L’acolliment familiar

Un cas pràctic

En Jordi Sauret té deu anys, fa quart i juga a bàsquet. Viu en una família d’acollida.
La Núria Vidal té dotze anys, fa primer d’ESO i fa patinatge. Viu amb els seus pares, la seva germana gran Adela... i en Jordi!

Tenir una família ens sembla el més normal del món. Però no sempre és així. Hi ha nens i nenes que, per diversos motius, no poden viure amb els seus pares. I, quan això passa, s’hi ha de buscar una solució.

De petit, en Jordi vivia amb els seus pares. Però la mare es va posar malalta; li passaven coses estranyes, es comportava d’una manera rara... No semblava ella. I va haver de deixar de treballar. El pare no sabia què fer per ajudar-la. Tot va empitjorar quan el pare es va quedar sense feina i va començar a beure molt d’alcohol per escapar d’aquella situació. I en Jordi ja no tenia roba neta, no li feien el menjar si no els ho demanava, i fi ns i tot alguns dies no el portava a escola ningú... En Jordi no tenia ningú més que es pogués fer càrrec d’ell.

Els veïns i els mestres d’en Jordi es van adonar que alguna cosa no anava bé. Sempre estava enrabiat, trist. Els mestres van parlar amb el treballador social del barri. Calia trobar una solució i ajudar en Jordi i els seus pares.
Els pares, amb l’ajuda de professionals, van començar un llarg camí per a recuperar-se. Mentrestant, però, algú s’havia d’ocupar d’en Jordi. No tenia ni avis, ni oncles... Qui el podria cuidar?

Els professionals que ajudaven en Jordi i els seus pares van començar a buscar una solució per a ell. Mentrestant, es va estar en un centre amb altres nens que estaven en la seva mateixa situació.

Al centre s’hi estava molt bé. Però un dia li van donar una gran notícia: tindria una família d’acollida, que el cuidaria mentre els seus pares es recuperessin. Al principi no li feia gaire gràcia... Però després de veure’ls unes quantes vegades es va anar engrescant. Aniria a viure a cals Vidal, amb la Carme i en Miquel i les seves filles, la Núria i l’Adela!

D’això ja fa uns quants anys. En Jordi encara viu amb els Vidal i hi està molt bé. No ha estat fàcil, perquè els Vidal i en Jordi tenien costums i hàbits diferents. I al principi els va costar una mica entendre’s. A més, en Jordi troba a faltar els seus pares... Però tots s’hi han esforçat molt i ara s’ho passen bomba junts!

En Jordi veu els seus pares cada quinze dies. S’estan recuperant però encara no el poden cuidar. Però ells estan contents de veure que algú s’encarrega del seu fi ll perquè ells no poden. Només tenen ganes d’estar millor per a poder-ho fer ells!

Els nens i nenes necessiten viure en una família, sempre que es pugui. Si, pel que sigui, els pares no poden tenir cura dels seus fills, ni tampoc ningú de la família, mentrestant la Generalitat es fa càrrec dels infants i es fa tot el possible perquè puguin tenir una vida com la dels altres nens. Una manera de fer-ho és trobar-li una família d’acollida.
La Convenció sobre els Drets dels Infants diu que els nens i nenes, “per a aconseguir un desenvolupament ple i harmoniós de la seva personalitat, han de créixer en un medi familiar, en una atmosfera de felicitat, amor i comprensió.”
Quan hi ha un problema com el d’en Jordi, professionals molt preparats (psicòlegs, educadors socials...) s’encarreguen d’ajudar-lo mentre se li busca una solució. La Generalitat s’encarrega que tota aquesta gent treballi per ajudar els pares i els fi lls en situacions com la d’en Jordi.

Què és una família d’acollida?
És una família que es fa càrrec de nens com en Jordi, que necessiten algú que, durant un temps, els doni estimació, tendresa, comprensió... i que es cuidi de totes les seves necessitats durant el temps que faci falta.
Els pares, els nens i la família d’acollida sempre tenen l’ajuda de psicòlegs, terapeutes, pedagogs... amb qui es veuen molt sovint mentre el nen està amb la família d’acollida. Ells els ajuden perquè tot rutlli bé, els escolten i els donen consells i solucions als problemes que poden tenir.

Com són les famílies que acullen?
Són famílies com les altres, amb ganes d’ajudar però també molt conscients que tenir un nen a casa, que segurament ha passat un mal tràngol, serà una feina difícil i complicada. I també han de saber que el nen viurà amb ells només durant un temps: de seguida que sigui possible, tornarà amb els seus pares.
No poder estar amb la pròpia família no és gens agradable, encara que només sigui per un temps. Els nens a qui passa això poden estar ressentits, tristos, enrabiats, perplexos... La família d’acollida i el nen no es coneixen, i han de fer un esforç per avenir-se i entendre’s. Però amb el temps i molta paciència es poden sentir molt a gust junts.

Hi ha diverses institucions que s’encarreguen de gestionar els acolliments. Una és la Creu Roja, que col·labora amb l’Institut Català de l’Acolliment i l’Adopció de la Generalitat de Catalunya per ajudar les famílies que es troben en casos com els d’en Jordi.
Per a més informació:
Creu Roja
C. Joan d’Àustria, 120-124, Barcelona
933 006 565
acolliments@creuroja.org
http://web.creuroja.org/acolliments

Text: EUGÈNIA MORER
Il·lustració: ÒSCAR JULVE