Papa, mama, què feu?

 

Habitualment cap als quatre anys els nens intensifiquen l'interès i la curiositat sobre els seus òrgans genitals, els dels altres nens tant del mateix sexe com del contrari, i, per suposat, els dels seus pares. Això genera emocions molt intenses i diverses, i també fantasies tocant al que fan els pares quan ell no hi és present, com es relacionen, com es gratifiquen l'un a l'altre... També sobre la conseqüència d'aquesta intimitat: el naixement d'altres bebès, que fa que senti amenaçada la seva possessió exclusiva de l'amor dels seus pares.

A mesura que el nen va creixent, el fet que el papà i la mamà tinguin moments d'intimitat, dels quals ell no en participa, genera diferents fantasies en referència al que fan els pares quan no estan amb ell. Aquestes fantasies estan relacionades amb això següent: ¿com s'imagina el nen o la nena, des de la seva mentalitat infantil i immadura, un món d'intimitat entre els pares i que inclou la seva relació sexual?

Marta, que té 4 anys, fou enviada pels seus germans més grans a espiar, a través de la persiana, els pares mentre feien la migdiada. En ser descoberta, arrencà a córrer, espantada i avergonyida, a refugiar-se a l'habitació on l'esperaven els seus germans. Per la seva part, els pares se sentiren també "descoberts" en la seva intimitat i pensaren en aquesta situació, tan comuna i natural, viscuda pels uns i pels altres.

Més o menys a aquesta edat, el nen o la nena viu una etapa evolutiva en què les emocions i les fantasies al voltant de la sexualitat són molt intenses. S'hi fa present un interès molt concret pel seu propi cos, pels seus genitals, pels dels altres nens del mateix sexe o del sexe contrari, i, per suposat, pels del papà i la mamà. Com deia abans, no hem de perdre de vista que parlem d'una sexualitat infantil, impregnada de fantasies molt immadures sobre el tipus de gratificació que els pares es donen quan ell no hi és present, o bé respecte a possibles embarassos de la mare i el naixement d'altres bebès, que generaran emocions, a vegades pertorbadores, d'inseguretat, gelosies, rivalitat, etc., i que poden portar el nen a incrementar el seu control sobre elles i també sobre els pares, en un intent de sentir-se més segur. 

Aquests sentiments són habituals en els nens, com ho són també el seu interès i curiositat per la intimitat dels grans. També és habitual que aflorin sentiments de gelosia i possessió, de voler "ficar-se entre els pares" per no quedar-se fora o per impedir que estiguin junts; o bé que el nen o la nena pretengui fer parella amb el papà o la mamà deixant fora un dels dos. 

El nen o la nena va aprenent a poc a poc a tolerar que entre la seva mare i ell o ella, primerament, i entre els pares i ell o ella, més endavant, existeixen altres relacions, altres interessos, altres persones, amb les quals ha de compartir les seves emocions i sentiments. Que sigui capaç d'acceptar que els seus pares tenen una vida mental, afectiva i sexual independent d'ell, amb parcel·les en les quals ell no hi és inclòs, és un senyal de maduresa i desenvolupament importantíssim. I això li suposa que ha de fer cara a determinats sentiments penosos i conflictius.

Per part dels pares, podríem dir que és bo que facin partícips els fills de llurs interessos i sentiments, i els ajudin perquè puguin tolerar els sentiments generats pel fet que existeix entre ells una intimitat totalment privada. L'amor constant i segur per part dels pares i els senyals de comprensió vers els sentiments del nen serà la millor ajuda perquè pugui superar-los. També ho serà per a les relacions posteriors que aniran establint-se al llarg de la seva vida.

Així doncs, no es tracta d'amagar ni d'exhibir, sinó de fer-los comprendre que poden viure encara que no sempre puguin ser inclosos en la més gran relació d'intimitat. Això és un gran pas per al creixement, que possibilita l'elaboració de sentiments de diferenciació, possessió, control sobre l'altre, rivalitat i gelosies. En resum, si bé és cert que el nen o la nena i els seus pares són éssers molt units emocionalment i afectiva, també ho és la necessària i progressiva acceptació que són també éssers separats, amb una vida mental i íntima pròpia.

http://www.familiaforum.net/article.php?id=1597