La vida quotidiana per Carmen Barbosa

"La infància és quan encara no és massa tard, quan encara estem disponibles per sorprendre'ns, per deixar-nos encantar. Gairebé tot s'adquireix en aquest temps, en què aprenem el sentit mateix del temps."

Mia Couto 

A finals de la dècada de 1970, Felix Guattari va escriure que l'escola infantil era un espai d'iniciacions i que en el context històric de finals dels anys 1970 la iniciació fonamental era la de la inscripció del temps en els infants, no d'un temps qualsevol, sinódel temps accelerat del capital. Potser en aquell moment no era tan evident per a nosaltres, els mestres, l'impacte que la reconfiguració del temps i de l'espai causaria en el món contemporani ni el seu efecte en l'experiència dels infants.

Els processos econòmics de mesura, racionalització i acceleració del temps estan causant efectes adversos en les vides humanes, i aquest nou ritme característic de les relacions capitalistes ha fet disminuir el temps per estar amb els amics, la família, els veïns, per compartir, per conversar. És a dir, s'ha perdut de vista la llarga i complexa temporalitat dels processos socials i s'ha substituït per la immediatesa i el focus en els productes finals: són aquests els que interessen. 

Les escoles infantils, malgrat la seva improductivitat econòmica, tenen ara aquest temps, i cada vegada més, segons observo. Aquesta presència del temps del capital és com una pedagogia invisible que es manifesta de diverses maneres. Em referiré a tres:

1. Absència de temps. Els mestres diuen que falta temps, falta temps per fer tot el que s'exigeix. Estan sempre angoixats pel temps i no tenen temps per escoltar elsinfants, per veure els infants. Perquè estan molt implicats a desenvolupar habilitats, mantenir l'atenció i el control a través dels treballs i donar resposta a les demandes de la societat de preparació per al futur; hi ha d'haver motles classes de moltes coses perquè els infants estiguin preparats per al món del treball, amb les característiques que aquest presenta avui.

2. Pressa. La pressa es manifesta en la manera perversa en què la infància veu disminuïda la seva durada. Cada vegada més. Fins fa deu anys al Brasil els infants entraven a primària als set anys; ara comencen als sis, i moltes famílies demanen que sigui als cinc. El temps de la primera infància ha disminuït. I la manera com s'apressa els infants perquè segueixin els horaris de les institucions, perquè acompanyin el ritme dels col·legues, és el ritme de les fàbriques, el ritme del capital. Tots recordem la pel·lícula Temps moderns.

3. Fragmentació del temps. Les accions dels infants estan reglades per temps fixos, fragmentats, seqüenciats, lineals, establerts pels adults, sovint als despatxos i no a l'escola. I si la rutina és un artefacte social, no és la realitat, sinóuna manera d'organitzar la realitat, i som nosaltres, amb els infants, a les escoles,qui hem de produir alguna forma d'organització, en lloc de permetre que ens organitzin des dels despatxos. Al Brasil, malgrat que no hi ha una única forma d'organització, la majoria s'assemblen molt: els temps, les divisions de temps, són molt semblants. És una rutina feta d'encadenaments sense sentit: les accions s'inicien, es desenvolupen i finalitzen sense deixar marques, sense deixar vestigis; activitats a penes per a produir.

Aquesta regulació temporal, que no és exclusiva de l'escola és molt important que ho ‒tinguem en compte , caracteritza la vida contemporània i ens desapropia del temps, tant ‒a nosaltres com als infants, el temps dels quals està contínuament regit pels mestres. 

Què hem fer amb aquesta realitat? Acceptar-la? Pactar-hi? O presentar alguna forma de resistència a aquesta temporalitat accelerada que envaeix les nostres vides quotidianes a les escoles, a la vida dels infants? Penso que sí, que hem d'oferir resistència passar una ‒mica per trencar amb la dinàmica de l'acceleració imposada pel sistema capitalista. ‒Aquesta acceleració provoca l'absència de sentit en allò que nosaltres, els mestres, fem al'escola i ocasiona una sensació de tasques realitzades però de fracàs en la realització personal i professional. 

Acceleració i depressió són paraules del terreny econòmic però que fàcilment es poden utilitzar per expressar els sentiments dels mestres i les formes de treballar de les escoles.Estem constantment en moments d'acceleració i de depressió, que ens marquen també. 

Penso en tres formes possibles de resistència: 

1. Temps per compartir. Una de les idees més potents constituïdes per les pedagogies contemporànies d'educació infantil va ser la de caracteritzar l'escola com un lloc d'encontre, com un espai on els infants es dirigeixen cada dia amb seguretat, tranquil·litat i estabilitat per, a través de l'acollida i del reconeixement, viure una vida en col·lectivitat, o encara més, aprendre o fer la seva iniciació a la vida comuna. Un ambient on les persones comparteixen les coses simples i ordinàries del dia a dia, però un espai que també genera contextos perquè l'extraordinari pugui envair el quotidià. Per constituir trobades en la vida quotidiana són necessaris temps llargs i també la participació de tots en la definició dels usos del temps que es fa a l'escola. Les noves generacions necessiten aprendre a valorar el temps, a veure'l com un bé preciós, que cadascú de nosaltres posseeix. Hi ha un filòsof francès que diu que el temps és l'única cosa que ens resta, és l'única cosa que encara ens pertany. Són paraules molt fortes però que tenen sentit. I això ho hem de transmetre als infants, que vegin el temps com un bé preciós, que només tenim avui, alguna cosa que no pot ser banalment venuda o comprada, sinó dividida i compartida. Ensenyar a valorar i apreciar el temps propi és oferir als infants instruments de resistència davant el domini del temps del capital.

La vida quotidiana és la vida mateixa. En ella estan en funcionament els sentits, les capacitats intel·lectuals, les habilitats, els sentiments, les idees. És a través de les experiències quotidianes que aprenem gran part del que fem servir per estar al món i conviure amb els altres. I és amb aquest bagatge que ens inserim com a copartícips en els valors i especificitats de la nostra cultura d'origen. Quin és el valor de tenir aquest immens patrimoni cultural si l'experiència quotidiana no es vincula a nosaltres. És necessari captar els elements sensibles de la vida quotidiana, posar-los en relació amb els processos socials, històrics, científics del patrimoni cultural perquè puguin tornar amb sentit a la vida dels infants, és a dir, ampliar els sentits del dia a dia. És en aquest exercici democràtic de la vida col·lectiva que els infants efectivament es socialitzen i aprenen a conviure, a confrontar, a debatre, a trobar solucions amb els seus companys i amb els adults. La democràcia, més que una forma de govern o una forma de vida social, és una estructuració simbòlica del ser i estar en comú, d'una vida col·lectiva apresa en la quotidianitat. I això s'ensenya, i és una tasca dels mestres d'infantil. 

Comença a l'etapa infantil, amb els mestres, en la vida comuna, on els infants no estan només amb la família, on tot es comparteix amb molta més similitud, sinó en un espai on hi ha molta més diversitat i heterogeneïtat. Construir el temps per estar junts i fer-se present, estar amb els infants, estar atents, interessats, tranquils, amb sol·licitud i respecte, és instaurar un confort i un confrontament. Comprendre això, estar junts i compartir el temps vivint junts aquesta quotidianitat és el primer acte de resistència. És un primer canvi que pot comportar molts altres canvis.

2. El joc. Jugar com a capacitat d'inventar mons. Aquest és un altre segrest que pateixen els infants: els infants cada vegada juguen menys, i sabem que jugar és una capacitat, una necessitat humana. Els pobles sempre han jugat, i han jugat perquè és la manera que la fantasia sigui present. Moltes vegades els adults diem que no és necessari, que al cap i a la fi som ésser racionals, així doncs, per què jugar? Quan estem en el dia a dia, hi ha moments en què escapem, marxem a un altre món, marxem a altres coses, i tot canvia, perquè estem en la nostra imaginació, en la nostra fantasia. Nosaltres, els adults, tenim necessitat d'això, però cada vegada estem oferint menys temps perquè els infants ho facin. És necessari oferir temps per al somni: el temps del joc. És a partir de la vida quotidiana que els bebès, amb els seus cuidadors, amb els iguals, companys de l'escola, realitzen les seves experiències inicials amb les coses, amb les històries que senten, amb les persones que els alimenten. Són aquests primers actes els que ofereixen un inici a la formació d'un món imaginari, a la possibilitat de construir mons. I aquí rau la qüestió política del joc, de la imaginació, perquè només qui imagina pot construir nous mons, pot pensar que les coses no tenen perquè romandre com són, i que hi ha moltes altres possibilitats. Quan juguen, els infants desenvolupen arguments narratius, prenen 

iniciatives, representen papers, solucionen problemes... Creen formes dilatades per a la vida: fantasies, reminiscències; estimulen la invenció de maneres de ser i estar en el món, i amplien el camp de les possibilitats, fent apostes per al futur. Si els infants inventen mons ficticis en els jocs, tindran més disposició per crear nous mons socials, científics i culturals quan siguin adults.

3. La narrativa. Els infants no aprenen només allò que els ensenyem; aprenen perquè volen comprendre el món on viuen, volen donar sentit a les seves vides. Les narratives que es fan per als infants, siguin sobre ells mateixos, siguin sobre el món, construeixen les seves vides, constitueixen la seva memòria, creen espai per al llenguatge i el pensament. Els humans viuen de manera narrativa, pensen en veu alta, comparteixen els pensaments. Els jocs, generalment acompanyats de narratives orals, o les històries que els infants formulen i expliquen transformen els infants en protagonistes actius de les seves vides. Construir formes de narrar la vida i els esdeveniments contribueix a valoritzar les veus, els actes i les pràctiques dels infants, perquè quan escoltem les seves narratives les transmetem als altres, a través de la documentació pedagògica, escoltant i transformant-les en narratives més potents. Fem un treball que no és només la narrativa com a cosa individual de l'infant, sinó la narrativa com a construcció col·lectiva, i una construcció col·lectiva que va més enllà de l'escola, que estableix valors, referències sobre els infants. I nosaltres, com a mestres, som responsables moltes vegades de començar aquesta construcció, aquesta valorització de la construcció narrativa dels infants. Al Brasil estem treballant sobre el currículum com a narrativa, per sortir d'aquesta concepció del currículum com a prescripció i pensar en el currículum com a narració. És un tema que està damunt la taula. I des del nostre lloc de mestres, podem construir amb el grup l'espai públic de l'escola, una vida quotidiana heterogènia d'identitats, camins i lliçons. La narrativa vincula aquell qui explica amb aquells qui escolten, uneix les generacions passades amb les presents, transmetent les experiències de les unes a les altres, uneix les arts del fer amb les arts del dir. Narrar amb gràcia, narrar amb humor, té el poder d'afegir encant i valor a la vida. Explicar històries compleix una funció ètica i també una funció estètica, pel goig, per la fruïció, per les qualitats màgiques. La forma narrativa obeeix a un ritme, marca un temps, regula, ofereix calma. La temporalitat de la vida es constitueix a partir d'un fer, de l'acció de narrar el que fou realitzat, de produir noves històries i amb elles crear memòries, però memòries actives, no congelacions del passat, sinó actualitzacions del passat en el present, que transformen el present i que decideixen el futur. Però el futur no és només el que succeirà, perquè quan pensem en el futur també modifiquem les nostres memòries passades. Mitjançant les narratives reconstruïm, construïm, i finalment reinventem el nostre ahir i el nostre demà. La memòria i la imaginació es fonen en aquest procés. El temps és construït per la narrativa. Narrar és una forma de construir temps, de fer temps llargs i no els temps curts de la fragmentació; temps per crear narratives. La narrativa, més que una descripció, un registre, és una instauradora de ficcions.

Aquestes són les tres formes de resistència pedagògica que penso que tenim a l'escola: l'encontre, el joc, i la construcció col·lectiva de narratives. Penso que amb aquests tres instruments podem fer una transformació molt gran, tant en la vida quotidiana com en la formació política dels infants, dels pares i de nosaltres mateixos.El sociòleg portuguès Boaventura de Sousa Santos diu: “El neoliberalisme és abans que res una cultura de la por, del sofriment i de la mort per a les grans majories. No se'l combat eficaçment si no se li oposa una cultura de l'esperança, de l'alegria i de la vida.” 

És aquesta la cultura que cal crear i fomentar amb els infants en la vida quotidiana de l'escola. L'escola no pot reduir la vida a allò que existeix, a la realitat tal com és, perquè així sembla impossible construir un futur diferent. Per això el valor del temps, de la vida en comú, de la imaginació, del joc, de l'experiència i de la construcció narrativa són elements polítics essencials en l'educació dels infants. Són ells qui faran l'expansió dels éssers, l'atenció al detall, la gentilesa, és a dir, la delicadesa innegociable de la vida. La vida és innegociable. La vida quotidiana es compon del que existeix però també de tot allò que fins ara era inexistent però que pot arribar a existir quan sigui jugat o narrat per algú. Fer viable una cultura d'esperança, d'alegria i vida a l'escola és només possible si introduïm unes altres maneres de comprendre i viure els temps. La vida dels infants a les escoles no pot ser tan sols un temps que passa; és un temps i una experiència que mereix ser sentida, viscuda, compresa amb intensitat. Els nens i les nenes poden aprendre amb el suport dels seus educadors a decidir què necessiten sobre els usos dels seus propis temps, els temps personals i els temps col·lectius, fer coses junts, sentir-se joiosos amb les seves possibilitats i capacitats de crear, de crear esdeveniments, d'inventar. I és això que crea en tots els infants hi ha creacions petites , una reserva ‒ d'entusiasme que l'acompanyarà tota la vida en la seva alegria de viure, d'estar junts, en els moments de tristor. Són aquestes reserves d'entusiasme que moltes vegades vivim en la infància el que ens dóna ganes de continuar endavant. I això és el que els infants ens poden aportar: les seves singularitats, la seva potència com a col·lectiu.

Prendre's temps, viure una vida justa, digna i alegre, potser sigui una important funció política de l'educació infantil. I, reprenent Mia Couto, aprofiteu quan encara no és massa tard per compartir amb els infants la possibilitat d'aprendre o reaprendre el que aquest autor anomena “el sentit propi del temps”, perquè, altre cop amb les seves paraules, “qui parla del temps, parla de l'espera i de la seva germana bessona, l'esperança”.

http://www.esplac.cat/wp-content/uploads/2013/02/VidaQuotidiana_CarmenBarbosa.pdf