Quan toca superar una mort per suïcidi
Què fan les infermeres, però també les persones que han de superar una mort per suïcidi? El sistema de salut dóna resposta als familiars que inicien un procés de dol? En què cal millorar? Cecília Borràs, mare d’un noi que es va suïcidar i presidenta de l’Associació Després del Suïcidi, i l’infermer especialista en salut mental, Albert Granero, reflexionen sobre aquells reptes que, des de l’àmbit professional, encara cal abordar.
“Cal superar el sentiment de culpa i deixar-se de preguntar el motiu d’aquella decisió”
Cecília Borràs
Presidenta de l’Associació Després del Suïcidi
Cecília Borràs és la mare del Miquel, un noi amb una vida absolutament normal i sense problemes aparents que als 19 anys va treure’s la vida al Metro de Barcelona. De cop i volta, aquesta doctora en Psicologia, es va trobar immersa en el procés d’haver d’afrontar quelcom tan antinatural com la mort d’un fill, però amb una gran diferència: “Al principi, no pots focalitzar la ràbia cap a ningú i neix la culpa de preguntar-te constantment per què”, assegura.
La necessitat de compartir aquesta experiència la va portar a crear l’Associació Després del Suïcidi, que dóna suport als ‘supervivents’, que com ella, els ha tocat viure de tan i tan a prop una mort així. Aquesta entitat, amb seu a Barcelona, en poc temps s’ha anat convertint en un referent per a tota Espanya, per ser pionera.
Com aprens a viure després de la mort d’un fill per suïcidi?
Al principi la mort per suïcidi ocupa tot el record que tens d’aquella persona. A diferència d’una mort per un accident de trànsit, no pots focalitzar la ràbia i et quedes en un estat d’incredulitat total: et preguntes constantment, com ho va poder fer? Per què? I, a vegades, són preguntes que no tenen resposta.
Suposo que neix també un sentiment de culpa
La culpabilitat és molt castigadora. I si hagués fet això o si jo li hagués dit allò hauria ajudat a impedir aquella mort? És una idea que, de manera constant, et martelleja el cap. Busques senyals i t’imagines diversos finals. Amb la saviesa del present, de saber que el teu fill ja no hi és, analitzem la ignorància del passat. Retroalimentem la culpa i nosaltres mateixos acabem sent els jutges més implacables.
I finalment...
Amb el temps, aprens a viure d’una altra manera. És un treball que pot durar més o menys, però que finalitza quan acabes acceptant que tu no podies fer res. Ajuda molt compartir aquest dolor amb d’altres persones que han passat pel mateix: has de parlar, treure-ho i anar apaigavant el sentiment de culpabilitat.
I ara, com recorda el seu fill?
Al Miquel el recordo en positiu, està molt present a les nostres vides i parlem d’ell amb naturalitat. No vull que el seu suïcidi emborroni la vida tan maca que va tenir. Durant aquells minuts, que jo no entendré mai, m’hauria agradat ser al seu costat, però no va ser així. Al final, et convences que tu no podies fer res.
Els professionals de la salut estan preparats per ajudar en un cas així?
Per alguns professionals de la salut, la mort per suïcidi, igual que per a la resta de la societat, encara és un tabú. I costa molt avançar en aquest àmbit. Així, per exemple, les infermeres en salut mental que tracten amb persones que acaben traient-se la vida també, d’alguna manera o una altra, acaben sent unes supervivents, com la família. Perquè és una experiència molt dura: es trenca la relació terapèutica i també se senten amb la necessitat que ho han de compartir entre ells.
Des del sistema de salut es fa prou prevenció o es detecten possibles casos?
Crec que hi ha un gran buit, especialment a l’atenció primària. La infermera és la professional més propera i cal que pugui abordar aquest tema el dia que atén una persona gran per un problema de salut i que li comenta que ja no vol viure més. Encara que costi, s’ha de trobar un moment per parlar amb calma, per esbrinar què li passa. El dolor emocional encara fa por, però amb un petit gest, pots obrir una finestra a aquella persona.
La mort segueix sent un tabú, però la mort per suïcidi encara més.
Exacte! No estem preparats per la mort com a societat. La mort és quelcom que costa i que quan pateixes una mort propera cal que ho superis ràpid, no et donen el temps necessari per poder-la pair. Però la mort per suïcidi encara és més tabú. Hi ha un substracte cultural i religiós que està allà i que ens han trasmés i que és que s’atempta contra el do diví de la vida. Recordem que fins a la dècada dels 80 no deixaven enterrar als cementiris les persones que s’havien suïcidat, se’ls apartava.
Des de la seva entitat volen trencar aquest estigma?
Forma part d’un dels nostres objectius perquè des de la nostra entitat contribuïm a parlar diferent de la mort per suïcidi: d’una manera més asserenada, des del respecte i fugint del morbo. Per a nosaltres, ha estat una sorpresa la resposta que hem tingut no només a Catalunya, sinó a la resta de l’Estat, on no existeix una entitat com la nostra, que acompanya i dóna suport als supervivents, a través de la creació de grups d’ajuda.
“La infermera ha d’estar, escoltar, observar, fer ús de silencis, del tacte i de la paraula”
Albert Granero
Infermer especialista en salut mental
Vocal de Salut Mental del COIB
Enfrontar-se i acompanyar una persona a qui se li ha mort un familiar o un fill no és fàcil i menys si es tracta d’un suïcidi, però aquesta és també una de les tasques de les infermeres. Acompanyen la persona al llarg de la seva vida i també quan han de superar un procés de dol. Albert Granero, infermer especialista en salut mental i vocal de Salut Mental del Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Barcelona reconeix que les infermeres “sovint ens sentim impotents davant del patiment dels familiars”, però ell mateix dóna la solució: “Hem de fer costat a la persona, donar resposta a les seves necessitats i oferir-li opcions perquè pugui mostrar lliurement els seus sentiments i emocions”, afirma.
Quin paper juga la infermera de salut mental davant d’una situació de mort per suïcidi?
La infermera ha d’acompanyar, observar, escoltar i donar una resposta adient a les situacions que es generen derivades de la mort per suïcidi i a les demandes i necessitats que tenen els familiars. Ha d’ajudar a minimitzar el malestar, oferint tot allò que estigui al seu abast perquè els familiars estiguin el més confortables possible, permetent-los que puguin exterioritzar els seus sentiments i emocions de la manera que sàpiguen, que puguin o que vulguin, bé sigui amb el silenci, parlant o plorant.
El millor que pot fer la infermera és que la persona es senti acompanyada per un professional amb qui no ha de reprimir els seus sentiments i emocions, amb qui pugui estar en silenci, parlar o plorar en funció de les seves necessitats i amb el qual es senti acompanyat, ajudat, confortat, respectat i escoltat.
Quines eines té la infermera per fer front al dol dels familiars i al propi davant de la pèrdua de l’usuari?
Les eines principals de les que disposa la infermera són els coneixements, les habilitats, les actituds i les aptituds que en la seva formació i trajectòria professional ha anat adquirint, i que en el dia a dia l’ajuden a realitzar un bon maneig i actuació davant de situacions difícils en les que es troba, permetent-li mostrar el seu saber ser, fer i estar.
En situacions de mort per suïcidi, l’atenció immediata i posterior no és gens fàcil per ningú i tampoc ho és per les infermeres, perquè son situacions que també a nosaltres ens generen malestar. Ens sentim impotents davant el patiment dels familiars i sovint tenim el sentiment de no saber com ajudar-los o pensar que el que els estem oferint és insuficient.
En aquestes situacions la infermera ha d’estar amb la persona, que l’ha de sentir com propera, amb voluntat i possibilitat d’ajudar-la, i a la que pot mostrar obertament els seus sentiments, les seves emocions i les seves febleses, be sigui mitjançant la paraula, el plor. La infermera ha d’estar, escoltar, observar, fer ús de silencis, del tacte i/o de la paraula, en funció del que necessiti la persona en cada moment.
Quins són els reptes de futur de la infermera de salut mental pel que fa a l’atenció d’aquests casos?
Un dels reptes és la prevenció i, en aquest sentit, hi ha centres que ja disposen de programes liderats per infermeres gestores de casos, on es fa el seguiment de persones que han realitzat una temptativa autolítica.
Tot i que en alguns casos només s’aconsegueix allargar el temps que passa fins que es produeix un nou intent de temptativa, aquests programes estan mostrant molt bons resultats i estan evidenciant que el seguiment posterior i espaiat en el temps aconsegueix minimitzar i disminuir el risc de mort per suïcidi consumat.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Si voleu participar, deixeu la vostra aportació i la recollirem, animeu-vos.