“Món petit”
Divendres es va estrenar al cinemes el documental “Món petit”, protagonitzat per Albert Casals. Un noi que de ben petit va patir leucèmia i des d’aleshores va amb cadira de rodes. Boig per conèixer món, amb només catorze anys va decidir començar a viatjar sol amb un pressupost econòmic pràcticament inexistent. Després de recórrer països com Itàlia, Grècia, Tailàndia, Malàisia, Alemanya, Bèlgica, França, Escòcia o Japó, va escriure el seu primer llibre: “El món sobre rodes” (segona publicació més venuda de no-ficció per Sant Jordi de 2009). Però com que li quedava encara molt de món per veure, va seguir viatjant. Les noves experiències les va donar a conèixer amb el segon llibre “Sense fronteres”.
El que caracteritza a l’Albert és el seu to informal i desenfadat a l’hora d’explicar les coses: “em van donar tanta medicació (no va ser un error sinó un risc mesurat perquè no em morís xD) que em vaig quedar en cadira de rodes”. Si heu llegit algun dels seus llibres, ho sabreu. Algunes mostres més:
“Quan vaig marxar de casa amb nou euros a la butxaca i la intenció de dirigir-me cap a l’Àfrica no les tenia totes (…) per acabar d’afegir emoció a la situació, el dia que marxava vaig trobar un amic al qual li devia sis euros, i jo em vaig quedar amb tres”.
“Em vaig aturar a observar el meu voltant, i va ser aleshores quan em vaig fixar en tot de cabanes fetes de cartró que s’apilaven a sota d’un pont, cosa que va fer que un gran somriure s’estengués a la meva cara: ja sabia amb qui passaria la nit… amb els sense sostre de Tòquio!”
A un “Món petit” l’Albert té un nou projecte: arribar al punt més allunyat del planeta, que és un far remot a Nova Zelanda.
La pel·lícula, que combina l’autofilmació amb el gènere documental, mostra el viatge de l’Albert amb la seva parella, l’Anna. Junts passen mil i una aventures per poder arribar, o no, al destí fixat.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Si voleu participar, deixeu la vostra aportació i la recollirem, animeu-vos.