares i mares –autoritat que emana de l’exercici responsable de la nostra funció parental–, però sí que implica renunciar a l’abús d’aquesta autoritat; o sigui, a l’autoritarisme.

Però continuem amb el diàleg. Si, com acabem de veure, des de l’antropologia sabem que som éssers constitutivament relacionals i fets per a la comunicació, la conclusió que immediatament podem extreure d’aquesta premissa és que el diàleg no és un plusoptatiu la presència o absència del qual puguem decidir a conveniència, sinó que constitueix un element essencial i imprescindible del nostre atzarós i difícil procés d’humanització. En paraules novament de Lluís Duch (2010):

En l’ésser humà, la comunicació no és una qüestió lateral o secundària, perquè sense processos comunicatius no és possible una existència humana en camí d’humanització [...]. Els primers impulsos que posen en moviment les potencialitats humanes de què (l’infant) disposa estructuralment i que, progressivament, en el marc de la seva pròpia biografia, li han de permetre descobrir la seva pròpia humanitat, no s’autodinamitzen per ells mateixos. Cal que, des de l’exterior, mitjançant unes transmissions i unes comunicacions adients, dinamitzades pels ressorts de la imitació, es desvetlli gradualment l’humà que hi ha en ell en estat latent. Bo o dolent, saludable o nociu, tot el que li ve de fora, l’infant, des de dintre, amb el concurs imprescindible de la seva capacitat mimètica, bé o malament, ho integrarà i recrearà i, en darrer terme, en farà biografia personal.

Fixem-nos-hi, doncs, com n’és d’essencial i imprescindible la nostra implicació i el nostre concurs com a pares per fer viable en els nostres fills el desvetllament de la seva humanitat.

El diàleg és una conversa en la qual es parla i es discuteix d’una manera essencialment no dogmàtica. En aquesta conversa, les idees es contraposen i s’intercanvien, i, a través d’aquesta contraposició i aquest intercanvi, les persones que dialoguen s’enriqueixen mútuament tant a nivell intel·lectual –arribant a una comprensió nova i més àmplia del tema que tracten– com afectiu –sentint més forts els llaços que les vinculen–. Així doncs, com que a través del diàleg s’estableix una comunicació interpersonal, cal que les persones que dialoguen es reconeguin mútuament com a interlocutors.

Però, en el cas concret que ens ocupa del diàleg entre pares i fills, quina classe d’interlocutors són els fills per als pares?

Els fills, en tant que éssers humans, són els nostres iguals i, per tant, mereixen el mateix tracte digne i respectuós que mereixem nosaltres. Però, en la mesura que la relació que mantenen amb nosaltres no és simètrica sinó de dependència, no són els nostres iguals. Ells depenen de nosaltres per sobreviure físicament i per desenvolupar-se intel·lectualment i emocionalment, i és precisament per això que, en el diàleg que establim amb ells, ens correspon a nosaltres fer-nos càrrec de les seves necessitats, proporcionar-los una escolta activa i empàtica, oferir-los punts de referència, seguretat, comprensió i consol; i tot això, a més, sense involucrar-los en els nostres problemes. Ens correspon igualment, per si encara no n’hi hagués prou, donar-los confiança, sense trair la que ells dipositen en nosaltres, i posar-los límits raonables quan calgui. Ja es veu, dit sigui de passada, que la tasca i el repte que tenim davant són d’una envergadura més que considerable.

M’apresso a afegir, no obstant això, que aquesta asimetria que caracteritza la relació amb els fills no desmereix gens el valor i la qualitat del diàleg que establim amb ells, ni devalua el que ells –amb la seva espontaneïtat, veracitat i capacitat de sorprendre’ns–, ens poden aportar. Però, perquè el diàleg funcioni i sigui enriquidor per a totes les parts, hem de tenir clar el paper que ens correspon com a pares i el que els fills necessiten i esperen de nosaltres.

Així doncs, i per ajudar-nos a aclarir encara una mica més aquesta qüestió del que com a pares ens correspon proporcionar als fills, m’ha semblat pertinent recórrer a la Declaració dels Drets del Nen, feta per l’Organització de Nacions Unides l’any 1959.

Ja en el mateix Preàmbul es reconeix que “el nen, per la seva falta de maduresa física i mental, necessita una protecció i una cura especials”, però en el principi sisè es declara explícitament que “el nen, per al desenvolupament ple i harmoniós de la seva personalitat, necessita amor i comprensió. Sempre que sigui possible, creixerà a l’empara i sota la responsabilitat dels pares i, en qualsevol cas, en un ambient d’afecte i de seguretat moral i material”. I en el segon paràgraf del principi setè es proclama que “l’interès superior del nen ha de ser el principi rector dels qui tenen la responsabilitat de la seva educació i orientació; aquesta responsabilitat incumbeix, en primer terme, els seus pares”.

Però prosseguim encara una mica més amb el diàleg.

El diàleg amb els fills està en íntima relació amb altres diàlegs: el diàleg amb la parella, amb la família d’origen –sobretot els pares–, l’escola i la societat en general, però també, i d’una manera central, amb un mateix. Val a dir que, en virtut d’aquesta íntima relació, la qualitat de tots aquests diàlegs tindrà una forta incidència en la nostra manera de dialogar amb els fills.

Voldria destacar, per la seva centralitat ja apuntada, un d’aquests diàlegs coimplicats amb el diàleg amb els fills, i és el que establim amb nosaltres mateixos a través de la manera com ens pensem, ens veiem, ens sentim i, en definitiva, ens comprenem.

I és que, al cap i a la fi, la manera com tractem els altres –i, per tant, els fills– no deixa de ser la manera com ens tractem nosaltres mateixos. Així doncs, serem capaços de comprendre’ls, acceptar-los i respectar-los en la mateixa mesura que ens comprenguem, acceptem i respectem nosaltres mateixos.

I aquest procés d’autocomprensió, d’autoacceptació i respecte per un mateix, que no deixa de ser un procés de desvetllament de la pròpia humanitat, comporta, per exemple, comprendre i integrar el propi passat.

Siegel i Hartzell (2003) ho diuen d’una manera, al meu parer, molt entenedora:

La capacitat de comunicar-nos d’una manera efectiva per generar seguretat en els nostres fills depèn fortament de com haguem comprès els esdeveniments dels primers anys de la nostra vida. Comprendre la nostra vida ens permet entendre i integrar les vivències de la nostra infantesa, ja siguin positives o negatives, i acceptar-les com a part del nostre recorregut vital. No podem canviar el que ens va succeir quan érem infants, però sí que podem canviar la manera de pensar aquells esdeveniments.

Pensar la nostra vida d’una manera diferent implica ser conscient de les vivències actuals, incloent-hi les emocions i les percepcions, i adonar-se de la manera com el present rep l’impacte dels esdeveniments del passat. Entendre com recordem i com construïm un retrat de nosaltres mateixos com a part del món en què vivim ens pot ajudar a comprendre de quina manera el passat continua afectant la nostra vida. Com ajuda als fills el fet de comprendre la pròpia vida? Alliberant-nos de les coses del passat que ens constrenyen, podrem oferir als fills les relacions espontànies i de connexió que els permetin tirar endavant. Aprofundint la capacitat de comprendre la nostra experiència emocional serem més capaços de relacionar-nos amb els fills d’una manera empàtica i de promoure la seva autocomprensió i desenvolupament sa.

M’agradaria destacar, d’aquest fragment, la idea implícita que la comprensió i la integració del propi passat no són només una qüestió de reflexió mental, sinó que impliquen, d’una manera fonamental, tot el nostre entramat perceptiu i emocional. És, doncs, una tasca holística que ens implica d’una manera integral com a individus, i és precisament per això que suposa un repte de primera magnitud.

Acabo encara amb una altra cita de Siegel i Hartzell (2003):

Més important per als fills que els fets nus del nostre passat és la manera com hem arribat a elaborar-los i comprendre’ls. L’oportunitat de canviar i créixer continua estant present al llarg de tota la vida.

Trobo especialment esperançadora aquesta idea dels autors segons la qual el canvi sempre és possible. Això no vol dir que hagi de ser fàcil, però sí que vol dir que els éssers humans estem dotats de més plasticitat per al canvi de la que potser estaríem disposats a admetre.

Aprofitem, doncs, les possibilitats i oportunitats de canvi que se’ns ofereixen, així com l’immens do de la vida per viure-la a fons i penetrar els seus misteris. És, potser, el regal i el llegat més preciosos que podem oferir i transmetre, respectivament, als nostres fills. Crec no equivocar-me ni exagerar massa si dic que ells ens n’estaran agraïts per sempre.

Bibliografia

Duch, Ll.:Religió i comunicació. Fragmenta, Barcelona, 2010.

Siegel, D.J. i Hartzell, M.:Parenting from the Inside Out. How a deeper self-understanding can help you raise children who thrive. Tarcher/Penguin, Nova York, 2003.

Comisión Nacional de los Derechos Humanos, México. Declaración de los Derechos del Niño. ONU Doc A/4354 (1959): www.cndh.org.mx.

per Rosa Moretó Matosas: Psicòloga i psicoterapeuta. rmoreto@copc.cat

http://www.desenvolupa.net/Numeros-anteriors/Numero-34/Dialogar-amb-els-fills-una-missio-possible-i-urgent-Rosa-Moreto-Matosas